El trencalòs (Gypaetus barbatus) és un voltor conegut pel seu hàbit peculiar d’alimentació, que consisteix a menjar-se el moll dels ossos, els quals trenca deixant-los caure des de grans alçàries. No és, doncs, pròpiament, un ocell rapinyaire, sinó una mena de voltor que aprofita els sobrants dels altres. La seva silueta, però, és més d’esparver gros que no pas de voltor, gràcies a la forma de les ales i de la cua, que mostra en vol (a dalt).
Xavier Parellada i Oriol Alamany.
Nia als Pirineus centrals i, actualment, els ocells que s’observen esporàdicament cap a l’W i al S procedeixen d’aquesta zona. Al Rosselló es cataloga com a erràtic ocasional, i han estat detectats immaturs al Vallespir, el Canigó, la serra de Madres i les Corberes. A Catalunya les aparicions als Pirineus orientals no són rares, especialment si tenim present que alguna parella nia molt desplaçada cap a l’E i si considerem que els Pirineus orientals constitueixen un medi adient per al trencalòs, ja que nidificava a la Garrotxa fins al voltant de l’any 1969; fins i tot existeix alguna observació a l’Empordà. Als Prepirineus lleidatans existien molt poques citacions (una l’any 1912 i una altra el 1960), fins que no s’instal·là una menjadora per a voltors a Camarasa (Noguera), als anys 70; és, des d’aleshores, que se’n veuen en aquesta localitat i als seus voltants amb una relativa freqüència, tant exemplars adults com subadults. Més cap al S, solament es coneixen dues citacions, ambdues antigues (una de l’any 1908) als ports de Beseit. Al País Valencià, també hi ha dues citacions antigues, una d’elles a Requena i l’altra a Sagunt, de dos exemplars que passaren a formar part de la col·lecció de la Universitat de València. A les Illes, mai no ha estat citat.
La població europea de trencalòs ha sofert una forta disminució, de la qual aquesta espècie no s’ha lliurat a la península; existeixen nombroses proves que assenyalen la seva desaparició com a nidificadora dels seus antics punts de cria peninsulars. S’ha dit, encara que no pugui ser demostrat, que segurament niava a la serra d’Albarracín i als Montes Universales, ja que aquestes muntanyes reuneixen tots els requeriments necessaris, per bé que mai no hi han estat citats individus. En l’actualitat s’estima que la població pirinenca catalana és d’unes 7-9 parelles, aparentment estabilitzades, mentre que el total de parelles dels Pirineus s’avaluava l’any 1984 en 46.
Requereix zones muntanyoses i accidentades, amb grans penya-segats per a niar-hi. Les parelles són molt territorials i llurs dominis poden atènyer entre 200 i 400 km2; això no impedeix, però, que després de la reproducció duguin a terme desplaçaments més enllà de llurs territoris. No depenen tant de la ramaderia com els voltors, ja que tenen una dieta molt especialitzada a base de carronya: mengen ossos, cartílags, medul·les i pells. L’època de cria s’inicia molt aviat, en ple hivern, entre el desembre i el gener, temps durant el qual realitzen els vols nupcials i inicien les postes. Solen dipositar dos ous al niu, el qual és fet en coves o repeus arrecerats, encara que després de dos mesos d’incubació només un dels polls arriba a volar. El jove trencalòs depèn dos mesos més dels adults i fins que no ateny la maduresa sexual duu una vida erràtica i nòmada.