Resultats de la cerca

Els sílvids o tallarols integren una família de moixons insectívors estretament emparentats amb els papamosques, però que, a diferència d’aquests no capturen els insectes al vol, sinó que els recerquen sense pausa enmig de la vegetació Són moixons menuts, de plomatge suau, bec fi i bons cantaires, típics d’Euràsia i d’Àfrica, dels quals es compten 300 espècies i uns 30 gèneres Els més destacats d’aquests són els tallarols, del gènere Sylvia més extens i més típic els menuts i verdosenes busquetes i mosquiters Hippolais i Phylloscopus els ocells més petits de la nostra…

Constitueixen una família d’herbes graminoides que comprèn tres gèneres amb una vintena d’espècies, pròpies de les aigües costaneres de totes les mars temperades dels dos hemisferis A la Mediterrània, sobre fons sorrencs o llimosos i a uns 10 m de profunditat, s’hi fa l’alga de mar o algueró, del gènere Zostera , amb les fulles estretament linears i embeinadores, que de vegades poden ser molt llargues El moviment de les onades les amuntega a les platges on es descomponen, i en alguns llocs les recullen per utilitzar-les com a fertilitzant Les flors es disposen en un espàdix…

Als Països Catalans és un migrador regular, però molt poc nombrós, a les costes continentals, i més rar a les Balears Accidental a l’hivern La migració primaveral és molt concentrada durant el maig, i escassegen les observacions al final d’abril i al juny El pas de tardor és molt més estès en el temps, però afecta molts menys ocells comença el mes d’agost i es manté fins a l’octubre, quan hi ha la màxima de dades els territs grossos són ja molt rars el novembre Fora dels períodes migratoris, les observacions són molt escasses s’ha enregistrat una vegada el març 3 exemplars el 180379 al delta…

Molses de l’ordre de les encaliptals 1 Encalypta vulgaris a aspecte general del gametòfit i de l’esporòfit x 10 b detall d’una caliptra x 10 2 E streptocarpa a detall d’uns propàguls x 40 Miquel Alcaraz És aquest un ordre de molses acrocàrpiques, de fillidis ligulats o espatulats, fortament papillosos i peristoma mal desenvolupat El caràcter més típic és la presència d’una caliptra tubular, llarga, com una funda que cobreix tota la càpsula Encalypta streptocarpa forma masses de color groc verdós, sobre roques calcàries, en escletxes, replans, rabasses d’arbres, des de la terra baixa fins a…

Detall de les fonts de l’Algar L’aigua, al naixement de l’Algar, és un element fonamental en el paisatge, i condiciona totalment les comunitats naturals que s’hi estableixen Ernest Costa Les serres de la Serrella i la Xortà 210, entre els principals espais naturals del Sistema Bètic L’alineació formada per les serres de la Serrella i la Xortà descriu un arc que s’estén d’est a oest entre les valls de Seta, al nord, i Guadalest, al sud aquesta darrera les separa del massís d’Aitana, amb el qual es relacionen estretament des de tots els punts de vista La Serrella està constituïda…

Les dues clavariàcies més freqüents del gènere Clavariadelphus , amb basidiocarps no ramificats 1 dos exemplars sencers 1a apicalment bifurcat, un cas atípic i un en secció 1’ de les anomenades bosses C pistillaris , i 2 bosses escapçades C truncatus La primera espècie, de boscos caducifolis, és amarga, però la segona, que es fa en boscos de coníferes, és dolça i comestible  Josep Ribot Les clavariàcies formen cossos fructífers erectes, que poden ésser simples claviformes, cilíndrics o cònics, amb l’àpex arrodonit o truncat o ramificats, però amb les rames mai aplanades ni en forma de…

Constitueixen una família de grandària mitjana que comprèn gairebé un miler d’espècies agrupades en uns vuit gèneres Es pot considerar cosmopolita i inclou herbes anuals i vivaces, arbusts, i fins i tot petits arbres Les flors de les poligalàcies presenten una morfologia una mica especial Són zigomorfes i tenen tres bràctees a la base dels peduncles El calze és format per cinc sèpals, dos de grossos i amples amb aspecte de pètal i nervació ben visible i els altres tres, petits i poc vistents La corolla consta de tres pètals parcialment soldats en un tub, un dels quals, situat en posició…

Àrea de distribució a Catalunya de les sureres afectades per Lasius brunneus , superposada a la distribució de la surera i a les parcelles estudiades IDEM, a partir de dades de l’autor Lasius brunneus és una espècie força estesa a Catalunya, així com a l’Europa central És una formiga arborícola que es troba en arbres vells amb esquerdes o cavitats, on s’estableix la reina en iniciar la seva vida És de dos colors, amb el cap i el tòrax marró clar, en contrast amb el gàster negrós La seva alimentació, típica del gènere Lasius , es basa principalment en les excrecions de melassa dels pugons, com…

Tenim en el nostre àmbit geogràfic dues famílies de moixons que, semblantment als picots, ressegueixen els troncs dels arbres, buscant entre les escletxes els insectes de què s’alimenten La dels sítids, amb el pica-soques blau com a únic representant, és una família de l’hemisferi nord estretament emparentada amb la dels pàrids, que compta amb 31 espècies, bona part de les quals pertanyen al gènere Sitta són ocells menuts, però robusts, amb becs drets i forts, que es caracteritzen per baixar cap per avall al llarg dels troncs Més delicats, i amb el bec prim i encorbat, són els…

El pardal comú o de llei, teulat, teuladí o moixonet, és probablement una de les espècies més conegudes de casa nostra, estretament lligat a la companyia humana, fins al punt que arriba a abandonar totalment els pobles, si aquests, a son torn, són desafectats És àmpliament repartit, i en un gran nombre, als Països Catalans, però als Pirineus és absent d’alguns sectors i pobles de l’alta muntanya A la resta del territori és un sedentari comuníssim que, passada la cria, des del començament de juny fins a l’octubre, forma estols grans de 400-500 exemplars sobre rostolls, erms i…