Les asclepiadàcies

Asclepiadàcies. 1 Corretjola borda (Cynanchum acutum): aspecte general de la planta en flor (x 0,5). 2 Vincetoxicum nigrum: planta sencera amb flors i fruits (x 0,5). 3 Seder (Gomphocarpus fruticosus): detall d’una flor (x 1,5). 4a, a’ i a" Diversos pol·linis d’asclepiadàcies (x 8).

Eugeni Sierra

Tenen 250 gèneres i unes 2000 espècies distribuïdes principalment per les zones intertropicals. En fan part arbres, arbusts, lianes i herbes perennes. Algunes de les espècies són plantes cactiformes (Ceropegia, Caralluma, etc.), molt cultivades en jardineria. Les asclepiadàcies, que sovint tenen làtex, presenten les fulles oposades o verticil·lades, simples i, en general, enteres. Les flors, pentàmeres i actinomorfes, es troben agrupades en cimes racemoses o en falses umbel·les apicals o axil·lars. Els pètals poden tenir apèndixs a la cara interior formant una corona. Els cinc estams tenen el filament curt o quasi nul i se solden als marges de l’estigma formant un aparell protector del gineceu, anomenat ginostegi. Els grans de pol·len s’agrupen en pol·linis o més rarament en tètrades i, per a dur a terme la pol·linització, el pol·len és recollit per un dispositiu anomenat translàtor, que s’enganxa fàcilment a les potes dels insectes i així és transportat d’una flor a l’altra. La morfologia dels estams i dels grans de pol·len és, en aquesta família, més evolucionada que a la precedent, i són precisament aquests els trets que més diferencien les asclepiadàcies de les apocinàcies. El gineceu de les asclepiadàcies és format per dos carpels lliures gairebé en tota la seva longitud, exceptuant els estigmes, que són soldats. El fruit és constituït per dos fol·licles poc o molt divergents dels quals, de vegades, només se’n desenvolupa un. Dins la família es poden distingir dues subfamílies —periplocòidies i asclepiadòidies— segons la morfologia de l’androceu i del gineceu.

Les periplocòidies, menys evolucionades, presenten les anteres adjacents però no soldades a l’estigma, els grans de pol·len agrupats en tètrades i el translàtor format per un cos en forma de cullera i per un segment allargat que acaba en un disc adhesiu. Es troben representades a la part meridional dels Països Catalans per Periploca laevigata, un arbust d’1,5 a 3 m d’alçada, de fulles glabres, subsèssils i cuneades a la base, que té les inflorescències amb poques flors. Els lòbuls dels pètals són verds per fora i per dins són de color verd, porpra brunenc o blanc; i el fruit és llarg, d’uns 5 a 10 cm.

Les fulles oposades i les flors pentàmeres i amb els pètals soldats del miraguà (Araujia sericifera), una liana productora de làtex, originària de l'Amèrica del Sud, que s'ha naturalitzat al nostre país, on es comporta com a planta ruderal, en contrades mediterrànies. De les sedes del fruit se'n feien coixins.

Fototeca.cat / Montserrat Comelles

Les asclepiadòidies, més evolucionades, presenten les anteres soldades a l’estigma, els grans de pol·len agrupats en pol·linis i el translàtor format per dos braços units per una pinça. El matagós o corretjola borda (Cynanchum acutum) és una planta enfiladissa de tiges volubles, glabres a la part inferior i pubescents a la superior, que arriba a fer 3 m d’alçada. Les fulles són peciolades i glauques, acuminades i profundament cordiformes. La corol·la és blanca o rosada i fa olor. Els fruits són fol·licles d’uns 8 cm de llargada. La corretjola borda té una àrea de distribució subtropical i es troba a Europa només als països que circumden la Mediterrània.

Una altra planta de tiges herbàcies és Vincetoxicum nigrum, anomenada pebrotera boscana en alguns indrets. Té les tiges de 4 a 8 dm, generalment volubles a l’àpex, i les fulles, ovades i acuminades, presenten els marges i els nervis finament pubescents. Les flors, agrupades en cimes pedunculades, tenen la corol·la de color porpra fosc, amb pèls repartits per tota la superfície. El fruit és un fol·licle fusiforme de 5 a 8 cm de llargada. Es troba estès per tota la Mediterrània occidental. V. hirundinaria subespècie intermedium, un endemisme catalanooccità pròxim a V. nigrum, se’n diferencia perquè posseeix la corol·la groga i les tiges no volubles a l’àpex.

Autòctona de Sud-àfrica, Gomphocarpus fruticosus és un petit arbust dret que es troba actualment naturalitzat en alguns indrets de terra baixa dels Països Catalans. És molt ramificat i té les fulles oposades o verticil·lades; la corol·la és blanca i les esquames de la corona tenen forma de caputxa; les flors s’agrupen en umbel·les axil·lars o terminals, i el fruit és un fol·licle de 4 a 6 cm de llargada, de forma ovoide, acuminat i eriçat de pues espinuloses que no punxen.