Les potials constitueixen un dels ordres més amplis i diversificats de molses als Països Catalans, on està representat principalment per molses acrocàrpiques petites o molt petites, sobretot de llocs secs. Els fil·lidis presenten nervi i cèl·lules sovint papil·loses. La càpsula és erecta, amb caliptra petita i cucul·lada (en forma de caputxa), que cobreix solament 1/3 de la càpsula, i amb peristoma simple, de 16 dents, sovint retortes en espiral i dividides en segments filiformes, a vegades absent. Només podem presentar com a exemples les espècies més representatives d’entre les gairebé 100 del nostre país.
Molses de l’ordre de les potials, I. 1 Aloina aloides: a aspecte general del gametófit i de l’esporòfit (x 5); b detall d’un fll·lidi (x 20). 2 Pterygoneuron ovatum: a aspecte general del gametófit i de l’esporòfit (x 15); b detall d’un fil·lidi (x 20). 3 Tortula muralis: a aspecte general del gametófít i de l’esporòfit (x 5); b detall d’un fil·lidi (x 35); c detall del peristoma (x 40). 4 T. ruralis: a detall d’un filudí (x 35). 5 Crossidium squamiferum: a aspecte general del gametófít i de l’esporòfit (x 5); b detall d’un fillidi (x 15). 6. Pottia lanceolata: a aspecte general del gametófit i de l’esporòfit (x 7); b detall d’un fil·lidi (x 15). 7 Acaulon triquetum: a aspecte general del gametófit (x 35); b detall d’un fillidi (x 70); c detall d’una càpsula indehiscent (x 60). 8 A. casasianum: a aspecte general del gametóft (x 40).
Miquel Alcaraz.
Aloina aloides és una molsa molt petita (2-5 mm), de fil·lidis incurvats en estat sec, lanceolats, cucul·lats, gruixuts i rígids, amb un nervi molt ample que, damunt la cara ventral, porta filaments assimiladors. La seta, llarga, sosté una càpsula cilíndrica, estreta, amb peristoma de dents llargues i cargolades. Forma masses denses, de color vermellós, en replans descoberts, camps abandonats, parets de construcció, sobre calcari. Sovint l’acompanyen Crossidium squamiferum, Pterigoneuron ovatum, Barbula unguiculata, etc. Freqüent a la terra baixa, tant del continent com de les Illes. Altres espècies són A. bifrons i A. rigida.
Pterigoneuron ovatum té també gametòfits molt petits (1-2 mm, fins a 10 mm), anuals, amb fil·lidis amplament ovats, molt còncaus, apiculats, amb un nervi molt ample a la part superior, portador de 2-4 lamel·les a la cara ventral, i excurrent formant un pèl hialí. La càpsula, portada per una seta llarga, és ovada, dreta, i no té peristoma. Als sòls descoberts, entre roques i pedres de murs calcaris, en llocs secs o àrids, la podem veure formant pulvínuls, de color verd clar o grisós, sovint en companyia d’Aloina aloides, Phascum curvicolle, Acaulon triquetrum.
El gènere Tortula, que presenta una gran quantitat d’espècies (21 al nostre patrimoni natural), sobretot de llocs secs, es reconeix pels seus fillidis ligulats o espatulats, sovint obtusos, amb el nervi excurrent en un pèl hialí llarg, per les seves cèl·lules de la part superior de la làmina, petites i molt papil·loses (i per tant, de color fosc, i les basals rectangulars, hialines i llises), i per la càpsula cilíndrica, amb un peristoma molt llarg i cargolat, (en hèlice de 2-3 voltes).
Tortula muralis té gametòfits de 5-15 mm, amb caulidis simples o bifurcats, fil·lidis retorts en sec, erectes en estat hidratat, ligulats, d’àpex obtús i marge involut des de la base fins a l’àpex, amb nervi gruixut, sovint vermellós, excurrent en un pèl llis, sovint tan llarg com la làmina. Les cèl·lules, petites, són densament i irregularment papil·loses. La seta és llarga i vermellosa i sosté una càpsula (2-3 mm), cilíndrica, molt fosca en madurar, amb llarg peristoma de dents vermelles. És una molsa molt comuna sobre roques carbonatades i murs d’obra, que forma petits coixins blanquinosos, en llocs secs, sovint en convivència amb Bryum capillare i espècies del gènere Grimmia.
Tortula ruralis té les plantes més robustes (fins a 80 mm), amb fil·lidis retorts en sec, esquarrosos en estat hidratat, oblongo-lanceolats, d’àpex arrodonit, amb marge fortament involut, nervi gruixut, excurrent en un pèl denticulat o espinós, sovint tan llarg com la làmina. És notable el desenvolupament de la làmina que sosté les dents del peristoma. Forma pulvínuls de color verd clar, més brunenc en estat sec, fluixos, sobre terra, a la rabassa d’arbres i en escletxes de roques, tant calcàries com silícies. És molt comuna en tot el territori.
Algunes espècies de Tortula són freqüents sobre els troncs dels arbres, com T. laevipila i T. pagorum (aquesta, amb nombrosos propàguls a la base dels fil·lidis). En el mateix gènere tenim, menys freqüents: T. atrovirens, T. brevissima, T. canescens, T. caninervis (= T. desertorum), T. cuneifolia, T. inermis, T. intermedia, T. latifolia, T. marginata, T. mucronifolia, T. norvegica, T. papillosa, T. revolvens, T. ruraliformis, T. subulata, T. vahliana i T. virescens.
Crossidium squamiferum forma coixinets compactes, blanquinosos, sobre terra i roques calcàries assolellades i seques, en llocs secs o àrids de la terra baixa. Els caulidis fan de 2 a 7 mm, i els fil·lidis són ovats, còncaus, amb el nervi excurrent en un pèl hialí. A la part superior de la cara ventral, hi ha un grup dens de pèls clorofil·lífers. L’extrem del fil·lidi és decolorat, i la resta de la làmina és formada per cèl·lules amb poca clorofil·la. C. crassinerve és molt semblant, però té les vores dels fil·lidis involutes i no decolorades.
El gènere Pottia comprèn molses molt petites, sovint anuals i efímeres (creixen ràpidament, esporulen i desapareixen) i terrícoles, pròpies de llocs secs i descoberts. P. lanceolata té caulidis de 3-5 mm, fil·lidis oblongo-lanceolats i ligulats, amb marge involut, nervi excurrent en una aresta, i seta llarga i cargolada, amb càpsula cilíndrica i peristoma de dents vermelloses. Forma gespes força compactes als camps, vores de camins, escletxes amb terra, etc., en llocs descoberts, en molts indrets de Catalunya i el País Valencià i a Deià (Mallorca). Són freqüents P. commutata i P. starkeana. Altres espècies esmentades també als Països Catalans són P. bryoides (notable per tenir la càpsula cleistocàrpica), P. caespitosa, P. crinita, P. intermedia, P. mutica, P. recta. P. truncata i P. wilsonii.
Phascum cuspidatum, que forma petites clapes sobre el sòl nu, és una de les molses cleistocàrpiques més freqüents. Les plantetes (2-3 mm d’alçada) porten càpsules esfèriques, amb una prominència apical, envoltades per les fulles, compactes en forma de gemma. És més robusta que les espècies de Ephemerum i té els fïl·lidis més amples que les de Pleuridium i d’altres molses cleistocàrpiques. Per altra banda, els filudís, un cop secs, són una mica retorts, ço que permet distingir-la d’Acaulon. Altres espècies del nostre país són Ph. curvicolle, Ph. cuynetii i Ph. floerkeanum.
Acaulon triquetrum, amb una ecologia semblant a la de Pottia, és una molsa molt petita, amb aspecte de diminuta carxofa o de bulb, de forma triangular vista per sobre, i de vida efímera. Té els caulidis molt curts (1-2 mm), com suggereix el nom (a, sense, i caulon, tija), amb els fil·lidis molt amples, còncaus, carinats i acabats en una punta doblegada cap endarrere. La seta és tan curta que la càpsula, esfèrica, resta completament amagada entre els fillidis. A més, és cleistògama (no s’obre, i allibera les espores per descomposició de la paret de la càpsula). Viu als replans, talussos, camps, vores de camí, sobre terra argilosa, en llocs secs i descoberts de la terra baixa. Apareix normalment després de les pluges de tardor, i la podem trobar fructificada a l’hivern o a l’inici de la primavera. Altres espècies són A. muticum i A. casasianum. Aquesta ultima ha estat descoberta molt recentment per a la ciència (1983), a Castellfollit de Riubregós (Segarra); la denominació específica homenatja la briòloga catalana Creu Casas.
Molses del’ordre de les potials, II. 1 Eucladium verticillatum: a aspecte general d’un fragment de gespa (x 2); b detall d’un fil·lidi (x 25). 2 Barbilla unguiculata: a aspecte general del gametòfit i de l’esporòfit (x 4); b detall d’un fil·lidi (x 35); c/d detall d’una càpsula (x 15). 3 Didymodon tophaceus: a detall d’un fil·lidi (x 25), 4 Tortella flavovirens: a aspecte general del gametòfit (x 4); b detall d’un fil·lidi (x 25). 5 T. tortuosa: a aspecte general del gametòfit i de l’esporòfit (x 8); b detall d’un fil·lidi (x 25). 6 Pleurochaete squarrosa: a aspecte general del gametòfit (x 2); b detall d’un fil·lidi (x 15). 7 Cinclidotus fontinaloides: a aspecte general del gametòfit i de l’esporòfit (x 2); b detall d’un fil·lidi (x 15); c secció del marge d’un fil·lidi (x 15). 8 Trichostomum crispulum: a aspecte general del gametòfit (x 4); b detall d’un fil·lidi (x 15); c detall de l’àpex d’un fil·lidi (x 70).
Miquel Alcaraz.
Eucladium verticillatum és una molsa freqüent als Països Catalans, sobre roques calcàries humides, sobretot als degotalls d’aigües carbonatades, on es troba recobrint parets, balmes i vores de fonts i torrents, sovint en companyia de la capil·lera (Adiantum capillus-veneris). Forma gespes denses i extenses, de color verd o verd glauc, en general incrustades d’una toba de carbonat càlcic que comença a poca distància de la superfície. Els caulidis (20-50 mm) són prims i fràgils, i estan repetidament bifurcats. Els fillidis, lanceolats, de cèl·lules superiors papil·loses i inferiors hialines, tenen el 1/3 inferior del marge dentat, amb dents reflexes (dirigides endarrere). Aquest caràcter facilita la separació dels Eucladium de gèneres pròxims, com Gymnostomum i Gyroweisia. La seta és erecta, vermellosa i torçada, portadora d’una càpsula erecta, el·lipsoïdal, amb peristoma de dents no gaire llargues, però no és fàcil trobar l’esporòfit.
Barbula unguiculata forma gespes toves, mats, de color verd groguenc, de caulidis (fins a 30 mm) vermellosos, simples o forcats i fil·lidis crispats i retorçats en sec, ligulats, còncaus, d’àpex obtús, amb nervi gruixut, groc verdós o brunenc, excurrent en un mucró, i marge revolut, excepte a la punta. Dioica, sovint en trobem peus masculins i femenins barrejats. La seta és llarga, de color vermell fosc, i la càpsula, cilíndrica, erecta, amb 32 dents filiformes, llargues i vermelles al peristoma, cargolades en espiral de 3-4 voltes. És freqüent en llocs secs, a les vores de camins, talussos, base de roques, llocs incults, a les altituds baixes i mitjanes. Amb els marges dels fillidis plans, citem B. convoluta. B. (= Hydrogonium) ehrembergii és una espècie aquàtica, molt típica dels rierols, torrenteres i canals d’aigües calcàries de la regió mediterrània, on forma coixins gruixuts, de color verd clar, sovint incrustats de carbonat càlcic. Els caulidis fan de 20 a 60 mm. Els fil·lidis, una mica flexuosos i ondulats, són ligulats, obtusos, amb apicle i marge pla. No s’ha trobat mai amb esporòfit. Es reprodueix per propàguls, fusiformes o arrodonits, que es formen a l’axil·la dels fil·lidis. Sol viure en comunitat amb Fissidens crassipes, Eucladium verticillatum, Cratoneuron commutatum i C. filicinum, i Didymodon tophaceus.
Didymodon tophaceus (= Barbula tophacea) forma gespes de color verd fosc o olivaci, sobre terra o roques humides o mullades, en aigües calcàries. Sovint es presenta incrustada de carbonat càlcic. És molt freqüent a Mallorca, Menorca, País Valencià i Catalunya, sobretot a la terra baixa. Els caulidis són petits (fins a 5 mm) i els fil·lidis són àmpliament ovats a la base, ligulats a la part superior, d’àpex arrodonit i nervi interromput abans d’arribar-hi. D. trifarius viu, freqüentment, a les parets o al sòl, i no apareix mai incrustat. Molts altres Didymodon pertanyen al nostre catàleg florístic: D. acutus, D. cordatus, D. fallax, D. insulanus, D. rigidicaulis, D. rigidulus, D. sinuosus, D. spadiceus i D. vinealis.
Gametòfit i esporòfit de Tortella flavovirens, amb càpsules proveïdes de peristoma amb dents llargues, filiformes i cargolades (dunes de Castelldefels, Baix Llobregat).
Jordi Vidal
Tortella és un gènere fàcil de reconèixer, si hom es fixa en el pas, molt abrupte, entre les cèl·lules hialines basals i les clorofil·líferes superiors. Aquest límit té una forma de V, ja que les cèl·lules hialines pugen pel marge, com es pot observar amb una lupa o, millor, amb un microscopi. T. flavovirens és l’espècie més característica dels sòls arenosos i dunes riques en calci, sobretot a les pinedes. Forma gespes toves i laxes, de caulidis (fins a 20 mm) simples o forcats, i fil·lidis, els inferiors petits, els superiors llargs i pròxims, crispats en sec, oblongo-lanceolats, de punta ampla i cucul·lada, amb la base de color blanc. El peristoma presenta 32 dents, filiformes i llargues, que descriuen 1/2 volta vers la dreta. T. tortuosa forma gespes molt compactes, verdes per sobre, brunenques per dins, sobre roques calcàries, des dels Pirineus, on és freqüent, fins a l’estatge col·lí. Els caulidis (20-70 mm) són tomentosos. Els fil·lidis estan crispats, circinats o recargolats en sec i són flexuosos i ondulats en estat hidratat. La part superior de la fulla és llargament acuminada, molt aguda, de marges ondulats. Les 32 dents del peristoma són semblants a les de l’espècie anterior, però fan 2-4 voltes. Pot semblar una gespa de Pleurochaete squarrosa, de gametòfits més petits i densos. Hi ha també al nostre catàleg florístic: T. fragilis, T. humilis, T. inclinata, T. inflexa i T. nitida.
Pleurochaete squarrosa és una de les molses més freqüents als boscos, pinedes, clarianes d’alzinar, garrigues, etc., en llocs il·luminats i secs, i sobretot damunt sòls calcaris, als Països Catalans.
Típics fil·lidis estrellats de Pleurochaete squarrosa, parcialment secs (a dalt) i ben hidratats (a baix).
Jordi Vidal i Víctor Canalís.
Forma gespes laxes, de color verd clar, a la terra baixa. Com Tortella, presenta bandes de cèl·lules hialines que pugen pels costats del fil·lidi. Els caulidis (20-50 mm) són gairebé sempre tortuosos i prostrats, no tomentosos. Els fil·lidis, molt retorts i desordenats en sec, en absorbir aigua (pluja, rosada) s’obren i queden esquarrosos (perpendiculars al caulidi), i la molsa sembla una altra. Són llargament lanceolats, amb punta aguda, de marge ondulat i dentat. L’esporòfit s’ha vist molt poques vegades. L’espècie es coneix bé per la forma estrellada en què queden posats els fil·lidis hidratats, quan es miren per sobre (hom en diu a vegades "molsa d’estrelletes"). Solament es pot confondre amb Tortella tortuosa, però se’n separa per la forma estrellada de la planta, per l’ecologia, i per les dents de la part superior dels fil·lidis.
Cinclidotus fontinaloides és una molsa aquàtica, de color verd fosc o negrós, que viu generalment submergida en la corrent dels rius i rierols d’aigües calcàries, adherida a les roques o a la rabassa d’arbres. Els caulidis (40-150 mm) són molt ramificats, sovint sense fil·lidis (o amb restes de nervis) a la part inferior, fixats al substrat per nombrosos rizoides vermellosos. Els fil·lidis, lanceolats, arrodonits a l’àpex, amb nervi gruixut, té el marge gruixut, format per 3-6 capes de cèl·lules. Presenta una seta molt curta (0,5 mm) i càpsula immergida, de dents filiformes, vermelles i papil·loses. Es coneix de Beget, Espolla, Montserrat, els ports de Beseit (Principat), Callosa d’En Sarrià, Tavernes i Penyagolosa (País Valencià) i de nombroses localitats de Mallorca. Viuen també al nostre país C. aquaticus i C. riparius.
Trichostomum crispulum és una planta molt comuna i molt polimorfa, que forma gespes de color verd o verd fosc, de fins a 30 mm d’alçada, en talussos, vores de camins, roques, parets, etc., en terreny calcari. Té els fil·lidis molt crispats en sec, lineato-lanceolats, amb l’àpex cucul·liforme. La càpsula és estretament cilíndrica, de seta vermella. És una espècie pionera, que es troba arreu del nostre territori. Amb els fil·lidis de punta plana, tenim T. brachydontium, també molt comuna.
No podem deixar d’esmentar Trichostomopsis umbrosa, una espècie americana que viu molt estesa, en forma estèril, als patis i parets poc assolellats de Barcelona, tot tolerant molt bé la contaminació. Es pot reproduir per propàguls.