L’os bru

L’os bru (Ursus arctos) es va extingir definitivament a la darreria del segle XX. Segons diferents autors, l’últim os autòcton dels Pirineus catalans podria haver desaparegut entre el 1987 i el 1991. Aquest fet va originar moltes queixes del col·lectiu conservacionista a l’Estat francès; com a conseqüència, es va aprovar un programa de reintroducció al Pirineu central, tot i que, des d’una òptica pirinenca més global, es va tractar en realitat d’un reforçament, ja que encara sobrevivien cinc ossos autòctons al Pirineu occidental, entre les valls de Bearn, Hecho, Ansó i el Roncal. Aquest programa, amb cofinançament de la Unió Europea, fou desenvolupat per França, amb el suport o la participació de la Generalitat de Catalunya i el Govern d’Aragó, el de Navarra i l’Estat espanyol.

L’any 1996 es van alliberar els dos primers exemplars d’os bru, les femelles adultes Ziva i Melba (prenyades de dos i tres cadells, respectivament), al municipi francès de Meles, al costat de la frontera amb la Vall d’Aran. L’any 1997 es va deixar anar al mateix indret un exemplar mascle: Pyros. Des d’aleshores, la població va anar augmentat a poc a poc. Tanmateix, atès que científics i tècnics alertaven dels possibles problemes d’aquesta minsa població a causa de la consanguinitat potencial i que van morir diversos individus de la població occidental (entre ells, la darrera femella), el 2006 es van alliberar cinc exemplars més en diversos municipis del sud de França (departaments d’Alts Pirineus, Alta Garona i Arieja): les femelles Palouma, Francka, Hvala i Sarousse, i el mascle Balou. Tant aquests exemplars com els tres anteriors procedien d’Eslovènia. La selecció obeïa al fet que, geogràficament, els ossos procedents d’aquesta zona resulten els més propers, i que els estudis genètics recomanaven la utilització d’ossos escandinaus (amb més problemes de conservació) o bé d’aquesta zona dels Balcans, on la població és molt nombrosa, amb més de 3.000 exemplars. Els objectius de la reintroducció van ser diversos des d’un principi: comprovar l’adaptació dels ossos a l’hàbitat dels Pirineus, copsar la resposta de la població local a la presència dels ossos i establir un petit nucli que pogués facilitar les tasques de reintroducció més endavant.

Evolució del nombre d’ossos bruns al Pirineu central i oriental (població reintroduïda). Primer model d’aproximació: mínim (taronja) i màxim (granat).

Dades del Departament de Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat de Catalunya.

Des de l’any 1996 s’ha fet un seguiment anual dels ossos alliberats i de la seva descendència. L’any 2009 l’os ocupava superfícies importants de la vall de Benasc, la Ribagorça occidental, l’Alta Ribagorça, l’alt Pallars Sobirà, el nord-oest de l’Urgell, algunes zones d’Andorra, sectors de l’Alta Cerdanya i del Capcir i, eventualment, la vall de Manyanet, al Pallars Jussà, i alguns sectors del nord de la Baixa Cerdanya i, probablement, del Cadí. Aquest mateix any es calculava que, com a mínim, hi havia uns 22-25 ossos al conjunt de la serralada pirinenca. A Catalunya i al nord de la Franja de Ponent s’estima que el nombre d’ossos fluctua entre 14 i 16, depenent del moment. Aquests exemplars són compartits amb França, ja que traspassen la frontera habitualment. En aquest nucli hi ha, pel cap baix, 5 femelles reproductores (Ziva, Caramelles, Hvala, Sarousse i una d’indeterminada). Hi ha també un mínim de 3 mascles adults (entre ells, Pyros). Si bé se sap que en altres indrets les osses tenen una cadellada cada dos o tres anys, als Pirineus catalans hi ha entre un i dues parts anuals. Des del 1996 es coneixen 11 cadellades al Pirineu central, amb uns 15-19 ossos nascuts. Els darrers anys, per exemple, es té constància del naixement de dos fills de Hvala (Polen i Bambou) l’any 2007, de dos cadells més d’aquesta mateixa ossa (Nhèu i Noisette) el 2009 i almenys d’un altre cadell d’una altra ossa sense nom. El Departament de Medi Ambient, juntament amb els Equips de Suport per a la Conservació de l’Os bru del Conselh Generau d’Aran, el Cos d’Agents Rurals i la Facultat de Veterinària de la Universitat Autònoma de Barcelona, treballen en el seguiment genètic de la població.

Pel que fa a la mortalitat, es té constància que des del 1996, al nucli central, hi ha hagut quatre morts per causes naturals (tres per caigudes i una per causa desconeguda) i tres per causa humana: una per atropellament i dues per trets de caçadors (tots tres casos a França). També han estat ferits dos ossos, un per atropellament (el mascle adult Balou) i un altre per trets (Boutxy).

Els primers estudis realitzats sobre selecció d’hàbitat amb les dades proporcionades pel radioseguiment van determinar que els ossos trien positivament àrees amb una altitud entre 800 i 1.800 m, orientades al nord i al nord-est, amb pendents de 30° a 60°, amb boscos (especialment fagedes, avetoses i rouredes humides) i allunyades més d’1 km de zones urbanes i més de 0,5 km de carreteres. Per hibernar, els casos en què s’ha pogut establir, van escollir boscos amb rocam, orientats al nord, i entre 900 i 2.050 m d’altitud. La durada de la hibernació va ser de 140 a 70 dies; de major a menor durada, respectivament: la de les femelles prenyades, les femelles amb cadells de segon hivern, les femelles i els mascles.

Les àrees vitals dels exemplars alliberats els primers anys, estudiades mitjançant radioseguiment, van ser de 650-1.800 km2. Quan les femelles van tenir cadells de primer any, les àrees vitals van disminuir dràsticament fins als 80-150 km2.

Tots aquests resultats demostren que l’os s’ha adaptat al medi pirinenc. Un altre aspecte ben diferent és si els pobladors d’aquestes zones s’han adaptat a aquest úrsid. Des del primer moment, i sobretot per l’escassa participació en el projecte, els habitants d’aquestes muntanyes (específicament, els lligats al sector primari, a la comunicació i a la política) han mostrat el seu rebuig al retorn de l’os. Gairebé catorze anys després de la primera reintroducció, amb una població de 3 o 4 ossos més que els que hi havia al començament dels anys vuitanta, al marge dels conflictes mediàtics i els associats, els problemes reals generats per l’alliberament dels ossos estan relacionats amb la ramaderia, l’apicultura i la caça. Per tant, no hi ha hagut cap interacció amb altres activitats (turisme, recollida de bolets i altres recol·leccions, forestal, etc.). Durant aquests catorze anys (1996-2009), s’han produït 239 atacs atribuïts a l’os (una mitjana de 17 per any). Fins el 2004, el bestiar va ser la principal víctima d’atacs i depredacions, especialment ovelles i cabres. A partir d’aquest any, l’aplicació de mesures eficients ha fet disminuir considerablement els conflictes amb el sector ramader. En aquest sentit, si a l’inici de l’alliberament cada os causava una mitjana de 10-20 baixes per any, des del 2005, i especialment a partir del 2008 i el 2009, el nombre d’atacs i baixes ha estat insignificant, i la mitjana ha passat a ser de 0,3 atacs i caps de bestiar per os i any (xifra que equival a 5 caps de bestiar per any).

Des del 2004, en canvi, s’han disparat els conflictes amb les explotacions apícoles. El nombre d’escomeses contra les arnes ha augmentat progressivament, i s’han registrat 57 atacs (una mitjana de 9,50 per any) i s’han malmès 163 arnes (mitjana = 27,17 per any).

Les mesures de suport a la ramaderia d’alta muntanya per a disminuir les baixes de bestiar i evitar conflictes socials, implantades sobretot a partir del 2007, comencen a donar fruit. Entre aquestes mesures, cal destacar el treball colze a colze per a l’agrupació i la vigilància dels ramats de bestiar oví i cabrú (amb contractació de pastors permanents), l’ensinistrament i el lliurament de gossos de protecció, l’ajuda per a recollir o desplaçar el ramat en moments de dificultat, la col·locació de tancats elèctrics i infraestructures per a guardar el bestiar a la nit. En el cas de les arnes, es col·loquen vailets elèctrics. La publicació d’un decret del Govern l’any 2007 que simplifica, facilita i assegura la indemnització ha ajudat a disminuir aquesta conflictivitat.