El pardal comú o de llei, teulat, teuladí o moixonet, és probablement una de les espècies més conegudes de casa nostra, estretament lligat a la companyia humana, fins al punt que arriba a abandonar totalment els pobles, si aquests, a son torn, són desafectats. És àmpliament repartit, i en un gran nombre, als Països Catalans, però als Pirineus és absent d’alguns sectors i pobles de l’alta muntanya. A la resta del territori és un sedentari comuníssim que, passada la cria, des del començament de juny fins a l’octubre, forma estols grans de 400-500 exemplars sobre rostolls, erms i guarets. Posteriorment, ja a l’època tardoral-hivernal, els grups són menors, però de nits s’agrupen en innombrables quantitats a joques comunals ubicades preferentment a grans arbredes, dins de ciutats i pobles, i també en els canyissars, on disposen d’un microclima favorable (la temperatura d’aquestes dues formacions sol ser uns 2°C més alta que la dels encontorns).
Durant aquesta època freqüenta volençós les comunitats ruderals, com els bleterars, principalment amb blet blanc (Chenopodium album), o les comunitats viàries calcigades (Polygonion avicularis). Són molt apreciats també els rostolls de cereals, tant els de secà com els de regadiu (arròs, etc.), on aprofita les granes que resten per terra. Encara que originalment era un ocell granívor, ha esdevingut totalment oportunista en els seus hàbits alimentaris, i captura tota mena d’aliments, des de papallones en vol, passant per pinso d’animals domèstics, larves de mosques, granes de tota mena de cereals, cireres i altres fruites, etc., fins a les engrunes de pa que reben a les places de les ciutats.
Ocupa tota mena d’ambients en què la mà de l’home sigui present directament: granges, masos, poblets amb força ramaderia i cereals (com és el cas, per exemple, de Menorca), etc. També a les ciutats de tota mida, on preferentment ocupa els sectors propers a les zones verdes, parcs i arbredes. Nidifica a tota mena de forats i cavitats, preferentment relacionades amb construccions humanes (teulades, forats i esquerdes de parets, xemeneies, persianes, travessers, pals metàl·lics o de formigó, etc.). També ho fa sobre els arbres, principalment als jardins (plàtans, eucaliptus, heures, palmeres, etc.) o a les vorades de carretera (actualment quasi desapareguts), o en cultius arbrats, com els tarongerars. És comú que la nidificació en arbres vagi acompanyada per agrupacions en forma de petites colònies. També gregàriament s’instal·la a les parets de les pedreres, penya-segats interiors i marins (és molt freqüent a la costa meridional de Menorca, per exemple) i, més rarament, a esculls marins, coves profundes o a la base de nius voluminosos d’altres ocells, com la cigonya (a les comarques de ponent) o el milà reial (a Menorca).