Resultats de la cerca

Les dues classes que veurem a continuació comprenen els pteridòfits més primitius coneguts, caracteritzats per llurs tiges assimiladores telomes ramificades dicotòmicament, amb protostela o actinostela, sense fulles o amb microfilles, sense arrels veritables i amb esporangis típicament terminals situats a l’àpex de tiges, amb totes les espores iguals isospòria Les psilofitates Pteridòfits primitius 1 Rhynia reconstrucció ideal a esporòfit amb esporangis b tètrada d’espores 2 Psilotum nudum a esporòfit b sinangi obert alliberant les espores c espora d protallus Mikel Zabala/Jordi Corbera Les…

La família dels fèlids, que inclou els gats i les espècies que li són properes, constitueix un grup ben definit i bastant homogeni pel que fa a les seves característiques, en gran part gràcies a la seva extrema especialització en un règim de vida caçador i carnivor Existeixen 36 espècies de fèlids, agrupats en un nombre variable de géneres segons els autors, per bé que sovint se’n reconeixen, només, tres Felis, Panthera i Acinonyx Són distribuïts per tot el món, excepte per Austràlia, Madagascar i l’Antàrtida Els més antics són datables a l’Eocè, peró els primers gats modems no…

Gutíferes o clusiàcies 1 Herba de sant Joan Hypericum perforatum a aspecte de la planta x 0,5 b detall d’una fulla amb glàndules escampades per l’anvers x 4 c detall d’una flor seccionada longitudinalment, amb l’ovari súper, els estams agrupats en feixos i els pètals amb glàndules negres marginals x 2 Eugeni Sierra És una família cosmopolita, formada per 50 gèneres i més d’un miler d’espècies —herbes, mates petites i arbres—, algunes de les quals s’han utilitzat per a aprofitar-ne la fusta d’altres donen fruits comestibles, com el mamei Mammea americana , i n’hi ha que…

Hom inicia en aquesta pàgina l’estudi dels grups d’animals deuterostomats, és a dir, els quetògnats, els hemicordats, els equinoderms, els procordats i els cordats Els caràcters que fan que considerem aquests grups relacionats entre ells no són fàcils de veure, ja que en general es tracta de processos embriològics, és a dir, la manera com es desenvolupen els organismes a partir de l’ou, que els separa clarament de tots els organismes que hem vist fins ara artificialment agrupats com a protostomats Efectivament, en el desenvolupament embrionari dels deuterostomats, la boca no es…

Molses de l’ordre de les encaliptals 1 Encalypta vulgaris a aspecte general del gametòfit i de l’esporòfit x 10 b detall d’una caliptra x 10 2 E streptocarpa a detall d’uns propàguls x 40 Miquel Alcaraz És aquest un ordre de molses acrocàrpiques, de fillidis ligulats o espatulats, fortament papillosos i peristoma mal desenvolupat El caràcter més típic és la presència d’una caliptra tubular, llarga, com una funda que cobreix tota la càpsula Encalypta streptocarpa forma masses de color groc verdós, sobre roques calcàries, en escletxes, replans, rabasses d’arbres, des de la terra baixa fins a…

Asclepiadàcies 1 Corretjola borda Cynanchum acutum aspecte general de la planta en flor x 0,5 2 Vincetoxicum nigrum planta sencera amb flors i fruits x 0,5 3 Seder Gomphocarpus fruticosus detall d’una flor x 1,5 4a, a’ i a" Diversos pollinis d’asclepiadàcies x 8 Eugeni Sierra Tenen 250 gèneres i unes 2000 espècies distribuïdes principalment per les zones intertropicals En fan part arbres, arbusts, lianes i herbes perennes Algunes de les espècies són plantes cactiformes Ceropegia, Caralluma , etc, molt cultivades en jardineria Les asclepiadàcies, que sovint tenen làtex, presenten les…

Avetosa al bosc de Boixavila Ernest Costa El bosc de Boixavila 216, entre els principals espais naturals dels Pirineus i Prepirineus Als confins dels departaments dels Pirineus orientals i l’Aude s’estenen els boscos d’Aigüesbones, Boixavila, Rabolhet i Ginclà, que sovint són agrupats sota el nom únic de bosc de Boixavila L’altitud varia entre els 800 i els 1300 m, i el clima es fa més atlàntic són freqüents les boires sobre les carenes És colpidor el contrast entre la vegetació mediterrània de les valls veïnes de l’Aglí i de la Bolzana 300 m d’altitud i la del bosc de Boixavila…

Les lecideàcies Moltes espècies de lecidees han estat separades, principalment pels seus caràcters ascals, de l’antic gran gènere de les Lecidea El tipus del gènere, en sentit estricte, és L fuscoatra , una espècie més aviat mediterrània, que viu sobre roques silícies nitrificades, poc inclinades i ben illuminades Aquí, el tallus és brunenc, però sovint és gris perla varietat grisella Volkmar Wirth Clàssicament, aquesta família comprenia fins fa poc temps els líquens amb apotecis lecideïns o biatorins i espores incolores Com a conseqüència de la creació de grups més naturals, un bon nombre…

Saxifragàcies 1-3 i grossulariàcies 4-6 1 Saxifraga tridactylites a planta sencera, menuda i feble i de fulletes trilobades x 0,5 b flor x 3 2 Corona de reina S paniculata a aspecte general, amb diverses rosetes de fulles a la base i una tija ben florida x 0,5 b detall d’una fulla, voretada de petites dents calcificades x 2 c petita porció d’un pedicel floral, cobert de pèls glandulars x 9 d flor x 3 e i e’ fruit capsular, encara immatur i ja obert, respectivament x 3 3 Fetgera blanca Parnassia palustris a planta sencera, de fulles basals i flor solitària x 0,5 b flor ben oberta, amb…

Aquest ordre reuneix molses acrocàrpiques terrícoles, anuals o bisanuals, petites, de fillidis ovato-lanceolats, els superiors més grossos i formant una roseta Les cèllules són grosses, romboïdals, laxes, de paret fina i llisa, i això dóna un to clar als fillidis La càpsula és més o menys piriforme, amb estomes basals Funaria hygrometrica és una de les molses més estudiades i proposades com a exemple Forma gespes de plantes petites menys de 30 mm, de color verd clar, en llocs oberts, camps, bosquines, etc, molt sovint sobre sòls cremats, emplaçaments de carboneres o llocs especialment…