La tortuga mediterrània (Testudo hermanni) és representada al nostre país per poblacions esparses i escasses. És, com la tortuga mora (T. graeca) d’activitat diürna i es mostra molt més activa a la primavera que no a ple estiu; a la tardor inicia el seu període d’hibernació.
Javier Andrada.
Els testudínids són quelonis terrestres, generalment herbívors, encara que també mengen carronya, excrements i invertebrats diversos. Són estesos quasi arreu del món, a regions càlides, llevat d’Austràlia. Es caracteritzen per la possessió d’una closca dorsal fortament bombada, potes gruixudes quasi cilíndriques, amb dits indistints i ungles molt fortes; cada dit presenta dues falanges. Hom pot observar-los en hàbitats diversos, des de prades més o menys humides fins a vessants força àrids; són actius, normalment, al matí i a la tarda i s’amaguen a les hores de més calor del migdia. Durant l’aparellament, el mascle, de cua més llarga, però altrament prou semblant a la femella, persegueix aquesta, li copeja la closca i li mossega les potes posteriors, fins acabar aconseguint la còpula. La posta, no gaire grossa, consisteix en ous quasi esfèrics calcaris, dipositats al peu d’un arbust o d’un indret similar ben assolellat, on s’hi incuben durant uns tres mesos. El gènere Testudo, amb dues espècies als Països Catalans, presenta coanes obertes entre els ulls, una escotadura craniana limitada per quatre ossos i una o dues crestes mitjanes a la superfície alveolar del maxil·lar superior.
La tortuga mora (Testudo graeca), com la seva congènere, la tortuga mediterrània (T. hermanni), presenta poblacions molt reduïdes en gravíssim perill d’extinció.
Javier Andrada.
Les tortugues terrestres, tot i que són més ràpides i àgils del que sembla i del que els atorga llur fama, són malauradament sensibles a tota mena de desastres naturals o provocats per l’home, com els incendis o la captura excessiva. Les poblacions actuals són molt migrades i algunes estan en via directa d’extinció. Són espècies protegides, com moltes altres dels rèptils, però aquesta protecció arriba, per algunes d’aquestes poblacions, un xic massa tard.