Aspectes històrics dels estudis florístics als Països Catalans

Els orígens de la florística

Les obres dels autors de l’antiguitat clàssica, com Dioscòrides o Plini, foren mereixedores durant l’etapa renaixentista de diversos comentaris botànics, sovint ricament il·lustrats, com aquesta edició de la traducció castellana de l’obra de Dioscòrides feta per Andrés de Laguna. En aquesta etapa, la Universitat de València tingué un paper capdavanter i fou la primera, fora d’Itàlia, que creà una càtedra d’anatomia i herbes i un jardí botànic. Imposà al titular de la càtedra d’herbes (separada de la d’anatomia el 1560) l’obligació d’herboritzar per diferents punts del País Valencià.

Jordi Vidal

Tot i que la botànica, si més no en tant que coneixement de les plantes útils als humans, és una de les ciències de formalització més antiga, l’interès dels botànics per la localització de les espècies vegetals és relativament modern. És cert que en obres de botànica de començament de la nostra Era, com per exemple les de Dioscòrides, era corrent indicar, al costat dels caràcters morfològics i de les propietats medicinals de les plantes, les condicions ambientals on era més comú trobar-la. Tanmateix, era excepcional que es fes esment de localitats concretes sinó, com a molt, de regions o països on la planta era més freqüent o de virtuts més segures o poderoses.

Fou al Renaixement, i més concretament al segle XVI, que el coneixement més aprofundit de l’obra de Dioscòrides, mercès a les traduccions i als comentaris d’autors com Jean de la Ruelle (Ruellius, 1479-1537), Piero Andrea Mattioli (1501-77), Andrés de Laguna (1505?-59) o Leonard Fuchs (1501-66), coincidí en el temps amb les descripcions dels cronistes castellans i portuguesos de les terres novament descobertes a Amèrica, a l’Àfrica i a l’Àsia meridional i oriental que parlaven de plantes i animals desconeguts a Europa. D’altra banda, amb el millor coneixement de l’obra de Dioscòrides, hom no deixà de remarcar, sobretot a l’Europa occidental i central, que moltes de les espècies vegetals descrites pel metge grec eren molt rares o inexistents al propi país, mentre que moltes de prou corrents i conegudes per les seves propietats medicinals no apareixien a l’obra de Dioscòrides; això desvetllà la idea de la diversitat de la flora i estimulà primer l’aparició dels Kräuterbucheno llibres d’herbes originals, adaptats a les condicions de Flandes o Alemanya com els d’Otto Brunfelds (1530), Leonard Fuchs (1542) o Hyeronimus Bock (Tragus, 1552) i, més tard, les primeres obres pròpiament florístiques. Abans, però, d’aquestes obres, que són ja treballs del segle XVII, més d’un recull de descripcions de plantes de la segona meitat del segle XVI conté ja referències florístiques precises o bé, pel fet d’ésser dedicat a un àmbit geogràfic definit, pot ser considerat com un clar precedent de les flores dels segles posteriors. Precisament la península Ibèrica, i amb ella els Països Catalans, figura entre els primers territoris que foren tractats d’aquesta manera.

Els estudis florístics preliminars

Les dades florístiques catalanes en treballs descriptius renaixentistes

En efecte, el flamenc Charles de l’Ecluse (1526-1609), més conegut amb el nom llatinitzat de Clusius, publicà el 1576 a Anvers el seu «Rariorum aliquot Stirpium per Hispanias observatarum Historia» resultat de les observacions que feu a la Península (principalment a Andalusia, Castella, País Valencià i Portugal) durant els viatges que hi realitzà entre 1563 i 1565 com a preceptor dels fills d’Anton Fugger. En aquesta obra descriu nombroses espècies ibèriques per primera vegada i també algunes d’americanes que troba cultivades als jardins o fins i tot subespontànies. Sovint dona indicacions molt precises del lloc on les ha trobades, si bé usualment en té prou amb una indicació molt general. D’entre les més precises n’hi ha algunes del País Valencià (convent de Jesús, prop de València; Oriola, Xàtiva, Setaigües, Elda, entre Biar i Ontinyent) que són les primeres localitats citades d’una planta dels Països Catalans en una obra botànica. Fins i tot indica alguns noms vulgars, entre ells l’avui perdut de fil-i-agulla, aplicat a l’atzavara, que ens mostra la ràpida difusió que havia tingut aquesta planta americana al País Valencià, on ja el 1564 tenia un nom vulgar ben genuí.

En una obra posterior, la «Rariorum Plantarum Historia» (Anvers, 1601), Clusius fa el primer esment d’una localitat balear, aquesta deguda al botànic anglès Thomas Penny (1532?-89), que iniciava la llarga llista de visitants britànics a l’illa de Mallorca. Pel temps de la visita de Clusius, era actiu a València Joan Plaça, professor de la càtedra d’herbes de la Facultat de Medicina de València, la primera càtedra dedicada a l’ensenyament exclusiu de la botànica als Països Catalans. De Plaça sabem també que herboritzà per diversos punts del País Valencià i que ajudà Clusius en les seves herboritzacions, però fins ara no ha aparegut cap text seu de caràcter botànic. Al Principat, on la Universitat de Barcelona havia creat també, a imitació de la de València, una càtedra d’Anatomia i Herbes, Francesc Micó veié publicades per Jacques Dalechamps, a la seva «Historia Generalis Plantarum» (1587), algunes de les seves descripcions de plantes de les quals en algun cas dona localitats, però generalment molt imprecises.

La nissaga dels Salvador i el seu temps

La nissaga dels Salvador i els botànics directament o indirectament relacionats amb els seus membres omplen ben bé dos segles de la història de la botànica catalana. El gravat de la fotografia de l’esquerra, que recull les personalitats més destacades de la nissaga, procedeix de la reedició corregida i augmentada que feu Miquel Colmeiro (1844) d’una ressenya històrica de la família Salvador escrita pel clergue occità Peire Andreu Pourret. L’herbari Salvador, que veiem a la fotografia de la dreta, conté, al costat de les plantes recollides principalment per Jaume Salvador i Pedrol i Joan Salvador i Riera pel Principat i per les Illes, les dels seus corresponsals, principalment les recollides per Tournefort, en el seu viatge a la Mediterrània oriental, del qual es conserven un bon nombre de duplicats. Les col·leccions privades dels Salvador, principalment naturalístiques però també de medalles i reproduccions antigues, peces etnogràfiques i altres curiositats, foren el primer museu obert al públic de la ciutat de Barcelona; desaparegut a mitjan segle passat, fou recuperat en gran part el 1937 i instal·lat a l’Institut Botànic de Barcelona.

Jordi Vidal

Aquests inicis tan prometedors de la segona meitat del segle XVI no tingueren continuïtat. El clima d’intolerància religiosa i ideològica, el bandolerisme, les guerres, la incomunicació amb els centres més importants de producció científica fan del segle XVII un dels moments més foscos de la ciència als reialmes hispànics. En canvi, a la resta d’Europa, el segle XVII és el segle de l’anomenada Revolució Científica, el segle de Galileu i de Descartes, de Hooke i de Borelli, de Gassendi i de Newton i, pel que fa a la botànica, el de les grans síntesis de Gaspard i Jean Bauhin, de la creació de l’anatomia microscòpica amb l’obra de Marcello Malpighi i de Nehemiah Grew i de l’emergència d’una nova sistemàtica els iniciadors més destacats de la qual serien l’escocès Robert Moríson i l’anglès John Ray i, més tardanament, l’alemany Quirinus Rivinus i l’occità Peire Magnol.

Precisament l’ensenyament de Magnol a Montpeller i l’ambient científic montpellerí havien de ser decisius en la nova orientació que prenen cap a la fï del segle alguns apotecaris del Principat interessats per les ciències de la natura, els més coneguts dels quals són els de la nissaga dels Salvador, en particular Jaume Salvador i Pedrol (1649-1740) i els seus dos fills Joan Salvador i Riera (1683-1725) i Josep Salvador i Riera (1690-1761). El testimoni de les seves etiquetes d’herbari, tant al mateix herbari familiar com als dels seus corresponsals que s’han conservat, no deixa cap dubte de la importància que atribuïen a la localització de les mostres que recollien. Les contribucions més importants, tant pel nombre d’espècies recollides com per l’extensió geogràfica coberta, corresponen a Joan Salvador i Riera que recorregué herboritzant el baix Llenguadoc, Provença, una part d’Itàlia, una gran part del Principat, les illes de Mallorca i Menorca, el País Valencià i una gran part de la península Ibèrica. Joan Salvador, que havia estudiat a Montpeller amb Magnol i a París amb Tournefort, conegué allí Antoine de Jussieu i Sebastien Vaillant, i herboritzà per Provença amb Garidel, conegué a Itàlia Tilli i Triumfetti; fou corresponsal, entre altres, de Boerhaave, Petiver i Sloane i recorregué una gran part de la Península amb Antoine de Jussieu i el seu gemà Bernard, jove estudiant encara, el 1716 i el 1717. Una part gens negligible del fruit de les seves herboritzacions i els seus intercanvis es conserva encara a l’herbari Salvador, de l’Institut Botànic de Barcelona. En canvi, la seva obra escrita més important s’ha perdut. Es tracta d’una obra de la qual només s’ha conservat el títol, malgrat que en la correspondència de Joan Salvador i d’altres membres de la família figuren nombrosos testimoniatges inequívocs de la seva existència real, si més no en estadi d’esborrany, potser inacabat a causa de la prematura mort de Joan Salvador; el títol és «Botanomasticon Catalonicum»i segons indica el llarg subtítol llatí que ens n’ha pervingut, havia de ser un catàleg de les plantes espontànies de les muntanyes, els boscos, els prats, els conreus i el litoral marítim de Catalunya amb indicació dels noms dels llocs de procedència i els mesos de florida.

L’obra de Pere Barrère

Més sort que l’obra de Joan Salvador ha tingut una altra obra d’època semblant, encara avui inèdita, deguda al botànic perpinyanès Pere Barrère (o Barrera) i Volar (1690-1755), professor de la Universitat de Perpinyà de 1727 a 1755 i dues vegades rector d’aquesta universitat (1737 i 1755). Pere Barrère havia passat tres anys a Caiena com a naturalista reial i havia fet nombroses observacions de la flora, la fauna i fins i tot les poblacions humanes de la Guaiana i les publicacions que feu a partir d’aquestes li donaren una certa notorietat. Potser per això hom li encomanà una «Topographie botanique du Roussillon», el manuscrit més complet de la qual es conserva a la biblioteca de la Facultat de Medicina de Montpeller. Comprèn un seguit de localitats o herboritzacions, per a cada una de les quals dona una llista de plantes amb els noms llatí, francès i català; és doncs el document de caràcter florístic més antic que ens hagi pervingut si deixem de banda l’herbari Salvador amb les seves etiquetes.

Els estudis florístics en el tombant del segle XVIII

L’escola catalana de Madrid

La «Flora Española» de Josep Quer, de la qual veiem la portada del primer volum, conté nombroses dades florístiques d’interès referents als Països Catalans, si bé l’ordre alfabètic que segueix i la nomenclatura prelinneana la fan d’ingrata consulta; tournefortià convençut, Quer no acceptà mai les innovacions que proposava Linné i acollí fredament el seu deixeble Löfling quan aquest feu estada a Madrid abans de marxar cap a la Guaiana amb els metges i botànics catalans Antoni Condal i Benet Paltor. Quer, cirurgià, i l’apotecari Joan Minuart foren els primers titulars de les dues càtedres del Real Jardín Botánico de Madrid.

Jordi Vidal

El desenllaç desfavorable per als Països Catalans de la Guerra de Successió i la mort prematura de Joan Salvador i Riera impossibilitaren la continuïtat de l’ambient científic que s’havia creat a Barcelona durant els anys en què hi hagué la cort del rei-arxiduc Carles III. En canvi, les guerres sostingudes a Itàlia per Felip V posaren en contacte alguns cirurgians i apotecaris militars dels seus exèrcits amb els dels exèrcits aliats amb inquietuds científiques i amb els de les ciutats italianes on romanien un lapse més o menys llarg. D’aquests cal destacar sobretot dos catalans, Josep Quer (1695-1764) i Joan Minuart (1693-1768), que foren els primers titulars de les dues càtedres del Real Jardín Botánico de Madrid quan aquest fou fundat el 1755. Consta que tant l’un com l’altre herboritzaren pel Principat i Quer ho feu també pel País Valencià, però el fonamental de la seva activitat botànica es desenvolupà per Itàlia i per Castella. De Minuart no ens ha pervingut cap publicació ni cap document que faci referència a la seva activitat florística als Països Catalans. En canvi, Quer publicà una «Flora Española» (1762-84) en sis volums (el darrer dels quals fou publicat pòstumament a cura de Gómez Ortega) on sovintegen les citacions catalanes, no sempre amb indicacions gaire precises, algunes de les quals li donen ocasió de referir-se a Minuart com a company d’herborització.

Particularment remarcable és l’itinerari botànic que feren tots dos el 1741 en companyia d’Antoni Bolòs i Ferrussola (1714-72), apotecari olotí i gendre de Minuart, amb qui visitaren el Montseny, la plana de Vic, el Collsacabra, la Garrotxa, el Ripollès, el Berguedà i el Bages abans de tornar a Barcelona per Sant Llorenç del Munt.

Herbari general de l’institut botànic de barcelona, en les seves instal·lacions més recents. L’Institut Botànic, creat el 1934 per la Junta de Ciències Naturals de Catalunya sota l’impuls de Pius Font i Quer, aplega actualment, al costat d’herbaris històrics de botànics catalans com els de la família Salvador, d’Antoni Cebrià i Costa, de Frederic Trèmols i d’Estanislau Vayreda i el de l’occità «frère» Sennen, una important col·lecció (més de mig milió de plecs) de flora catalana, ibèrica i nord-africana principalment, però també representativa del conjunt de la regió mediterrània i d’altres àrees.

Jordi Vidal

També herboritzà pel Principat, el País Valencià i Mallorca el cerdà Miquel Bernades (o Barnades) i Mainader (1708?-71), successor de Quer al capdavant de la primera càtedra del Real Jardín Botánico madrileny, però les seves aportacions florístiques, fruit de les seves herboritzacions i intercanvis, mai no foren publicades i després de la seva mort les seves col·leccions sofriren una dispersió molt gran, els exemplars de les quals s’han repartit en herbaris molt diversos (entre els quals hi ha el de l’Institut Botànic de Barcelona).

Si Barnades fou el successor de Quer, Antoni Palau i Verdera (1734-93) ho fou de Minuart. Palau no feu aportacions d’importància al coneixement de la flora dels Països Catalans (ni de la resta dels reialmes hispànics) llevat d’algunes localitats i noms vulgars afegits a la seva traducció del «Species Plantarum»de Linné al castellà, però en canvi creà les bases per a un coneixement florístic aprofundit de tots ells amb la política de nomenaments de corresponsals i col·laboradors del Real Jardín Botánico que anà desenvolupant a partir de 1783. Així, aquest any foren nomenats Pau Balmes (Barcelona), Andreu Hernández i Basili (Maó), Antoni Roger (Palafrugell), Antoni Sala (Barcelona) i Tomàs

Villanova (València); el 1785, Rafael Evinent (Ciutat de Mallorca); el 1789, Vicent Alfons Lorente (València) i el 1793, Antoni Bas (Barcelona) i Joan Domingo i Arnau (Tarragona). Si bé tots ells són figures menors, les seves aportacions enriquiren els herbaris del Real Jardín Botánico i milloraren el coneixement florístic dels Països Catalans en els anys de la fï del segle XVIII. Tampoc no cal oblidar la de l’herbolari barceloní Josep Peix, un dels millors proveïdors de plantes i llavors a Palau segons deixen traslluir les cartes intercanviades entre tots dos que es conserven als arxius del Real Jardín Botánico. També fou Palau el responsable de l’organització d’alguns itineraris d’herboritzacions entre els quals cal destacar especialment el que dugué a terme per Múrcia i pel S del País Valencià Miquel Barnades i Claris (1750?-1801), fill de Miquel Barnades i Mainader, el 1785.

Els avenços en el coneixement florístic de la Catalunya Nord fins a la Revolució Francesa

El botànic occità Antoni Gouan, el més destacat dels linneans francesos del segle XVIII i dels primers anys del segle XIX, fou un actiu pirineista i descrigué nombroses espècies pirinenques procedents principalment de localitats del Capcir, la Cerdanya i el Conflent, algunes de les quals les dedicà als seus companys d’herborització catalans. Les fotografies ens mostren la portada i una il·lustració d’una de les seves obres.

Jordi Vidal

A la mort de Pere Barrère, sembla mantenir-se a la Catalunya Nord un cert ambient científic centrat en la botànica, però no en tindríem cap notícia si no fos pels testimonis que ens ha deixat Gouan d’herboritzacions en companyia dels metges perpinyanesos Bourgat (a qui Gouan dedicà Eringium bourgatii) i Josep Bonafòs, del metge de Prada Pere de Barrera i Bordes i de l’apotecari de Perpinyà Razouls (a qui Gouan dedicà Angelica razulii)amb motiu d’haver-li estat encomanada la plantació del jardí de plantes de Perpinyà el 1766. El mateix Gouan explica, a la introducció de les seves «Illustrationes et observationes botanicae» (1733), que recorregué tota la serralada, des de Perpinyà fins a Puigcerdà i que també feu un itinerari per les Corberes, el país de Salt, el Llaurentí, el Capcir i la Cerdanya. A més, també visità el Principat i fa esment d’algunes localitats properes a Barcelona.

Per la seva banda el clergue occità Peire Andreu Pourret ja el 1777 havia recorregut les Corberes i la Fenolleda i posteriorment, el 1782, feu una excursió de Narbona a Montserrat passant per la Cerdanya en companyia d’Auguste Broussonnet i de Sibthorp. Fou arran d’aquest viatge que conegué Peix i veié per primera vegada el Museu Salvador i n’examinà l’herbari; l’interès d’aquest el mogué a tornar a Barcelona l’estiu de l’any següent i herboritzar per les rodalies amb Josep Peix, malgrat que són ben escassos els testimonis que han quedat de totes aquestes herboritzacions.

Tanmateix, el treball més important des del punt de vista florístic dut a terme en aquests anys a la Catalunya Nord es deu a Pere de

Barrera (1736-1812) i Josep Bartomeu Francesc Carrera (1740-1803). Metges tots dos, l’un establert a Mont Lluís i l’altre a Perpinyà, es concertaren per a redactar una topografia botànica de la «província» del Rosselló la part pirinenca de la qual corresponia a Barrera i la de la plana i el litoral, a Carrera. En el volum referent al Rosselló d’un projectat «Voyage Pittoresque de la France avec la description de toutes ses provinces», publicat el 1787, Carrera anuncia la intenció que tenen ell i Barrera i dona algunes localitats botàniques. L’esclat de la Revolució, que obligà Carrera a emigrar, i la seva mort a Barcelona el 1803 frustraren el projecte i decantaren Barrera a col·laborar amb el tolosà Lapeyrouse. De la relació entre aquests dos botànics ens n’ocuparem més endavant.

Un altre visitant important d’aquests anys de la Catalunya Nord (i també del Principat, on també visità l’herbari Salvador) fou el també occità Miqueu Adanson (1727-1806) que l’estiu de 1779, segurament per indicació de Pourret, visità el Rosselló, l’Empordà, la Selva, el Maresme, Barcelona, Montserrat, la Cerdanya, el Capcir, el Conflent i el Vallespir. Testimonis de les seves herboritzacions es conserven al Museum National d’Histoire Naturelle de París.

La segona meitat del segle XVIII al Principat, a les Illes i al País Valencià

Gràcies a l’obra de l’aragonès Ignacio Jordán de Asso, tota ella publicada a l’estranger, les comarques de la Franja foren les primeres dels Països Catalans a disposar d’una síntesi florística prou acceptable. En les seves successives publicacions (a l’esquerra), descriu un bon nombre d’espècies i dona una excel·lent iconografia (a la dreta).

Jordi Vidal

Amb la mort de Josep Salvador i Riera el 1761, l’activitat botànica d’aquesta nissaga queda limitada a la conservació de les col·leccions (i principalment de l’herbari), aplegades pels més actius dels ascendents dels Salvador d’aquests anys. A Barcelona, alguns membres de l’Acadèmia de Ciències (fundada el 1764 amb el nom de Conferència Físico-Matemática Experimental) tingueren alguna activitat botànica fins al punt que en els estatuts aprovats el 1766 hom preveia la creació d’una secció o direcció de Botànica (i també una d’història natural, una d’agricultura i sis més dedicades a altres camps del saber). Tanmateix, els interessos dels membres de la direcció de botànica de la Reial Acadèmia de Ciències Naturals i Arts (nom que rebé a partir de 1770) en aquest darrer terç del segle XVIII no es decantaren per la florística ans més aviat per la botància teòrica i taxonòmica i per les aplicacions mèdiques, alimentàries o industrials d’algunes plantes, sovint exòtiques. Només a partir de l’any 1783, amb motiu de la col·laboració amb Antoni Palau com a corresponsal del Real Jardín Botánico de Madrid, alguns dels autors abans esmentats feren algunes aportacions de caire florístic.

El mateix passa a les Illes, on malgrat les herboritzacions de Barnades, Cusson i Richard entre 1760 i 1764 i l’activitat del cercle il·lustrat que s’aplegava entorn de Bonaventura Serra i Ferragut (1728-84), autor d’una «Flora Balearica» (1772) sense indicació de localitats altres que les molt genèriques de cada illa, els progressos són molt escassos fins que no inicia la seva activitat el menorquí Andreu Hernández i Basili (1744-1817) que, mercès a les indicacions de Palau, comença a especificar amb detall les localitats on ha recollit cada planta.

Al País Valencià, on la Facultat de Medicina mantenia una càtedra de botànica hereva de la creada el segle XVI, l’interès per la florística fou encara més tardà i no fou corregida la tendència ni tan sols pel pas de Cavanilles en el seu estudi del País Valencià. La inclinació a considerar només les plantes des del punt de vista sistemàtic i aplicat fou la dominant entre els botànics valencians malgrat que esporàdicament esmentin alguna localitat concreta.

En canvi, Ignacio de Asso (1742-1814), en els seus reconeixements de diferents àrees d’Aragó s’ocupà de les comarques de la Franja i la seva «Synopsis Stirpium indigenarum Aragoniae», publicada a Marsella el 1779 com a resultat de les seves herboritzacions pel S d’Aragó l’any anterior, pot ser tinguda amb tota justícia per la primera de les obres florístiques publicada per un botànic hispànic seguint la sistemàtica i la nomenclatura linneanes, i també per la primera que s’ocupa d’un sector dels Països Catalans. El 1783 completà el reconeixement de la Franja (i de les comarques aragoneses veïnes) estenent cap al N els seus recorreguts de 1778, i aplegà les espècies que reconegué en la seva «Enumeratio Stirpium in Aragonia noviter detectarum», publicada a Amsterdam el 1784. Fou així que, de totes les terres catalanes, fou la Franja la primera de tenir un bon esbós de flora publicat.

Les aportacions als estudis florístics del segle XIX

Els anys de la Revolució Francesa i de l’Imperi napoleònic

A la Catalunya Nord continua en aquests anys l’activitat de Pere de Barrera que inicià la seva relació amb el tolosà Philippe Picot de Lapeyrouse (1744-1818); aquest, home de pocs miraments amb els seus col·laboradors, publicà nombroses dades obtingudes per Barrera sense esmentar-lo tant a la seva monografia de les saxífragues dels Pirineus (1801) com a la seva «Histoire abregée des plantes des Pyrénées» (1813). A partir de 1794 esdevé director del Jardí Botànic de Perpinyà i professor de l’Escola Central del departament dels Pirineus orientals Emmanuel Bonafòs (1774-1854), que herboritzà activament durant uns anys per totes les comarques de la Catalunya Nord si bé no sembla que tingués especial cura de registrar les localitats on collia plantes, segons el testimoniatge d’A.P. de Candolle, que tingué ocasió de revisar el seu herbari. Més tardanament s’incorporaren a l’activitat botànica a la Catalunya Nord Joan Coder (1778-1841) i Bartomeu Xatart (1774-1826), dos apotecaris, el primer de Prada i el segon de Prats de Molló que foren extraordinaris coneixedors de la flora pirinenca. Inicialment atrets a col·laborar amb Lapeyrouse per Barrera (de qui Coder fou íntim col·laborador els seus últims anys) la publicació de l’«Histoire abregée des plantes dels Pyrénées»els desencantà de tal manera que ben aviat s’inclinaren vers una col·laboració amb Candolle i amb Dunal, que foren els qui descrigueren moltes de les novetats que els modestos apotecaris comarcals que eren Coder i Xatart els anaven fent arribar. El mateix Augustin-Pyrame de Candolle (1778-1841) recorregué la Catalunya Nord (amb una breu incursió a l’Empordà) el 1807 herboritzant i fent diferents observacions d’interès botànic i agronòmia

Al Principat els progressos florístics foren més escassos. Francesc de Bolòs (1773-1844) aplegà el seu herbari i es relacionà amb Pourret, amb Bonafòs i amb Gouan, però no arribà a publicar res ni tampoc no sembla que ho fessin en lloc seu els seus corresponsals.

Per la seva obra botànica i descriptiva, Antoni Josep de Cavanilles és el botànic més destacat dels Països Catalans de l’època il·lustrada. En canvi, la seva aportació florística, si bé no és negligible, pràcticament es redueix a citacions del País Valencià, com les que conté l’obra que recull la fotografia; citacions que tanmateix inclouen no poques espècies noves i recullen aportacions de diferents botànics valencians contemporanis seus.

Jordi Vidal

Al País Valencià, els anys de la Revolució Francesa són els dels recorreguts d’Antoni Josep de Cavanilles (1745-1804) que havien de donar com a resultat la publicació dels dos volums de les «Observaciones sobre la Historia Natural, Geografía, Agricultura, Población y Frutos del Reyno de Valencia» (1795-97). Cavanilles hi reuneix les pròpies dades i les d’alguns botànics locals, com ara l’apotecari castellonenc Josep Ximénez (1713-1803), autor d’una flora de Castelló de la Plana que deixà inèdita, o el també apotecari de Vistabella del Maestrat (Alcalatén), Joan Anton Barrera, actiu explorador del massís de Penyagolosa, de qui Cavanilles retreu encertades observacions de caràcter biogeogràfic i àdhuc «ecològic». Un altre botànic valencià, Francesc Gil, poc conegut però que sembla que també col·laborà amb Cavanilles durant els seus itineraris pel País Valencià, fou actiu a Mallorca al llarg de la Guerra del Francès i fins i tot hi feu un petit jardí botànic. També el metge mallorquí Rafael Evinent (1726-1814), corresponsal del Real Jardín Botánico de Madrid, sembla que tingué alguna activitat, però no ens n’ha pervingut cap testimoni. A Menorca, Andreu Hernández, a qui ja ens hem referit, prosseguí les seves herboritzacions que foren continuades pel seu fill Rafael Hernández i Mercadal (1779-1857), que havia estudiat amb Gouan i amb Broussonnet a Montpeller, on publicà algunes localitats de plantes menorquines. Les vicissituds de la Guerra del Francès portaren al S del País Valencià dos botànics que, tenint en comú el fet de ser metges militars, es trobaren combatent en bàndols enfrontats. Es tracta, d’una banda, de l’aragonès Mariano La Gasca (1776-1839) i, de l’altra, de l’occità Leon Dufour (1780-1865); tots dos feren aportacions notables a la florística i fins i tot descrigueren espècies noves. En la retirada dels exèrcits napoleònics, Dufour herboritzà encara pel S del Principat a l’entorn de Tortosa i al delta de l’Ebre i en tota la ruta fins a Perpinyà.

El període "colonial"

Els anys que seguiren la Guerra del Francès, fins a la dècada de 1840, es caracteritzaren per una creixent intervenció de botànics forasters en l’exploració florística dels Països Catalans. Pràcticament només els botànics de la Catalunya Nord i de Menorca mantingueren una certa activitat de camp digna d’esment, però segurament inferior a la de personalitats com Jacques Gay (1786-1864), George Bentham (1800-84), Philipp Endress (1806-31) o Pietro Bubani (1806-88). Al S de la frontera del Tractat dels Pirineus, malgrat el mestratge meritori de Joan Francesc de Bahí (1775-1841) a l’Escola d’Agricultura i Botànica de la Junta de Comerç barcelonina des del 1815 fins a la seva mort, l’activitat florística dels botànics locals fou molt minsa. En canvi, el mateix Bentham, Bubani Philip Barker Webb (1799-1854), Edmond Boissier (1810-85), Jacques Cambessedes (1799-1863) i molts altres botànics estrangers feren recorreguts més o menys extensos per diferents àrees dels Països Catalans herboritzant. La «colonització» pels botànics estrangers resultà especialment palesa al Principat durant els anys d’ocupació francesa que seguiren l’expedició dels Cent Mil Fills de Sant Lluís (1824-27), període que, d’altra banda, resultà relativament fructífer per a l’ambient científic barceloní. Durant aquests anys alguns joves deixebles de Bahí, com ara Marià de la Pau Graells (1808-98), Pere Felip Monlau (1808-71) o Fernando Weyler (1806-79) tingueren l’oportunitat d’herboritzar en companyia d’alguns d’aquests visitants estrangers. Les publicacions, però, quan n’hi hagué, foren sempre a càrrec d’aquests darrers.

El temps dels primers catàlegs i flores

La dècada del 1840 marca un tombant important a la història de la botànica als Països Catalans. Pel que fa a l’estricte camp de la florística, és el moment de l’aparició del primer catàleg de la flora del Principat, i d’un primer esbós del catàleg de la Catalunya Nord, però els canvis pel que fa al marc institucional i conceptual de la recerca botànica són encara més importants. Són anys de relleu generacional i de canvis en les institucions d’ensenyament. I són també els de la definitiva acceptació pels botànics catalans del mètode natural en la sistemàtica.

El primer catàleg exhaustiu de la flora del Principat fou el que confegí el gallec Miquel Colmeiro durant la seva breu estada a Catalunya, a partir de consultes de l’herbari Salvador, de dades que li havia facilitat Marià de la Pau Graells, d’altres extretes de les publicacions de Webb i algunes de les seves pròpies excursions pel voltant de Barcelona, sol o en companyia de Pantaleón Arriete. Colmeiro presentà aquesta flora com a memòria d’oposicions per a aspirar a una plaça de professor del Real Jardín Botánico de Madrid, que no obtingué, encara que anys més tard n’arribà a ser director.

Jordi Vidal

El primer catàleg de la flora del Principat és el «Catálogo metódico de plantas observadas en Cataluña» (1846) de Miguel Colmeiro (1816-1901) i l’esbós que hem esmentat del catàleg de la Catalunya Nord són els «Itineraires de quelques vallées du département des Pyrénées Orientales suiví du catalogue des quarante-trois premières familles naturelles des plantes de cette contrée» (1845) de Lluís Companyó (1781-1871), esbós de la part botànica de la seva «Histoire Naturelle du Département des Pyrénées Orientales» (1861-64). Totes dues obres han rebut crítiques considerables dels botànics que han continuat durant la segona meitat del segle XIX i durant aquest segle l’exploració florística de Catalunya (si bé l’obra de Companyó ha estat reivindicada parcialment en temps més recents), però cal reconèixer el mèrit de Colmeiro i de Companyó d’emprendre una obra en què mancaven de veritables precedents i que excedia llurs possibilitats. En certa manera ha estat l’afany d’esmenar els errors d’aquests dos pioners el que ha estimulat en part les successives obres florístiques a què farem referència a continuació.

De fet, Colmeiro passà molt poc temps a Catalunya. Gairebé forçat pel seu protector Graells, optà a la successió de Bahí a la càtedra de la Junta de Comerç i guanyà les oposicions però, en crear-se la càtedra de botànica a la Facultat de Filosofia de la Universitat de Barcelona, n’obtingué el nomenament de catedràtic i deixà la Junta per la Universitat (1845). L’any següent es presentà a les oposicions a la càtedra d’organografia i fisiologia vegetal del Real Jardín Botánico de Madrid i, bé que no les va guanyar, va obtenir un reconeixement d’aptitud que li permeté passar el gener de 1847 a ocupar la càtedra d’Història Natural de la Universidad de Sevilla. Ell mateix reconeix en cartes a altres botànics que no té gaires oportunitats d’herboritzar durant el temps que roman a Catalunya i que només ho fa per les rodalies de Barcelona. El seu catàleg és pouat directament de l’herbari Salvador i sense gaire sentit crític, cosa que li fa admetre la majoria de les errades de Pourret en la determinació. En canvi, pren en l’ordenació de les famílies, per primera vegada en la botànica catalana, l’ordre de la classificació de Candolle.

Amb la seva «Flora de Cataluña», de la qual veiem la portada a la fotografia, Antoni Cebrià Costa i Cuxart posà els fonaments del desenvolupament de la florística contemporània al Principat i acabà de consolidar-los amb la formadó d’un remarcable estol de deixebles.

Jordi Vidal

Tanmateix és cert que el veritable fundador de la florística catalana contemporània és el valencià Antoni Cebrià Costa (1817-86), successor de Colmeiro a la càtedra de botànica de la Universitat de Barcelona, que amb la seva «Introducción a la flora de Cataluña y catálogo de las plantas observadas en esta región» (1864), a la qual afegí un suplement el 1877, posà la primera fita veritablement decisiva en la florística catalana i, amb el seu mestratge, assegurà la continuïtat de l’activitat científica en aquest camp fins als primers anys del nostre segle mercès a l’activitat dels seus deixebles.

Costa, d’altra banda, es relacionà força amb el botànic saxó Moritz Willkomm (1821-92), que per aquests anys començava a publicar en forma de fascicles el seu «Prodromus Florae Hispanicae» (1861-80) en col·laboració amb el danès Johann Lange. Willkomm havia recorregut el País Valencià el 1844 i el Principat el 1846 i entre 1844 i 1850 havia estat també per una gran part de la península Ibèrica. Fruit dels seus viatges, de les plantes que li enviaven els seus nombrosos corresponsals espanyols i de la seva col·laboració amb Lange havia de ser la que és encara avui l’única referència mitjanament completa de la flora de la península Ibèrica.

Joan Joaquim Rodríguez i Femenías té a Menorca un paper semblant al de Costa al Principat. Malgrat la seva dedicació preferent a les algues, en la qual excel·lí, també és autor de síntesis florístiques importants mestre d’alguns botànics aficionats que donaren una certa continuïtat a la seva obra.

Jordi Vidal

Pels mateixos anys es publicava a Maó (també en forma de fulletó dins del «Diario de Menorca»)el «Catálogo razonado de las plantas vasculares de Menorca» (1865-68) de Joan Joaquim Rodríguez i Femenias (1839-1905) mentre que l’empordanès Francesc Barceló i Combis (1820-89) publicava dins de la «Revista de las Ciencias Exactas Físicas y Naturales», editada a Madrid, uns «Apuntes para una flora de las islas Baleares o catálogo metódico de las plantas observadas en esta región que no se hallan mencionadas en la ‘Enumeratio plantarum quas in insulis Balearibus collegit, J. Cambessedes (1867)», precedent de la seva «Flora»posterior, en els quals ja indica 470 espècies balears inèdites o publicades pel botànic francès Paul Marès (1825-1900), que havia visitat les Illes tres cops entre 1850 i 1855 i havia publicat les observacions el 1865.

La Societat Botánica Barcelonesa, un intent d’organitzar la recerca florística catalana

Encara a mig publicar el «Prodomus»de Willkomm i Lange i pendent de publicació el suplement de flora de Costa, alguns dels deixebles d’aquest, segurament comptant amb el seu beneplàcit, promogueren el 1871 la fundació d’una Sociedad Botánica Barcelonesa amb l’objecte confessat d’assolir «la formación de un herbario para el estudio de la flora ibérica». Hom preveia que cada un dels seus membres (la majoria deixebles de Costa o amics seus) havia de trametre a la secretaria de la societat tants exemplars com membres hi hagués d’un mínim de cinc espècies de plantes vasculars (hom fixà inicialment un «numerus clausus» de cinquanta membres dels quals deu havien de ser estrangers, és a dir, no ciutadans de l’Estat espanyol, però aquest nombre no s’arribà a assolir en cap moment); això hauria suposat aplegar cada any un mínim de dues-centes cinquanta espècies als herbaris de cada un dels membres i al de la mateixa Societat, que havia de romandre a la disposició dels estudiosos a la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona. Les difícils circumstàncies en què hagué de transcórrer l’atzarosa existència de la Sociedad Botánica Barcelonesa no li permeté assolir aquests objectius. L’esclat de la Tercera Guerra Carlina, que tingué a Catalunya el seu principal escenari, impedí a molts dels membres fer honor als seus compromisos amb la Societat i aquesta només pogué aplegar, per a trametre als seus membres, exemplars d’un total de 208 espècies el 1872 i de 207 entre 1873 i 1874. Finalment, l’estiu de 1875, hom assabentava els membres de la «suspensió» de la Sociedad Botánica Barcelonesa.

La florística catalana del darrer quart del segle XIX

El darrer quart del segle XIX i els primers anys del nostre segle constitueixen un període de gran activitat no sols a la botànica dels Països Catalans (on els decennis anteriors havien estat particularment foscos pel que fa a la Catalunya Nord i al País Valencià) sinó a la de tot el món. En particular, són molt importants els progressos de la «geografia botànica», que cada vegada més comença a ser —sense dir-se’n— una «ecologia», i la incorporació de les aportacions de la teoria de l’evolució a la sistemàtica. Subsisteixen tanmateix les velles concepcions sistemàtiques, representades en les seves manifestacions més extremes pels partidaris de l’anomenada «escola analítica» d’Alexis Jordan; fixistes decidits, disgregaven les espècies linneanes en nombrosíssimes espècies descrites a partir de poblacions que presentaven algun detall morfològic peculiar, que es conservava en generacions successives, per secundari que fos.

Als Països Catalans, dos fets marquen la botànica d’aquesta etapa: la desaparició de tota càtedra universitària dedicada exclusivament a la botànica a les universitats de Barcelona i de València, i la profunda incidència del flagell de la fil·loxera que desvià una mica l’atenció dels botànics locals (incloent-hi Costa en els seus darrers anys) de l’estudi més pròpiament florístic. A la Catalunya Nord l’impacte de la fil·loxera es feu sentir abans. Pau Oliver (1842-90) fou el pioner català, a banda i banda de la frontera del Tractat dels Pirineus, de la lluità contra el flagell però fou també un excel·lent botànic de camp, versemblantment el primer a practicar l’acampada per poder explorar en detall punts d’interès massa allunyats dels itineraris habituals. La seva mort prematura li impedí publicar com tenia projectat la flora de la Catalunya Nord i fou el seu company d’herboritzacions, el narbonès Gaston Gautier (1841-1911) qui publicà el «Catalogue Raisonné de la flore des Pyrénées Orientales»amb les aportacions de tots dos. Tampoc no pogué veure la sessió extraordinària de la Société Botanique de France de 1891, que transcorregué a la Catalunya Nord i que tingué, com un dels vice-presidents, Frederic Trèmols i, com a protagonistes principals, dos homes ben oposats que havien de ser futurs autors de sengles flores de l’Estat francès: Georges Rouy (1851-1924) i Hippolyte Coste (1858-1924).

La flora de les Illes, tan rica en endemismes i tan diversificada d’una illa a una altra, ha atret l’atenció de molts botànics, tant illencs com forasters. Les visites de botànics estrangers estan documentades des del segle XVI per la cita de l’Hypericum balearicum, atribuïda per Clusius a Thomas Penny, i mantenen la continuïtat fins avui mateix. Un empordanès, Barceló i Combis, i un nordamericà d’origen alemany, Knoche, són els autors de les síntesis generals més completes sobre la flora de les Illes, les portades de les quals veiem a les fotografies.

Jordi Vidal

Amb el moviment excursionista, si més no al Principat, la llengua catalana reapareix al món de les publicacions científiques, generalment en forma de petites notes o d’articles. En aquesta línia, el catàleg que mostra la fotografia, d’Estanislau Vayreda, és la primera flora local i un dels primers llibres de caràcter científic publicat en català a l’inici de la Renaixença.

Jordi Vidal

També treballen als Pirineus en aquesta època els occitans Émile Jeanbernat (1835-88) i Édouard Timbal-Lagrave (1855-1912), autors d’una monografia sobre el Capcir i Justin Castanier (1855-1912), mestre de Lleó Conill i d’altres. Simó Pons (1861-1933), metge d’Illa de Tet, començà a col·laborar vers la fï del segle amb Hippolyte Coste i així ho feu també el germà Sennen (1861-1937), religiós rodergat que posteriorment fou molt actiu al Principat.

Al Principat, després de la mort de Costa, la personalitat més destacada era la de Frederic Trèmols (1831-1900), catedràtic de química inorgànica a la Facultat de Farmàcia de Barcelona, que aplegà un valuós herbari de 25 000 exemplars i col·laborà amb Arvet-Touvet en el seu estudi sobre el gènere Hieracium.L’altra gran figura de la botànica d’aquest període al Principat és Estanislau Vayreda (1848-1901), sense oblidar les d’altres deixebles de Costa encara actius en aquests anys, com Ramon Agelet i Casanovas (1849-93), Ramon de Bolòs i Saderra (1852-1914), Manuel Compañó, Joan Montserrat i Archs (1845-95), Jaume Pujol i Marcé (1852-95) o Joan Teixidor i Cos (1836-85). Al seu torn, Francisco Loscos (1823-86) i José Pardo (1822-1909) completaven l’estudi del Matarranya i les comarques veïnes de la Franja i del Baix Aragó.

Al País Valencià, al començament d’aquest període, només Joaquim Salvador i Benedito (1827-96) mantingué alguna activitat florística, si bé són nombroses les visites de botànics estrangers, principalment Rouy (1877-93) i Boissier (1881). Tanmateix, a partir de 1885 es dreça la figura gegantina de Carlos Pau (1857-1937), farmacèutic de Sogorb que protagonitzà ben bé cinquanta anys de botànica valenciana i s’erigí en veritable líder de la botànica extraacadèmica de l’Estat espanyol enfront de la botànica «oficial» representada successivament per Colmeiro, Lázaro Ibiza i Rivas Mateos. L’obra de Pau, extensa i valuosa, tot i que no descuidà la flora del seu país, tendí a deixar-la una mica en segon terme i a explorar tot el conjunt de la península Ibèrica, les Balears i el N d’Àfrica; de 1885 a 1900 publicà més de cinquanta treballs de tema botànic (i prop de dos-cents més de 1901 fins a la seva mort) i esdevingué una referència indefugible per a tots els botànics catalans.

A les Illes aparegué (1879-81) la definitiva versió de la «Flora de las Islas Baleares»de Barceló i Combis, i gairebé simultàniament, el «Catalogue Raisonné des plantes vasculaires des îles Baléares» (1880) de Paul Marès i G. Vigineix. També el recol·lector Eugène Bourgeau (1813-77), que ja havia recorregut en dates anteriors altres punts dels Països Catalans, i els clergues italians Pietro Porta (1832-1923) i G. Rigo contribuïren al coneixement de la flora baleàrica. Finalment, Émile Burnat (1828-1920) i William Barbey (1842-1942), com a fruit del viatge que feren a les Illes i a les comarques del S del País Valencià en companyia de Boissier, de Louis Leresche i d’Emil Levier, publicaren les seves remarcables «Notes sur un voyage botanique dans les îles Baléares et dans la province de Valence (Espagne)» (1882).

Els estudis florístics moderns

El llindar del segle XX

La «Flora de Catalunya» de Joan Cadevall, obra del darrer deixeble de Costa, a causa de les vicissituds que hagué de patir i del dilatat període (1913-36) que separa el primer del darrer fascicle, era com el testament d’una època passada, ja en el moment de la seva aparició. Tot i això, ha estat prou útil als botànics catalans, a manca d’obres més actualitzades, al llarg de prop de mig segle.

Jordi Vidal

El canvi de segle és testimoni d’alguns esdeveniments significatius per a la botànica catalana. A la Catalunya Nord comença a destacar a partir de 1899 un jove mestre d’escola, Lleó Conill (1872-1944), autor de remarcables aportacions a la flora nord-catalana i que, com a secretari de l’Académie Internationale de Géographie Botanique, el 1905 conduí una excursió d’aquesta institució per la Catalunya Nord i pel Principat, la qual inclogué una visita a Joan Cadevall. Hippolyte Coste i el clergue rodergat Joseph Soulié (1868-1930) exploraren també en aquests anys les comarques de la Catalunya Nord i també altres comarques catalanes dels Pirineus, des de la Garrotxa fins a la Vall d’Aran. Precisament d’aquesta vall publicaren el 1913 una flòrula. Gairebé al mateix temps (1912) es publicava la «Flore des Corbières», de Gaston Gautier.

A les Illes només podem remarcar la publicació el 1904 de la «Flórula de Menorca»de Rodríguez Femenias, però la mort d’aquest l’any següent priva la botànica menorquina del seu capdavanter i, malgrat les aportacions dels seus deixebles Maurici Hernández i Ponsetí, Agustí Landino i Flores i Antoni Pons i Guerau, ja no assoleix les fites dels anys precedents. En canvi, les visites de botànics forasters foren nombrosíssimes a totes les Illes. Cap, però, de la importància de les del nord-americà Hermann Knoche (1870-1945) entre 1905 i 1917 i entre 1920 i 1921, que conduïren a la publicació de la seva «Flora Balearica» (1921-22).

Però és al Principat on, al llindar del nou segle, es produïren les novetats més significatives. El 1899 es fundà a Barcelona la Institució Catalana d’Història Natural i, com a reacció gairebé immediata a la gosadia dels joves estudiants que emprengueren la publicació en català d’un butlletí amb notes científiques, el 1901 es fundà a Barcelona la Sección de Barcelona de la Sociedad Española de Historia Natural, els membres de la qual —tots catedràtics— no havien sentit la necessitat d’organitzar aquesta secció en els vint-i-cinc anys d’existència que portava la societat. El 1906, l’Ajuntament de Barcelona creà la Junta de Ciències Naturals i, el 1907, la Diputació fundà l’Institut d’Estudis Catalans que, des del 1911, tindria una Secció de Ciències. Però, a més, al marge dels esdeveniments de caràcter institucional, val la pena remarcar que fou el 1904 que el germà Sennen es traslladà a viure al Principat, expulsat de la Catalunya Nord per les lleis educatives de la Tercera República francesa, i que el 1905 Joan Cadevall i Diars (1846-1921) començà la redacció (encara en castellà) de la seva futura «Flora de Catalunya».

Joan Cadevall i Diars era el darrer deixeble directe de Costa, però des del mateix any del seu doctorat en ciències (1873) s’havia hagut de fer càrrec de la direcció del Reial Col·legi Terrassenc, càrrec en què es mantingué prop de vint-i-cinc anys, fins que el 1901 el col·legi passà a mans dels escolapis; això feu que durant el darrer quart de segle la seva dedicació a la botànica fos més aviat modesta, bé que el 1897 publicà la seva «Flora del Vallès».El 1893 inicià una correspondència amb Carlos Pau que havia de dur tots dos homes a lligar-se amb una sincera amistat i a professar-se una mútua admiració i que encoratjà Cadevall, a partir de 1905, a revisar l’herbari de Costa pertal de compondre una nova flora de Catalunya amb les dades d’aquest i les seves pròpies, ajudat per Pau en els dubtes. Des de 1905 fins a 1921, el treball solitari de Cadevall és cabdal per a la florística catalana. D’altra banda, en crear-se el 1911 la Secció de Ciències de l’Institut d’Estudis Catalans, un dels primers projectes que es plantejà és el de publicar una gran flora descriptiva i il·lustrada de Catalunya a l’estil de la francesa de Coste, llavors de recent publicació, i hom oferí a Cadevall la possibilitat de publicar el seu manuscrit, ja pràcticament enllestit, de la «Flora de Cataluña»a condició de traduir-lo al català i adaptar-lo formalment a l’estil de flora que interessava la Secció de Ciències, que fins i tot reeixí a obtenir la cessió de les il·lustracions de la «Flore»de Coste; això obligà Cadevall a reescriure la seva amb l’ajut del seu amic Àngel Sallent (1859-1934). El primer volum anà apareixent, per fascicles, entre 1913 i 1915, el segon, entre 1915 i 1919 i el tercer, entre 1919 i 1921. Cadevall, mort el 19 de novembre de 1921, ja no el pogué veure sencer i fou Pius Font i Quer qui en tingué cura de la publicació a partir de la pàgina 473 del volum tercer, com també de la redacció dels capítols corresponents a les gimnospermes, que Cadevall no havia deixat redactats, i de la traducció al català del text de Werner Rothmaler (1908-62) sobre els pteridòfits, tampoc no redactat per Cadevall. Cal dir, d’altra banda, que els tres darrers volums, a causa de les dificultats imposades per la Dictadura de Primo de Rivera, no foren publicats fins als anys trenta (1932-37). Concebuda segons el model dels tractats florístics del segle XIX, encara que amb la novetat formal que significaren les descripcions i els dibuixos de la flora de Coste, la flora de Cadevall té limitacions evidents a desgrat de les quals ha fet serveis prou importants al llarg dels darrers cinquanta anys.

El germà Sennen (nom de religiós d’Étienne-Marcellin Granié-Blanc, 1861-1937) començà la seva estada al Principat, que s’havia de prolongar fins a l’esclat de la guerra 1936-39, al col·legi del seu orde a Figueres i, després d’una estada de dos anys a Castella, tornà a Catalunya i s’estigué a Barcelona fins al 1936. Al llarg de més de trenta anys recorregué les comarques del Principat, de la Catalunya Nord (principalment l’Alta Cerdanya) i del País Valencià, i també les Illes i bona part de la península Ibèrica i fins i tot alguns punts d’Africa del N. La seva fidelitat a l’escola «analítica» i un cert afany de protagonisme el dugueren a descriure un considerable nombre d’espècies, no sempre prou ben justificades, però, tanmateix, fou un treballador incansable i les seves recol·leccions ajudaren a millorar el coneixement de la nostra flora no sense introduir, també, de passada, una certa confusió.

Al començament de segle treballaven també al Principat uns botànics, tanmateix dignes de menció: potser el més destacat fou Manuel Llenas i Fernández (1885?-1937), gendre de Trèmols i recol·lector de la Junta de Ciències Naturals de 1905 a 1910, autor d’una flora de la Vall d’Aran i mestre de Pius Font i Quer; Joaquim Codina i Viñas (1868-1934), que estudià la flora de la Cellera, a la comarca de la Selva; Conrad Pujol i Grau (1851-1925), bon amic de Cadevall i que explorà el Bages i el Berguedà; Francesc Freixas i Freixas (mort el 1931), autor d’una flora de Sitges; Ramon Roigé i Badia (1856-1932), que en feu una del Prat del Llobregat; Joaquim M. de Barnola (1870-1925), que publicà una Flora d’Andorra; i Adeodat M. Marcet (1875-1964), que estudià la flora de Montserrat. També començà a destacar, poc abans de l’esclat de la Primera Guerra Mundial, el qui havia de ser el capdavanter indiscutible de la botànica catalana a partir dels anys vint: Pius Font i Quer (1888-1964), que el 1914 publicava al «Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural»unes «Notes sobre la flora del Bages».

El període de Font i Quer (1916-39)

Amb l’arribada de Font i Quer a la Junta de Ciències Naturals com a col·laborador tècnic el 1916, s’obre una de les etapes més brillants de la florística catalana. El 1917 el mateix Font i Quer inicia la sèrie de les publicacions botàniques de la Junta amb unes «Instruccions per a la recol·lecció, preparació i conservació de les plantes» i, amb la col·laboració del recol·lector Enric Gros i Miquel (1863-1949), emprèn un seguit de campanyes de recol·lecció sistemàtica per tots els Països Catalans, la península Ibèrica i el N d’Àfrica, de 1917 a 1931. Font i Quer, home d’ampla cultura i d’esperit obert, estava al corrent de les concepcions teòriques més noves del seu temps i adquirí unes relacions internacionals que havien mancat en bona part als botànics catalans de la generació precedent. Les seves publicacions tenen, de bon començament, un to ben nou que les diferencia de les obres dels que podríem considerar els seus mestres o antecessors, fins i tot de Pau (amb qui, tanmateix, l’uní una bona amistat mai no desmentida), també, al capdavall, un home del segle XIX, encara que treballés sense descans fins a la seva mort el 1937. Al marge de les herboritzacions de Font, Gros, Pau i Sennen, cal assenyalar també a les Illes l’activitat del botànic suís Robert Chodat (1865-1934) i de la seva filla Lucie Chodat, com també la del germà Bianor (nom de religiós d’Émile Marie Fricquegnon, 1859-1920) i la d’Antoni Marcos, i, al País Valencià, la de Miguel Martínez Martínez (1907-36).

A la Catalunya Nord, dotada ja d’una flora raonablement completa i incardinada en un territori més ampli també amb flores prou solvents, com és el cas de l’Estat francès, la recerca florística esdevingué, ja en els anys que seguiren la Primera Guerra Mundial, una ocupació marginal dels botànics, més interessats en l’estudi de la vegetació, com ara el ja esmentat Conill, Henri Gaussen (1891-1981), Josias Braun-Blanquet (1884-1980) i el deixeble d’aquest, Joan Susplugas (n. 1905). Charles Flahault publicà el 1923 el seu «Programme d’études proposé aux botanistes des Pyrénées méditérranéennes et des contrées voisines», pràcticament el seu testament científic. Amb els anys trenta s’inicia també l’estudi fitosociològic del Principat mercès a l’excursió internacional de la SIGMA del 1934, que donà igualment ocasió a ampliar el coneixement florístic del territori i enriquir-lo amb noves dades relatives al medi i a les comunitats vegetals on es troba cada espècie.

El darrer mig segle

Les obres de terminologia botànica, tenen un excel·lent representant en «Els noms de les plantes als Països Catalans», de Francesc Masclans (de la qual s’han arribat a fer dues edicions, 1954, 1981). Són una mostra de l’esforç de normalització de mots botànics catalans, que ha assegurat una continuïtat i una normalitat en l’ús de la llengua en el treball científic, malgrat les dificultats de tota mena que suposaren els anys del franquisme.

Jordi Vidal

Entre 1936 i 1945, la situació bèl·lica i política restringí i anul·là pràcticament tota activitat florística. Font i Quer perdé tots els seus càrrecs i fou empresonat, i altres botànics hagueren de marxar a l’exili. Les primeres aportacions d’un cert gruix es feren esperar fins als anys cinquanta. El 1950 apareixen ja algunes flores locals al Principat, com ara la d’Antoni de Bolòs (1889-1975), amb la col·laboració del seu fill Oriol de Bolòs (n. 1924), sobre les comarques de l’entorn de Barcelona; la d’Emili Batalla (1889-1979) i Francesc Masclans (n. 1905) sobre la conca del Gaià; la de Pius Font i Quer sobre la serra de Cardó o la de Josep Borja (n. 1901) sobre la serra de Corbera, al País Valencià. A partir d’aquestes dates, els treballs purament florístics gairebé es limiten a flores comarcals o locals o a petites notes sobre espècies noves o mal conegudes o localitats remarcables. De fet, la majoria de les aportacions florístiques es fan, d’ençà dels anys cinquanta, a través de treballs de caràcter fitosociològic. Com a més pròpiament florístiques podem assenyalar les aportacions de Taurino Mariano Losa (1893-1965) i Pere Montserrat (n. 1918) sobre Andorra (1951), la del mateix Pere Montserrat sobre la serra de Marina (1955-64), les de Francesc Masclans sobre les muntanyes de Prades (1964-72) i sobre la plana del Segrià i l’Urgell (1966), la primera amb la col·laboració d’Emili Batalla; les de Teodor Malagarriga (n. 1904) sobre les comarques meridionals del Principat (1971) i sobre l’Alt Empordà (1977); les de Jean Bouchard (n. 1906) sobre la Catalunya Nord (1970-82) i sobre Andorra (1981); la de J. Duvigneaud sobre les Illes (1974); la de Francesc Bonafè (n. 1912) sobre Mallorca (1977-80); i també les més recents de Rafael Balada, Ramon Folch, Ramon M. Masalles, Julià Molero i molts altres.

La «Flora dels Països Catalans» d’Oriol de Bolòs i Josep Vigo, prevista en quatre volums, un dels quals ha aparegut el 1986 (a la dreta), és el primer intent reeixit d’establir un catàleg florístic raonat per a la totalitat de l’àmbit català, amb claus de determinació i enterament il·lustrat (amb dibuixos de totes les espècies i mapes de distribució als Països Catalans). Té un precedent sense èxit en la «Flora catalana» projectada i iniciada per Pius Font i Quer, de la qual només aparegueren alguns fascicles (a l’esquerra), però que conduí a l’aplec dels materials emprats posteriorment com a base de l’obra de Bolòs i Vigo.

Jordi Vidal

L’ORCA (Organització per a la cartografia de les plantes als Països Catalans) ha reeixit a unificar els esforços d’una cinquantena de botànics catalans per a la realització dels mapes de distribució de les espècies de la flora catalana. En dos anys (1985-1987) ha publicat més d’un centenar d’aquests mapes.

Jordi Vidal

D’ençà dels anys seixanta, a iniciativa de Pius Font i Quer, s’inicià la preparació d’una «Flora dels Països Catalans», la redacció de la qual, a càrrec d’Oriol de Bolòs i Josep Vigo (n. 1937), ha reeixit a publicar un primer volum el 1984. La «Flora Ibérica», que edita el Real Jardín Botánico de Madrid i el primer volum de la qual va aparèixer el 1986, afecta també els Països Catalans (amb exclusió de la Catalunya Nord) i compta amb una activa participació de diversos botànics catalans. Finalment, cal fer esment de l’activitat, en el marc de l’Institut d’Estudis Catalans, de l’Organització per a la Cartografia de les Plantes als Països Catalans (ORCA) que, d’ençà del 1985 va publicant els mapes de distribució de les espècies de la flora dels Països Catalans amb la participació d’una cinquantena de botànics.