El bosc de Boixavila

Avetosa al bosc de Boixavila.

Ernest Costa

El bosc de Boixavila (2.16), entre els principals espais naturals dels Pirineus i Prepirineus.

Als confins dels departaments dels Pirineus orientals i l’Aude s’estenen els boscos d’Aigüesbones, Boixavila, Rabolhet i Ginclà, que sovint són agrupats sota el nom únic de bosc de Boixavila.

L’altitud varia entre els 800 i els 1300 m, i el clima es fa més atlàntic; són freqüents les boires sobre les carenes. És colpidor el contrast entre la vegetació mediterrània de les valls veïnes de l’Aglí i de la Bolzana (300 m d’altitud) i la del bosc de Boixavila.

La humitat atmosfèrica afavoreix el faig; per contra, tot i la baixa altitud basal, el roure de fulla gran és rar. Les carenes i vessants obacs són coberts d’avets magnífics. Tanmateix, l’home, per a la silvicultura, ha modificat profundament la fisonomia forestal. Els sòls i el clima afavoreixen un bon creixement dels arbres; units aquests factors a unes modalitats ben triades de tala i de rotació de les parcel·les explotades aconsegueixen com a resultat els millors boscos fusters de la Catalunya Nord. El visitant pot descobrir en una petita àrea tots els estadis d’explotació del bosc i de les successions vegetals subsegüents, que, en cada cas, duen un acompanyament florístic diferent.

Mentre la calor de final de juliol castiga la plana rossellonesa, aquí hom troba una relativa frescor i encara força plantes florides, com ara el marcòlic (Lilium martagon), localment prou comú, el te del país (Veronica officinalis) , Campanula persicifolia, C. rapunculoides o el lligabosc atlàntic (Lonicera periclymenum). També en aquesta temporada les fanerògames estan predominantment en fruit, com ara els refrescants gerds, maduixes i nabius. Cal assenyalar, a més, la coloració dels fruits del segell de ram (Polygonatum multiflorum), Arum maculatum, saüc racemós (Sambusus racemosa) i tortellatge (Viburnum lantana), però aquests no són comestibles.

Sobre els camins es troben fàcilment les empremtes del senglar i el cabirol, que hi són freqüents. A l’estiu hi ha moviments en totes direccions de les mallerengues (petita, carbonera, blava, emplomallada), o del reietó i el bruel; per contra, el picot negre i sobretot el gall fer —que té aquí el seu límit septentrional prepirinenc— són molt més discrets.