Resultats de la cerca

A l’ordre dels cuculiformes Cuculiformes pertanyen els cucuts, ocells insectívors —es mengen les processionàries dels pins— de mida mitjana, cos allargassat, cua llarga i plomatge de tonalitats somortes El tret més definitori d’aquest grup és el proverbial parasitisme reproductor, únic entre els ocells de l’Europa occidental, i la claredat del seu reclam, que sembla emès per una veu humana, i a la qual deuen el seu nom A part el cucut, nunci de primavera, també ens arriba el cucut reial, de distribució meridional, més rar i força més espectacular

Aspecte general extern d’un poliplacòfor A Detalls d’una valva intermèdia en visió ventral B i dorsal B’ i d’una valva terminal C Hom ha indicat en el dibuix 1 valva inicial, 2 cinturó marginal, 3 valva intermèdia, 4 quilla, 5 valva terminal, 6 sinus, 7 dents d’inserció, 8 laminetes suturals, 9 àrea central, 10 àrea lateral, 11 mucró Lluís Centelles, a partir de fonts diverses Hom ha considerat durant molt de temps que els poliplacòfors Polyplacophora pertanyien a la classe dels amfineures Amphineura , juntament amb els aplacòfors Aplacophora Tanmateix, alguns autors distingeixen…

Componen aquesta família que molts autors inclouen en la de les lorantàcies unes 400 espècies, la majoria d’elles intertropicals Es tracta gairebé sempre de mates o d’arbusts hemiparàsits que es desenvolupen, a diferència de les santalàcies, sobre les branques dels arbres, a les quals es fixen mitjançant discos adhesius i haustoris Són de ramificació simpòdica, sovint dicasial, i fan fulles oposades, enteres i molts cops coriàcies Quant a les flors, poden ser unisexuals o hermafrodites i contenen en general de quatre a sis tèpals poc vistosos —alguns cops en dos verticils— sobre els quals es…

La tortuga mediterrània Testudo hermanni és representada al nostre país per poblacions esparses i escasses És, com la tortuga mora T graeca d’activitat diürna i es mostra molt més activa a la primavera que no a ple estiu a la tardor inicia el seu període d’hibernació Javier Andrada Els testudínids són quelonis terrestres, generalment herbívors, encara que també mengen carronya, excrements i invertebrats diversos Són estesos quasi arreu del món, a regions càlides, llevat d’Austràlia Es caracteritzen per la possessió d’una closca dorsal fortament bombada, potes gruixudes quasi cilíndriques…

Juvenil de perca Perca fluviatilis capturat a la Muga, a l’altura de Sant Llorenç de la Muga per sobre del pantà de Boadella, al setembre del 2008 Emili García-Berthou La família dels pèrcids, pròpia de l’hemisferi nord, es compon d’unes catorze espècies autòctones d’Europa, però cap de nativa de la península Ibèrica, on s’han introduït dues la perca Perca fluviatilis i el lucioperca o sandra Sander lucioperca La perca difícilment es pot confondre amb cap altra espècie perquè té dues aletes dorsals en lloc d’una, com la majoria dels peixos continentals autòctons, la primera amb fortes…

Exemplar de la cubomedusa Carybdea marsupialis d’uns 2 cm de diàmetre i tentacles de 2 m Es pot veure part dels tentacles d’un altre individu sobre l’ombrella Eduardo Obis A l’estiu del 2008 i del 2009 es va produir una proliferació sobtada de la cubomedusa Carybdea marsupialis en algunes platges de la costa d’Alacant, especialment a la zona de Dénia Les meduses petites d’1 a 3 cm van produir picades a més de 2500 persones que es banyaven a les platges als mesos d’estiu Alguns dies es van recollir fins a 260 individus per m 3 , una densitat mai coneguda a la Mediterrània, on fins ara havia…

Àrea de nidificació de la cornella negra Corvus corone als Països Catalans Maber, original dels autors Espècie d’hàbits fortament sedentaris, que és nidificadora comuna, però localitzada a tota la zona dels Països Catalans Manca del migjorn valencià, de les Balears —on pot aparèixer excepcionalment— i de tota la sanefa de comarques litorals, i es fa escadussera a les cotes més altes dels Pirineus i a les zones menys arbrades de la Depressió de l’Ebre En els últims 15 anys s’ha notat un lleuger augment en el nombre de cornelles, les quals, probablement davallant dels Prepirineus, colonitzen…

Individu jove de paràsit gros Stercorarius skua en ple vol a l’àrea de nidificació de l’espècie a remarcar la forma arrodonida de la cua, ben diferent del paràsit cuapunxegut, del qual es distingeix també per les marcades taques blanques de les ales desplegades, i per la seva mida, més gran 55-58 cm Xavier Parellada És el paràsit més abundant durant l’hivern a la Mediterrània occidental Malgrat que la seva distribució és encara poc coneguda i no se sap si la seva densitat és regular al llarg de la costa, sembla comú a Catalunya, i també deu ser-ho al Rosselló i al País Valencià, tot i la…

El pardal de bardissa Prunella modularis té la mida d’un pardal i el plomatge predominantment de color gris pissarra, bé que al dors és brunenc El bec és llarg i fi, de color fosc Sol veure’s, solitari, a les bardisses i les mates baixes, com l’exemplar de la fotografia, feta a Núria Jordi Vidal El pardal de bardissa és nidificador abundant a Andorra, la Catalunya humida i la zona montana de la Catalunya Nord També se’l pot trobar a barrancs frescals i humits de les parts altes dels ports de Beseit, i potser estigui també en algun punt del Maestrat i Penyagolosa És un migrador parcial, de…

El trencalòs Gypaetus barbatus és un voltor conegut pel seu hàbit peculiar d’alimentació, que consisteix a menjar-se el moll dels ossos, els quals trenca deixant-los caure des de grans alçàries No és, doncs, pròpiament, un ocell rapinyaire, sinó una mena de voltor que aprofita els sobrants dels altres La seva silueta, però, és més d’esparver gros que no pas de voltor, gràcies a la forma de les ales i de la cua, que mostra en vol a dalt Xavier Parellada i Oriol Alamany Nia als Pirineus centrals i, actualment, els ocells que s’observen esporàdicament cap a l’W i al S procedeixen d’aquesta…