Resultats de la cerca

Avetosa al bosc de Boixavila Ernest Costa El bosc de Boixavila 216, entre els principals espais naturals dels Pirineus i Prepirineus Als confins dels departaments dels Pirineus orientals i l’Aude s’estenen els boscos d’Aigüesbones, Boixavila, Rabolhet i Ginclà, que sovint són agrupats sota el nom únic de bosc de Boixavila L’altitud varia entre els 800 i els 1300 m, i el clima es fa més atlàntic són freqüents les boires sobre les carenes És colpidor el contrast entre la vegetació mediterrània de les valls veïnes de l’Aglí i de la Bolzana 300 m d’altitud i la del bosc de Boixavila La humitat…

Els orígens de la florística Les obres dels autors de l’antiguitat clàssica, com Dioscòrides o Plini, foren mereixedores durant l’etapa renaixentista de diversos comentaris botànics, sovint ricament illustrats, com aquesta edició de la traducció castellana de l’obra de Dioscòrides feta per Andrés de Laguna En aquesta etapa, la Universitat de València tingué un paper capdavanter i fou la primera, fora d’Itàlia, que creà una càtedra d’anatomia i herbes i un jardí botànic Imposà al titular de la càtedra d’herbes separada de la d’anatomia el 1560 l’obligació d’herboritzar per…

Gairebé totes les dades publicades sobre fongs ameboides trobats als Països Catalans es refereixen als mixomicets Els migrats coneixements que tenim de la resta dels grups no ens permeten de fer consideracions generals sobre la seva ecologia Pel que fa a les exigències ecològiques dels mixomicets, les fases del seu cicle vital que són més sensibles a la influència dels factors ambientals són la plasmodial i la de maduració dels esporocarps Els requeriments ecològics més importants per a completar aquestes fases són la humitat ambiental i la disponibilitat i les característiques del substrat…

Les potials constitueixen un dels ordres més amplis i diversificats de molses als Països Catalans, on està representat principalment per molses acrocàrpiques petites o molt petites, sobretot de llocs secs Els fillidis presenten nervi i cèllules sovint papilloses La càpsula és erecta, amb caliptra petita i cucullada en forma de caputxa, que cobreix solament 1/3 de la càpsula, i amb peristoma simple, de 16 dents, sovint retortes en espiral i dividides en segments filiformes, a vegades absent Només podem presentar com a exemples les espècies més representatives d’entre les gairebé 100 del nostre…

Des de la publicació, l’any 1991, del volum Fongs i líquens de la Història Natural dels Països Catalans , el coneixement dels líquens i els fongs liquenícoles ha avançat de forma considerable, tant pel que fa als estudis florístics de determinades àrees del territori com als estudis de base ecològica, i també en l’aplicació de tècniques de cromatografia i tècniques moleculars Els resultats es manifesten en el nombre de referències bibliogràfiques i també de tàxons citats dins el territori català La quantitat de tàxons coneguts s’ha incrementat gràcies a l’aportació d’un nombre molt important…

Dins de l’escàs desenvolupament general dels estudis de criptogàmia als Països Catalans, la briologia és potser l’especialitat que ha rebut més atenció i que ha conduït a aplegar un conjunt de coneixements més complet La briologia a Catalunya Les obres d’Antonio Casares, aparegudes en el primer quart del segle XX, constitueixen l’obligada referència bibliogràfica de la briologia als Països Catalans La "Enumeración y distribución geográfica de las muscíneas de la Península Ibérica" 1915 és el primer intent d’una catalogació general Jordi Vidal / Universitat Autònoma de Barcelona…

La serra de Bèrnia vista des de la Lloma Vaquer o Pa de Dacsa Ernest Costa La serra de Bernia 12, entre els principals espais naturals del Sistema Bètic La serra de Bèrnia és una imposant serralada que separa les depressions de Calp i Benissa, al nord, i la Foia d’Altea, al sud, actuant com a frontera natural entre les comarques de la Marina Alta i la Marina Baixa Es tracta d’una alineació muntanyosa orientada d’est a oest, amb vessants abruptes que culminen en una colpidora cinglera El pic de Bèrnia, amb 1129 m, representa la cota màxima de la serra A partir del seu extrem occidental s’…

En els últims vint-i-cinc anys hi ha hagut novetats significatives en el coneixement florístic, taxonòmic i ecològic de les algues marines A més, s’han produït canvis notables en les comunitats, ocasionats sobretot per les activitats humanes A continuació es comenten les novetats i els canvis principals Algues vermelles El catàleg florístic de les algues vermelles s’ha incrementat notablement Dins l’ordre de les rodimenials destaquen dues espècies, Rhodymeniocolax mediterraneus i Leptofauchea coralligena , descrites com a noves per la ciència, els tipus de les quals s’han recollit en terres…

Fragment del Mapa de vegetació de Catalunya a escala 150000, 219-Maçanet de Cabrenys i 257-Olot, en què es poden observar els tres nivells d’interpretació de la llegenda Fisiognomia es mostra la vegetació pel seu aspecte i s’identifica mitjançant símbols i trames les masses forestals importants són representades per símbols corresponents a l’arbre o arbres dominants Vegetació actual És representada per polígons contigus i de límits definits, identificats mitjançant números començant per l’ 1 Vegetació potencial és representada per diferents colors de fons la lectura d’aquestes unitats…

Formacions dominants i zones de vegetació a Europa i als Països Catalans, en relació amb l’altitud i la latitud Els colors corresponen a les formacions esclerofilles mediterrànies rosat, a les planocaducifòlies medioeuropees verd, a les aciculoperennifòlies subalpines o fennoscàndiques blau, i a les rases alpines o àrtiques violeta J Nuet i Badia, original dels autors Les grans zones fisiognòmiques no constitueixen, òbviament, unitats geogràfiques llur raó de ser, com hem vist, és funció del clima més que de cap altra cosa Tampoc no són unitats necessàriament coherents des del punt de vista…