Les dues clavariàcies més freqüents del gènere Clavariadelphus, amb basidiocarps no ramificats: 1 dos exemplars sencers (1a apicalment bifurcat, un cas atípic) i un en secció (1’) de les anomenades bosses (C. pistillaris), i 2 bosses escapçades (C. truncatus). La primera espècie, de boscos caducifolis, és amarga, però la segona, que es fa en boscos de coníferes, és dolça i comestible.
Josep Ribot.
Les clavariàcies formen cossos fructífers erectes, que poden ésser simples (claviformes, cilíndrics o cònics, amb l’àpex arrodonit o truncat) o ramificats, però amb les rames mai aplanades ni en forma de cresta. En qualsevol dels casos, els carpòfors tenen peu. La trama és de consistència carnosa, gelatinosa o cartilaginosa, de color blanc, o també pot ésser des de pàl·lida fins a intensament acolorida. La superfície himenial entapissa el cos fructífer en la seva totalitat, o exceptuant-ne els àpexs. L’estructura és monomítica, amb hifes més o menys inflades. Els basidis són claviformes i tetraspòrics. Les espores són hialines, amb una o moltes gútules, de paret llisa o lleugerament verrucosa i, en general, no amiloides.
Aspecte típic d’una clavariàcia, en aquest cas Clavaria vermicularis, que forma cossos fructífers fràgils, erectes (claviformes, en l’espècie il·lustrada) i sense ramificar, però proveïts de peu. Tota la superfície, excepte la del peu, és coberta per l’himeni, on hi ha els basidis formadors d’espores.
Josep M. Vidal / SCM.
Clavaria es caracteritza sobretot per les seves espores ovals, llises, hialines i multigutulades, i per les seves hifes sense fíbules als septes. C. vermicularis forma clàvules (cilindres allargats, de 5-15 × 0,3-0,6 cm) fràgils, de color blanc pur, mat, fistuloses, vermiformes (amb aspecte de cuc), lleugerament aplanades, i arquejades a l’àpex. Apareix, normalment formant feixos, en prats molsosos o en zones aclarides del bosc. C. acuta (1-6 × 0,1-0,3 cm) és filiforme o estretament claviforme, primer blanca i després de color gris ocraci, amb la base finament flocosa, una mica més fosca. Creix entre restes herbàcies, en boscos de caducifolis.
El gènere Clavulinopsis apareix generalment formant grups o gespes d’aparells fructífers, simples o poc ramificats, en general d’un color viu, en zones herbàcies o entre molses i falgueres. Les espores, piriformes o subgloboses, són gutulades i algun cop verrucoses. C. fusiformis forma clàvules (4-10 × 0,2-0,6 cm) fusiformes, no ramificades i densament cespitoses, amb freqüència soldades pel peu, d’un color groc viu, que es fa més fosc en envellir. C. corniculata té fructificacions (1,5-5 × 0,2-0,4 cm) simples o ramificades dicotòmicament, en forma d’U, més o menys sinuoses i grogues. Els àpexs són obtusos i a vegades incurvats. C. helveola produeix fructificacions filiformes o estretament claviformes (2-6 × 0,15-0,4 cm) de color groc viu, més pàl·lid vers la base, amb espores unigutulades i ornamentades amb grans berrugues obtuses.
Clavariadelphus presenta cossos fructífers erectes, no ramificats, en forma de porra o filiformes. La carn és esponjosa, ferma, i pren una coloració verdosa en presència de sulfat fèrric al 10%. La capa himenial és gruixuda amb llargs basidis i cistidíols de paret prima. Les hifes són fibulades i inflades, L’espècie més popular és C. pistillaris, que forma carpòfors amplament claviformes (7-30 × 2-5 cm), de color groc clar o groc brunenc, anomenats bosses o metes de burra. La carn és blanca, de gust lleument amarg, raó per la qual no és comestible. Creix en boscos de caducifolis, amb una certa preferència per les fagedes. En canvi, C. truncatus, que podem anomenar bossa truncada, se’n diferencia perquè la part superior és truncada i estriada i perquè la superfície himenial és més profundament solcada. La carn és dolça, a causa de la presència de mannitol, i comestible. Apareix lligada a boscos de coníferes, en llocs més tèrmics que l’espècie anterior. Menys abundant és C. lígula, de cos fructífer molt estirat (3-18 × 0,5-1 cm), de color ocre clar o lleugerament vermellós, que viu en boscos de coníferes de muntanya.
Ramariopsis kunzei presenta carpòfors típicament ramificats, que poden atènyer fins a 7 cm, blanquinosos o lleugerament rosa groguenc, groc ocraci als àpexs. Hi ha un peu curt, tomentos i hirsut; les espores, amplament el·lipsoïdals, són hialines unigutulades i equinulades. Macrotyphula juncea presenta carpòfors cilíndrico-claviformes (3-15 ×0,5-0,2 cm), que creixen en llocs humits, sobre restes herbàcies o fulles. Forma fructificacions gregàries, erectes, filiformes, de color ocre brunenc i al final fistuloses (buides).
Un curiós grup de bolets que viuen sobre restes de plantes mortes són les Typhula, que formen gespes de minúsculs cossos fructífers simples (0,1-1 cm), de peu filiforme i estèril, que surt d’un petit escleroci i porta un cap fèrtil, subglobós, claviforme o cilíndric. Les espècies trobades fins ara al nostre país són T. buxi, sobre fulles en descomposició de boix (Buxus), T. quisquiliaris, sobre pecíols morts de falguera (Pteridium aquilinium) i T. setipes, sobre restes diverses.