Individu jove de paràsit gros (Stercorarius skua) en ple vol a l’àrea de nidificació de l’espècie; a remarcar la forma arrodonida de la cua, ben diferent del paràsit cuapunxegut, del qual es distingeix també per les marcades taques blanques de les ales desplegades, i per la seva mida, més gran (55-58 cm).
Xavier Parellada.
És el paràsit més abundant durant l’hivern a la Mediterrània occidental. Malgrat que la seva distribució és encara poc coneguda i no se sap si la seva densitat és regular al llarg de la costa, sembla comú a Catalunya, i també deu ser-ho al Rosselló i al País Valencià, tot i la manca de dades en aquestes dues darreres àrees. On sí que sembla més escàs és a les Balears.
Al territori estudiat, els paràsits grossos comencen a observar-se els primers dies de l’octubre, però no són abundants fins al desembre, en què arriben la majoria dels hivernants. La migració de la primavera comença al final de febrer o al març i arriba a la màxima durant els primers dies d’abril. A partir de la segona setmana d’abril, els paràsits grossos són molt rars, però alguns ocells malalts o no reproductors poden romandre a les nostres costes i produir observacions molt tardanes, ocasionalment fins al juliol. Normalment es veuen ocells solitaris, però durant les migracions es poden trobar grupets de 8-10 ocells, i hi ha una dada de 50 ocells al cap de Creus (Alt Empordà).
El paràsit gros és una espècie principalment pelàgica, que a les zones del Barcelonès i el Maresme, que és on s’ha estudiat més bé, s’observa principalment entre les 4 i les 13 milles de la costa, el mateix que a la resta del Principat, on les observacions mostren una clara preferència d’aquesta espècie per la mar oberta. A la costa és rar, tot i que s’observa irregularment, la qual cosa explica la falta d’observacions d’aquest paràsit, que era considerat molt rar abans de començar a fer prospeccions de la mar des d’embarcacions.
Aquests ocells són essencialment carronyers; es mengen les restes de peix rebutjades pels pesquers i, amb menor freqüència, almenys a les nostres latituds, parasiten altres ocells, principalment gavians, per prendre’ls el menjar. Per aquest motiu, les zones més favorables són els caladors de pesca importants, on poden reunir-se fins a 5-7 exemplars.
No es coneixen dades sobre el volum de la població hivernant a les nostres latituds, però és interessant conèixer que de 582 recuperacions d’ocells anellats a les colònies escoceses, on nia la meitat de la població europea, 22 han estat fetes a la Mediterrània occidental.