El massís del Carlit

El rebliment dels estanys afavoreix la colonització de la vegetació aquàtica, com ara en aquest estany glacial de la regió de les Bulloses, que exhibeix extensos poblaments de càrex inflat (Carex rostrata).

Michel Cambrony

El massís del Carlit (1.7), entre els principals espais naturals dels Pirineus i Pre-pirineus.

El massís del Carlit és vorejat a ponent per l’alta vall de l’Arieja, al sud-est per la petita vall del Querol (afluent del Segre), al sud i a l’est per les planes de la Cerdanya i el Capcir, respectivament, i al nord es prolonga encara dins l’Arieja (Occitània); l’altitud varia entre els 1300-1400 i els 2921 m.

A diferència d’altres massissos muntanyencs nord-catalans com el Canigó o Madres, l’imposant massís del Carlit no té caràcter peninsular. És representatiu dels medis d’alta muntanya; hi manquen les geleres però conté ambients aquàtics ben desenvolupats (estanys, aiguamolls, molleres), que són quasi absents dels massissos perifèrics, i que amb els medis supraforestals (parets rocoses, tarteres, prats alpins) i els grans boscos de pi negre i les landes associades atorguen els components essencials de l’espai.

El massís és un bon exemple de l’acció erosiva de les geleres. Les valls glacials són nombroses, i un ample conjunt de petits estanys hi troba lloc. Prop de les zones culminals, circs i comalades ocupats per materials morrènics testimonien la importància de les geleres en el passat. El Carlit és una muntanya d’horitzons amples, i els espais són aquí extensos i oberts.

La regió experimenta dues influències climàtiques d’origen ben diferent; l’una oceànica, pel nord-oest; l’altra mediterrània, pel sud. La insolació ateny un nivell extraordinari al nord dels Pirineus, amb 2700 hores de sol per any. La pluviositat és feble: 750 mm/any als 1350 m d’altitud i 1150 mm als 2100 m. La temperatura mitjana anual als 2000 m és d’uns 4°C. Als pics, la neu és present de novembre a maig, però localment fins a mig juliol.

Extensió dels ambients aquàtics

Vessant de llevant del Carlit. Aquest pic, de 2921 metres d’altitud, és el cim més elevat dels Pirineus Orientals.

Xavier Moreno

Els nombrosos estanys, els antics estanys en vies de rebliment, i les mulleres confereixen un aspecte molt característic al massís, sobretot en la seva part oriental.

Els estanys més profunds no tenen una vegetació visible, els ranuncles de fulles submergides (Ranunculus trichophyllus, R. circinatus) o surants (Ranunculus confusus) apareixen quan poden arrelar sobre fons de dos o tres metres. No pas lluny de les ribes, a una fondària d’un metre o mig metre, la vegetació es fa densa i diversificada, a base d’isoetàcies. Els aiguamolls entre l’estany i la font són coberts de càrexs (Carex echinata, C. rostrata) i de joncs (Juncus filiformis, J. alpinus, J. triglumis).

Les fonts, petites o grans, són abundants en aquest massís de roques cristal·lines. Sobre els petits rierols es desenvolupen les molses —Bryum schliecheri i Philonotis seriata— cobertes per les flors púrpures d’Epilobium alsinifolium o grogues de Caltha palustris. Prop de fonts amb gran cabal s’afegeix Saxifraga aquatica, amb inflorescències blanquinoses. La profusió luxuriant de megafòrbies associada a aquests corrents d’aigua es manifesta amb les grans imperatòries (Peucedaneum ostruthium), però també amb Angelica razulii i alguns peus llanosos de Geum rivale.

Les torberes són alimentades per les aigües d’escolament o per petits rierols, i ocupen les depressions. La part surant de la torbera és el domini dels esfagnes (Sphagnum cymbifolium, S. subsecundum) i d’altres molses, als quals s’associen una planta carnívora, Drosera rotundifolia, i les flors blanques i roses del trèvol d’aigua (Menyanthes trifoliata). La torba xopa d’aigua és recoberta de diferents Carex i Sphagnum, i hom hi troba també les flors liles de la delicada Viola palustris i les de la fetgera blanca (Parnassia palustris). Els bonys d’esfagnes envaïts per bruguerola (Calluna vulgaris) o nabiu uliginós (Vaccinium uliginosum) indiquen un estadi d’evolució vers una colonització per ginebrons i, més tard, per peus pioners de pi negre.

Si els medis aquàtics són probablement una característica del massís, els pedregars i les tarteres cobreixen també una gran superfície. L’herba blanca (Senecio leucophyllus) i la petita linària alpina (Linaria alpina), de flors violetes i grogues, animen el paisatge. Una gramínia molt persistent, el gesp (Festuca eskia), creix entre el petit pedruscall.

Als indrets on el vent apila la neu, de vegades amb gruixos d’uns quants metres, es crea un microclima particular, favorable a una vegetació perfectament adaptada a temperatures hivernals estables i amb un període molt llarg d’inactivitat. Un salze nan, Salix herbacea, hi creix en companyia de Sedum i de càrexs.

Els prats de l’estatge alpí, de 2300 m en amunt, pertanyen a les associacions del Pumilo-Festucetum supinae, Festucetum eskiae i Hieracieto-Festucetumm spadiceae. Hom hi troba sobretot gramínies, però també silenes (Silene acaulis, S. ciliata), herba pedrera (Loiseleuria procumbens), Jasione crispa, regalèssia de muntanya (Trifolium alpinum), serpol (Thymus serpyllum), etc.

El bosc és compost quasi exclusivament per pins negres, de vegades amb moixeres de guilla i bedolls esparsos. El sotabosc dels vessants obacs és el domini del neret, que encatifa la major part del terra; les roques són recobertes de molses i de Saxifraga geranioides i hi apareix també el roser alpí (Rosa alpina). Les pinedes de la solana tenen un sotabosc constituït pel bàlec i la boixerola.

Muflons a les muntanyes pirinenques

Solana de la vall de Lanós, molt desforestada però coberta en la seva part baixa per un dens i continu matollar de bàlec.

Jaume Orta

La fauna de mamífers consta d’una trentena d’espècies, sense comptar-hi els quiròpters. Té evidentment un fort caràcter muntanyenc, i si bé força espècies de les planes centreuropees hi són presents, les mediterrànies no hi pugen pas. Només cinc espècies d’insectívors assoleixen o superen els 2000 m: el talp (Talpa europaea) i quatre musaranyes (Sorex araneus, S. minutus, Neomys fodiens, N. anomalus). La musaranya comuna (Crocidura russula) arriba fins als 1600 m. No hi ha proves formals de la presència de l’almesquera (Galemys pyrenaicus).

Els carnívors estan força diversificats: gat salvatge, gat mesquer, teixó, marta, fagina, etc., i s’ha citat també un cau de guineu situat a 2600 m d’altitud. Molt esporàdicament un ós bru provinent de l’Arieja fa una incursió al massís.

Entre els lagomorfs, el conill puja sorprenentment amunt, fins als 2000 m. Els dos rosegadors més grans del país, la marmota (introduïda) i l’esquirol són comuns, com també ho és el liró gris (Glis glis). Els ungulats són, evidentment, els mamífers més visibles. Tant el cérvol com el cabirol, introduïts cap al 1960 s’han aclimatat remarcablement bé. El primer viu fins als bosquerons del límit del veritable bosc; el segon és més forestal. Introduït també, el mufló s’ha reproduït fins al punt que al voltant de 750 individus viuen en 20 000 ha entre el Pic Peric i el coll de Pimorent. Sobre el mateix territori, l’isard és una mica menys abundant. El senglar, subjecte a fluctuacions, és en general comú.

El gall fer, les perdius xerra i blanca, l’àguila daurada i el trencalòs són les joies de l’avifauna d’aquest espai. El primer presenta densitats relativament elevades en alguns punts. La perdiu xerra és considerada com un ocell sedentari, però estudis locals sobre els moviments d’individus equipats amb ràdio-emissors han demostrat que entre els territoris ocupats a l’hivern i els de cria hi pot haver 4 km de distància o fins i tot més, així com canvis d’orientació del vessant i una diferència altitudinal de 800 m. Cal llevar-se molt d’hora, els matins de maig, des d’abans de la sortida del sol, per a admirar el vol de la parada nupcial de la perdiu blanca i sentir el seu curiós cant (l’espècie és comuna a les carenes). Si bé l’àguila daurada és caçadora, també juga un paper de necròfag estripant els cadàvers de grans ungulats morts per alguna allau. L’abundància de preses potencials n’explica la reproducció d’almenys tres parelles a la regió. El trencalòs, d’altra banda, té una presència creixent i afavorida per l’existència d’unes notables poblacions d’ungulats.

Les grans pinedes són recorregudes en totes direccions per un moixó gregari —el trencapinyes o bec-tort— adaptat admirablement a l’explotació de les llavors dels pins, els pinyons. Com el seu nom indica, té un bec on les mandíbules es creuen; penjat d’una pinya o aferrant-la amb les potes, aconsegueix de separar les bràctees amb l’ajuda del bec, i extreure’n els pinyons.

Una quinzena d’espècies d’amfibis i rèptils pobla el Carlit. La forta densitat i gran mida (90 cm) dels escurçons del pla de Camporrells són conegudes a tota la regió. El tritó pirinenc, endèmic de la serralada, és discret però present als torrents, mentre que el tritó palmat s’estima més les aigües calmades dels estanys.

Estat de conservació

La bellesa de nombrosos indrets del massís ha incitat, sortosament, a prendre mesures de protecció legal. Així, l’estany de les Bulloses i el seu entorn (1800 ha), els estanys de Camporrells (1650 ha), i el pic del Carlit i els seus voltants si més no són qualificats com a Paratges Classificats, en total unes 7000 ha. L’àrea de Camporrells (1650 ha), una part de la zona culminal (3700 ha) i algunes superfícies de menor extensió que inclouen 1200 ha es beneficien a més del status de Reserva de Caça.

La regió ha sofert, tanmateix, nombrosos atacs al patrimoni natural. La fragmentació del bosc és ben avançada, i així les estacions d’esquí s’han implantat sovint en terrenys de bosc i continuen rosegant els vessants boscosos. D’altra banda existeix una important xarxa de pistes forestals que permet un fàcil apropament al cor de les pinedes.

Les operacions d’extensió de l’àrea d’esquí i la pràctica d’aquest esport fora de la pista pertorben greument els territoris ocupats pel gall fer i el mussol pirinenc car aquestes espècies cerquen, llocs de la zona superior dels boscos obacs de pi negre.

Consells per al visitant

L’accés al massís del Carlit és senzill. Des de Puigcerdà hom aborda el massís per l’oest agafant la carretera N20, que porta fins al coll de Pimorent. També hom pot, des de la població esmentada, dirigir-se cap al sud del massís per la D618 i tot seguit penetrar, per exemple, a les valls de Dorres o d’Angostrina. La banda de llevant de l’espai es visita fàcilment des de l’estany de les Bulloses, on s’arriba des de Mont-Lluís, per la carretera D60 (la N116 uneix Perpinyà amb Mont-Lluís i Perpinyà).
L’excursionista pot triar entre un ampli ventall de circuits i senderes. La senda de gran recorregut GR10, que va de Banyuls a Hendaia, passa per la part nord de l’espai i nombrosos camins recorren el massís en totes direccions. Cadascun dels municipis s’ha autoimposat de crear i mantenir una xarxa de camins que permeten passeigs d’una o més hores. El punt de partida de molts dels circuits clàssics és l’estany de les Bulloses, però no és pas tampoc obligatori, ja que la zona és molt àmplia i diversa. Per exemple hom pot crear itineraris temàtics: la visió dels grans estanys (de les Bulloses a Lanós passant per la vall glacial de la Grava), o la visita d’estanys i mulleres, per exemple de la Bulloseta a l’estany de Pradella passant per l’estany del Racó, etc.
L’època més aconsellable per a les caminades de caire naturalista és des del principi de juny al final d’agost.