Les races autòctones de mamífers domèstics mereixen, si més no, una menció aquí. En primer lloc, pel seu evident interès pel que fa al sosteniment de l’home, en segon lloc, per la seva condició de patrimoni biològic com a reserva genètica, palesada a través de la diversificació en ecotipus locals, i finalment perquè el bestiar de peu forcat i de peu rodó, especialment en règim extensiu, és un important modelador del paisatge i, per tant, un factor ecològic de primer ordre en determinades zones (les àrees de muntanya, per exemple).
Els artiodàctils i els altres ungulats en general s’han manifestat com animals susceptibles d’ésser domesticats. La selecció artificial ha aconseguit multitud de races i formes, adaptades a les necessitats de l’home i a les condicions ambientals en què han evolucionat. Aquesta aptitud per a la domesticació és probablement deguda a algunes de les seves característiques biològiques. D’una banda, a la seva condició d’herbívors amb capacitat transformadora d’aliments indigeribles per l’home (pel seu alt contingut en fibra). D’altra banda, al fet que, a causa de la seva relativa grandària, tenen uns requeriments energètics proporcionalment menors als dels herbívors de dimensions més petites (rosegadors). Finalment, pot ser deguda a una certa predisposició a la mansuetud, fet que ha facilitat el seu tracte.
El descuit i l’abandó experimentats per la major part de races autòctones de bestiar de tota la península Ibèrica n’ha comportat la desaparició en molts casos; en d’altres, la seva presència és només relicta o testimonial. Sovint, la falta de mesures proteccionistes ha propiciat les hibridacions i mescles amb altres races foranes, de manera que es fa difícil de trobar ramats amb un grau mínim de puresa. Tot això dificulta l’obtenció d’informació pel que fa a les característiques racials i a les àrees de distribució reals. En efecte, les àrees de distribució es refereixen, en molts casos, a les ocupades per la raça a l’època en què era ben representada, per la qual cosa els mapes oferts poden palesar certa falta d’actualitat o alguna imprecisió en els seus límits. A excepció del bestiar oví, la major part de les races catalanes són ja història, malauradament.
El cas dels gossos és comparable, bé que les raons de la domesticiació han estat del tot diferents, com és obvi.
Les races equines
Àrea de distribució de les races equines autòctones dels Països Catalans: a l’esquerra, cavall català (en verd) i trotador mallorquí (en taronja); a la dreta, ase català (en verd) i ase mallorquí (en taronja).
Maber, original de l’autor
El perissodàctils (cavalls i afins) no fan part de la nostra fauna. Algunes races de perissodàctils domèstics, però, sí que han estat generades aquí, adaptades a les condicions del nostre país.
El trotador mallorquí és un cavall destinat a una mena de curses ben particulars, ja que corre al trot estirant un carro. Per aquest motiu, ha de tenir, alhora, aptituds per a la velocitat i per al tir. L’afecció a aquesta mena de curses de cavalls a l’arxipèlag balear ha permès la supervivència d’aquesta raça a les Illes, amb finalitat exclusivament esportiva. La raça ha experimentat encreuaments més o menys incontrolats amb altres races, com els perxerons, els bretons, els àrabs, els pura sang anglesos o els trotadors francesos, per la qual cosa la seva capa no està totalment fixada: predominen, però, els colors foscos amb taques blanques a la part inferior dels membres. La seva velocitat de trot arriba als 40 km/h.
El cavall català és un cavall de tir de grans dimensions, el més gran de la península Ibèrica. En altres èpoques era molt apreciat i n’hi havia un nombre considerable d’exemplars (55 000 caps el 1955). Aquesta raça es va formar durant el segle passat a partir de l’encreuament d’altres races traccionadores, com la bretona, l’ardenesa, la bolonyesa i la belga, principalment. Havia arribat a estendre’s des de la Vall d’Aran fins a l’Empordà; tradicionalment, se’n realitzava la cria a les valls pirinenques i la recria als Prepirineus. S’utilitzava pel treball agrícola i l’obtenció de muls. La mecanització del camp va produir una falta d’interès per la seva explotació.
L’ase català és una raça de ruc de qualitats extraordinàries, molt apreciat a l’estranger, on se’n van realitzar nombroses importancions durant el segle passat, principalment a França, Itàlia i Amèrica del Nord. Una vegada allí, va ser criat i millorat i va donar lloc a agrupacions racials amb altres noms: piamontès (Itàlia), gascó (França), etc. És gros, de gran potència i d’excel·lent conformació. La seva capa és de color castany fosc (color de «pansa») amb una orla argentada a l’entorn del musell i amb la zona ventral d’un color més clar. A principis de segle, el seu nombre era de més de 50 000 caps. Se’n reconeixen dues varietats: la vigatana i la urgellesa. L’ase mallorquí és considerat per alguns autors com una raça individualitzada, mentre que d’altres opinen que no és més que una varietat de l’anterior. Els seus caràcters són molt semblants als de l’ase català i, com aquest, és molt apreciat per a la producció de muls (ases guarans o eguassers).
Les races porcines
Àrea de distribució de les races porcines autòctones dels Països Catalans: porc de Vic (en verd), porc balear (en taronja) i porc camús murcià (en punts blaus).
Maber, original de l’autor
El porc de Vic procedia originàriament del tronc cèltic i posteriorment va rebre la influència d’altres races com la craonesa, però sobretot de la «largewhite» i la «landrace». Les hibridacions amb «large-white» van ser tan intenses que, actualment, es posa en dubte l’existència de la raça vigatana com a tal. Algunes de les seves característiques morfològiques són: coll llarg, orelles dirigides cap endavant i més aviat caigudes, color blanc rosat, de vegades amb petites taques negres (pigues) i altres vegades amb taques més grosses, fosques al centre i més clares a la perifèria.
El porc balear, per contra, pertany al tronc ibèric i és, per tant, afí a les races negres del S i l’E peninsular. S’aprofitava en règim mixt d’estabulació i pasturatge, en explotacions de nombre reduït. Capa de color negre amb abundants cerres per tot el cos. Un caràcter molt freqüent el constitueix la presència de «mamelles» (protuberàncies carnoses en forma de dit que es troben en el coll). Canals molt grasses.
El porc camús murcià o agrupació llevantina és també originari del tronc ibèric. Actualment és difícil de trobar-ne exemplars purs a causa de les seves successives hibridacions. Va ser encreuat intensament amb la raça anglesa «berkshire», i d’ella provenen alguns dels seus caràcters: cap i coll curt i morro arromangat (d’aquest fet li ve el nom de camús), capa negra amb taques distals blanques (la influència de «large-white» l’ha convertit en gairebé blanca) i orelles petites i quasi verticals. S’explota en estabulació gairebé completa i s’aprofiten, per alimentar-lo, els subproductes de l’horta.
Les races bovines
Àrea de distribució de les races bovines autòctones dels Països Catalans: vaca pirinenca (en verd), vaca alberesa (en groc), vaca marinera (en blau ratllat), vaca menorquina (en taronja) i vaca murciana o llevantina (en punts blaus).
Maber, original de l’autor
La vaca pirinenca es trobava antigament repartida per tots els Pirineus, però actualment ha estat pràcticament absorbida per la raça suïssa i només es conserva en estat pur a Navarra i al vessant francès, on ha estat millorada. És una raça ben adaptada al terreny accidentat de la muntanya i, en principi, era dedicada al treball del camp, per bé que posseeix molt bones qualitats per a la producció càrnia. És de dimensions mitjanes i color vermell bladenc, encara que n’existeixen varietats rosses i blanc crema; té les banyes en forma de mitja lluna.
La vaca alberesa és citada a Saraza i altres (1975) a partir de la descripció realitzada per un collaborador d’aquell al 1957. La seva àrea geogràfica són les Alberes i, en aquella època, en restaven, només, uns tres-cents caps. És una vaca realment petita (130 kg) que tenia una capa de color negre o de palla torrada. Probablement ha desaparegut.
Les vaques menorquina i marinera estan estretament relacionades. La raça marinera habitava antigament una part de l’Empordà, Gironès i la Selva. Durant la colonització de Menorca va ser segurament portada a l’illa i, d’aquesta manera, va originar la raça menorquina. La capa és vermellenca i són molt freqüents els animals escornats. Aquest complex de races s’ha hibridat profusament amb animals de la raça frisona per tal de millorar la seva producció làctia. És considerada com una raça d’alta fertilitat i longevitat.
La vaca murciana o llevantina només es troba actualment en un petit nucli situat a la confluència de les províncies de Múrcia i Granada, però antigament s’estenia per la zona de l’horta del Xúquer, del Segura i de l’Almanzora i era usada, fonamentalment, en el treball agrícola. L’interès per aquesta raça radica en la seva procedència d’un tronc d’origen africà, tronc del qual no existeixen altres representants a la península Ibèrica. La seva característica més acusada són les banyes en roda baixa, que, sovint, són tallades perquè no danyin les galtes. Originàriament, la seva capa era rossa, però la influència del boví serrà i del «retinto» l’ha enfosquida.
Les races ovines
Àrea de distribució de les races ovines autòctones dels Països Catalans: 1 tarasconina, 2 roja del Rosselló, 3 catalana, 4 pallaresa, 5 ardenesa, 6 ripollesa, 7 aragonesa, 8 maellana, 9 «trepada», 10 llevantina, 11 segurenca, 12 manxega, 13 menorquina, 14 mallorquina, 15 roja mallorquina, 16 eivissenca.
Maber, original de l’autor
Contràriament a d’altres tipus de bestiar, en què les races del país han desaparegut o han perdut la seva identitat pels encreuaments excessius amb altres races, el bestiar oví conserva encara un nombre considerable d’agrupacions racials amb caràcters propis i ben definits. Tanmateix, algunes races van desaparèixer a principis de segle, per exemple la tarragonina o moltó tarragoní, del NE de les comarques de Tarragona, molt preuada per la seva carn, o la raça muntanyola de les comarques de Barcelona. N’hi ha d’altres que tenen efectius molt reduïts i que han estat portades gairebé a l’extinció per la falta de reconeixement oficial; aquest seria el cas de la menorquina o la maellana. També s’ha esdevingut que agrupacions racials veïnes han desplaçat i absorbit les races originals i han ocupat gran part del seu territori. En aquesta situació es trobarien les races aragonesa i manxega, que ocupen àmplies zones dels Països Catalans i que no seran tractades en aquest apartat.
Si comencem pel N, ens trobem amb les races franceses dels Pirineus centrals, de les quals se’n reconeixen distintes varietats. La tarasconina és la més important, amb uns 160 000 caps (1963). Es caracteritza per la seva talla gran, pel seu perfil convex, per la llana blanca i per les taques castanyes o negres al cap i a les potes. La varietat castillonesa, dels voltants de Sant Gironç, és més petita i presenta taques vermelles a les potes. La catalana procedeix de la tarasconina i dels seus encreuaments amb la «laucane», la «berrichon», l’«Ile-de-France», etc.; es distingeix d’aquella per la presència de taques negres o vermelles al voltant dels ulls, i per la seva millor aptitud per a la producció làctia i llanera. Caldria afegir a aquestes varietats la raça aranesa, procedent de la tarasconina i amb efectius molt reduïts (uns 2000 caps el 1977). Al litoral, davant de Perpinyà, es troba una raça d’origen desconegut, que es caracteritza pel color vermell de la seva cara i les seves potes: és la roja del Rosselló, a la qual s’ha donat un origen africà; al 1967 encara se’n reconeixien uns 8000 caps, però actualment hom la creu extingida.
També a la part septentrional es conserven, encara, les que podríem considerar com a dues de les races més característiques del Principat. Es tracta de la pallaresa i la ripollesa. La seva àrea d’extensió se situa a les comarques que li donem nom, per bé que s’estenen per totes les comarques de Girona i pel Berguedà, Bages, Osona i el Vallès Oriental i Occidental. Els seus efectius són importants, amb uns 100 000 i 125 000 caps (1977), respectivament. La pallaresa pertany al tronc ibèric i és un dels ovins més antics de la península Ibèrica; se la coneix també amb el nom de «txisquet», és de dimensions petites, de color blanc amb taques negres a les orelles, ulls, llavis i parts distals de les potes, i dóna anyells d’excel·lent qualitat. La ripollesa procedeix d’un encreuament antic fixat entre la tarasconina i el merí; de proporcions mitjanes tirant a grans, la seva pigmentació és centrífuga i es destina a la producció de carn.
Les Balears posseeixen una sèrie de races molt característiques, a les quals s’ha prestat fins ara molt poca atenció. La menorquina és notablement semblant a la raça sarda, que segurament l’ha influïda. Generalment no té banyes i presenta el valló en metxes piramidals i fibres de distinta longitud, sense ondulacions, la qual cosa li dóna un aspecte esfilagarsat. A l’illa de Mallorca es troben dues races: la mallorquina i la roja mallorquina, de cua ampla. La primera ha experimentat molts encreuaments i, per aquest motiu, els seus caràcters són una mica variables. Pel seu tipus de llana i per la seva primitiva dedicació lletera va ser classificada en el tronc xurro, però també va rebre la influència de l’ibèric, com es reflecteix en la pigmentació centrífuga d’alguns exemplars. Actualment és dedicada a la producció càrnia. La roja mallorquina, de cua ampla, també anomenada raça «coet», sembla que procedeix de l’encreuament entre els ovins locals i ovins africans, en concret de la raça berber. Com el seu nom indica, la seva característica principal és el color rogenc de la seva pell; la seva cua, també característica, s’eixampla al primer terç. És considerada com una raça relicta i en perill d’extinció. Finalment, la raça eivissenca, de tipus xurro, és de color blanc, llana llarga, dimensions mitjanes i aptituds per a la producció càrnia; antigament s’elaboraven formatges excel·lents amb la seva llet.
Al terme municipal de Maella i rodalia (Terra Alta) es troba una raça particular, molt distinta a altres ovins peninsulars. Es tracta de la maellana, les principals característiques de la qual són la seva poca quantitat de llana, el perfil ultraconvex, les potes llargues i el coll amb «mamelles»; és una raça en regressió i catalogada com en perill d’extinció.
Al Maestrat i a la Serralada Litoral tarragonina, es troba la raça «trepada», que és l’antic oví serrà («serranet» a Tarragona). Es una raça molt rústega i primitiva, que procedeix del tronc ibèric, i amb una gran adaptació a la muntanya estèpica. Es caracteritza per la seva pigmentació centrífuga i per les taques negres que presenta al voltant de l’ull; proporciona anyells molt preats. Finalment, la roja llevantina o guirra, considerada com una varietat de la segurenca, sembla que és una raça independent, que té el seu origen en els ovins del Magrib (raça Beni Ahsen); és de color vermell fosc i el seu velló té una gran quantitat de greix, raó per la qual, a Alacant, se la coneix també amb el nom de raça «suat».
Les races caprines
Àrea de distribució de les races caprines autòctones dels Països Catalans: pirinenca (en verd), serrana (en blau), murciana (en ratllat blau) i «cabra salvatge» o assilvestrada (en taronja).
Maber, original de l’autor
A pesar del fort retrocés experimentat pel bestiar cabrum, producte del despoblament rural i de la política de repoblament forestal, i malgrat l’elevat hibridisme, encara és possible de reconèixer en el nostre país algunes poblacions amb característiques ètniques ben definides. Actualment, es reconeixen tres races que poblen els Països Catalans: la pirinenca, la serrana de Castella i el País Valencià, i la murciana.
La primera és originària de França, però es troba als dos vessants dels Pirineus i també a la Serralada Cantàbrica. Està molt mesclada i és difícil d’observar-la pura. Les seves característiques són: banyes en arc, perfil còncau i colors foscos, amb una banda clara a la cara. La raça serrana, també anomenada blanca celtibèrica, s’estén per les zones muntanyenques de les comarques de Castelló i València. Es de perfil recte, amb capa d’un blanc groguenc i banyes en forma de lira espiroide; els mascles presenten «masclet». Els seus cabrits són molt preuats. Finalment, la cabra murciana, molt afamada per la seva aptitud làctia, té una àrea d’influència que s’estén per gairebé tot el País Valencià. És de color negre, originàriament caoba, generalment sense banyes i amb «mamelles» en el coll. La seva producció mitjana de llet se situa entorn dels 500 l, en 210 dies de lactació.
Cal esmentar, també, la «cabra salvatge» de Mallorca, que no és sinó una cabra que havia estat domèstica i que viu en estat lliure des de temps remots, assilvestrada.
Les races canines
Dins l’àmbit europeu, els Països Catalans presenten una relativa pobresa pel que fa a la varietat de races canines. Països veïns, com França, Itàlia, Gran Bretanya i Alemanya, destaquen per una gran diversitat de formes adaptades a tot tipus de requeriments. A l’àmbit ibèric les races són poques i generalment vinculades a activitats ramaderes o cinegètiques; cap raça de guarda (exceptuant els mastins, ramaders) o de companyia no s’ha seleccionat en aquest gran territori. Si bé, actualment, amb l’expansió de les activitats cinofíliques, hom pot trobar qualsevol raça als Països Catalans, només algunes s’hi trobaven tradicionalment i només sis o set poden considerar-se’n autòctones: el gos d’atura, el gos pastor dels Pirineus, el ca de bestiar mallorquí, el mastí dels Pirineus, el gos de muntanya dels Pirineus i el ca eivissenc.
Ovellers o gossos ramaders
Les activitats ramaderes configuren un dels recursos econòmics més rellevants a les àrees de muntanya dels Països Catalans, la qual cosa determina la selecció de races ben adaptades al medi i ben dotades per a la guia dels ramats.
El gos d’atura o gos pastor català és una raça, ben conservada actualment, que s’estenia originàriament per la major part dels Pirineus catalans. Sembla que descendeix del gos pastor dels Pirineus, malgrat que és una mica més gran, però la seva genealogia és difícil d’establir. Aquesta raça, de dimensions mitjanes, destaca per la seva excepcional capacitat per a vigilar i conduir tota mena de ramats, a causa de la seva gran intel·ligència i vivesa. També és notable la considerable adaptabilitat a la duresa ambiental de la seva àrea d’origen, ja que resisteix temperatures molt baixes. Malgrat el seu origen, ha esdevingut un bon animal de companyia i vigilància, i destaca la seva utilització durant la Primera Guerra Mundial. Existeix una varietat, el gos d’atura cerdà, de cua més llarga i pèl més curt.
El gos pastor dels Pirineus viu al vessant N dels Pirineus. Aquesta raça, molt similar a l’anterior, és o va ésser present en alguns indrets més septentrionals dels Països Catalans. El seu origen, molt antic, és difícil d’establir, encara que alguns el consideren autòcton i altres el vinculen amb el gos pastor de Brie. Les seves capacitats i dimensions són molt similars a les que hem descrit per a la raça anterior. Presenta una varietat, el gos pastor dels Pirineus de cara pelada.
El ca de bestiar mallorquí és un gos autòcton de l’illa de Mallorca, ha estat utilitzat com a guarda de ramats. Amb una alçada mitjana a la creu de 58 cm, en el seu cos mitjà i de pit profund i rodó destaca un cap gran, quadrat i de musell curt. Les potes són relativament llargues, així com la cua. El pèl és curt i suau, de color de nou moscada, habitualment amb poc blanc.
Mastins
Paral·lelament a la selecció de gossos de guia de ramats, es va fer necessària la cerca de races especialitzades a defensar aquests dels seus depredadors salvatges (llop, ós, linx).
El mastí dels Pirineus és un gos de gran talla (70-80 cm a la creu els mascles i 62-72 les femelles) que acostuma a pesar entre 45 i 55 kg, per bé que arriba, de vegades, prop dels 70 kg. De coloració predominant blanca o groguenca, acostuma a tenir taques més o menys grans (negres o grises). El cap és de coloració principalment fosca. És tranquil i valent. L’origen d’aquesta raça és remot (Lluís XIV de França ja el cita) i podria situar-se a les regions d’Argelers, Arièja, Alt Pallars i Andorra.
El gos de muntanya dels Pirineus és una altra raça de característiques similars a l’anterior. El desenvolupament d’aquesta raça també té lloc a Arièja, Argelers i Andorra, indrets des d’on es va difondre per certes zones pirinenques. És totalment blanc (la selecció de mastins blancs permetia diferenciarlos dels predadors durant els atacs nocturns). Les seves dimensions i pes són pràcticament iguals als del mastí dels Pirineus.
Gossos de caça
El ca eivissenc pertany al grup dels podencs. El seu origen és discutit. Malgrat que alguns suposen que va ésser introduït des d’Àfrica pels fenicis, actualment sembla més possible que ho fos pels àrabs, com va succeir amb el «cireneco» de l’Etna, amb el qual sembla emparentat. Autòcton de les Illes (en concret d’Eivissa), on romanen els exemplars més purs, se’l pot trobar per gran part dels Països Catalans, encara que amb una puresa reduïda. Aquest gos, àgil i dòcil (els mascles no tant) i de salt potent, destaca pel seu excel·lent olfacte. Malgrat que se’l pot utilitzar com a gos de mostra, destaca en la formació de gossades (de femelles). Els mascles acostumen a mesurar 60-66 cm a la creu i les femelles 57-63 cm; el pes mitjà és de 22,5 i 19 kg, respectivament. La coloració és variada pel que fa al dibuix, però generalment es combinen els colors blanc, ros i vermell. Existeixen tres varietats: de pèl llis, de pèl dur i de pèl llarg.