Resultats de la cerca

Espadats calcaris i pinedes de pinassa que flanquegen la rambla de Sellambres, a ponent de Morella Ramon Dolç Els ports de Morella 21, entre els principals espais naturals del Sistema Ibèric Els ports de Morella formen un ampli conjunt orogràfic que constitueix l’extrem septentrional del Sistema Ibèric valencià Estan formats fonamentalment per calcàries cretàcies, modelades per una sèrie de falles tectòniques i processos erosius, que han configurat un paisatge d’imposants moles separades per valls En aquest sentit, destaca la mola de Garumba 1143 m, a l’oest de Morella, la mola…

Panoràmica de la vall del Congost i dels cingles de Bertí des del vessant d’enfront del Montseny, després d’una nevada hivernal Ernest Costa Les muntanyes del Moianès i els cingles del Bertí 22, entre els principals espais naturals del sistema litoral català Les serres del Moianès i els cingles del Bertí formen part de la zona de contacte entre els paisatges submediterranis de la Catalunya humida amb els ambients mediterranis del Vallès El Moianès és un altiplà format per un conjunt de petites serres de forma ondulada i sense grans desnivells, amb cims situats entre els 700 i els 1000 m d’…

Els conglomerats de la serra de Sant Honorat donen lloc a unes formes de relleu arrodonides, prou diferenciades de les de la serra d’Aubenç, que apareix al fons amb les cingleres calcàries del vessant sud Ernest Costa Les serres d’Aubenç i Sant Honorat 29, entre els principals espais naturals dels Pirineus i Pre-pirineus La serra d’Aubenç 1610 m s’estén a l’oest del pantà d’Oliana Alt Urgell, i és força impressionant a causa de les imponents cingleres calcàries de llevant Just al sud d’aquesta hi ha la serra de Sant Honorat que presenta una morfologia ben diferent, atesa la naturalesa…

Vista de les muntanyes de Selmella L’abandó dels bancals afavoreix processos de regeneració de la vegetació espontània que, tot i així, es veuen sovint entorpits pel foc Oriol Alamany Les serres de Gaià 23, entre els principals espais naturals del sistema litoral català Sota aquest nom s’agrupen una sèrie de muntanyes que es troben a cavall de les comarques de l’Alt Camp, el Penedès i la Segarra, i que, més o menys, envolten el curs del riu Gaià serres de Miramar, Comaverd, Brufaganya, Queralt, Ancosa i del Montmell Integrades per variades roques sedimentàries diferents tipus de calcàries,…

El trencapinyes comú Loxia curvirostra és un fríngíllid nidificant dels nostres boscos de coníferes, característic sobretot per la forma del bec, recorbat, gros i fort, i pels colors vistents del seu plomatge, vermellós en el mascle exemplar de baix i gris verdós en la femella exemplar de dalt Com el seu nom indica, trenca les pinyes amb el bec per obtenir-ne els pinyons dels quals s’alimenta És un ocell comú, d’uns 15 o 16 cm de llargada, que es deixa veure fàcilment quan travessa el bosc en el vol ondulant que caracteritza els ocells del seu grup, o bé quan es belluga entre les branques,…

Un sector del vessant solell de la serra del Carxe Vicent Sansano El Carxe 218, entre els principals espais naturals del Sistema Bètic La serra del Carxe constitueix un massís prebètic, situat al terme de Jumella, en la regió de Múrcia, per bé que s’hi trobi població de parla catalana S’hi accedeix per una pista forestal que s’inicia al km 42 de la carretera del Pinós a Jumella És una serra molt escarpada, amb la cota màxima en el cim anomenat el Carxe, de 1371 m d’altitud Els materials que la formen són dolomies, margues, arenes i calcàries amb orbitolines, tots ells del Cretaci El que més…

Els Prepirineus centrals Penya-segats calcaris, pinedes i rovires són els principals components paisatgístics del territori prepirinenc, tal com es fa palès en aquesta visió de la Serra d’Aubenç Alt Urgell J Nuet i Badia El sollevament dels materials silícics antics i profunds que la tectònica alpina enlairà en l’eix pirinenc bàsic, féu rossolar, esqueixats, els sediments calcaris, més moderns, que tenien al damunt Per això, a banda i banda dels Pirineus axials, silícics, hom troba aquests materials calcaris disposats en relleu en costes i fent cingleres característiques són els Prepirineus…

Aquest rapinyaire, rèplica en petit de l’astor, es troba àmpliament distribuït arreu dels Països Catalans, a excepció de les Illes Ocell sedentari al nostre territori, que a la vegada acull un cert nombre d’hivernants centre i nord-europeus És aleshores quan es pot detectar a les Illes, especialment a Mallorca, Menorca i Eivissa La migració al litoral es dóna especialment al març-abril i al setembre-octubre A l’hora d’establir-se prefereix clarament els boscos de coníferes, especialment els de rojalet i pinassa també els de caducifolis com el roure i el faig, i també nidifica en…

El paisatge de Picancel és bàsicament definit per un mantell forestal dominat per les pinedes de pi roig i per l’alineació d’espadats conglomeràtics que se succeeixen d’est a oest Oriol Alamany La serra de Picancel i la riera de Merlès 214, entre els principals espais naturals dels Pirineus i Prepirineus Picancel és una petita serra, situada al límit entre els Prepirineus del Berguedà i l’altiplà del Lluçanès, que pertany a la Depressió Central Catalana És un espai representatiu de la muntanya mitjana submediterrània de l’interior de Catalunya L’acompanyen els contraforts de la serra de la…

Els peus de rata Ramaria són carnosos i molt ramificats La majoria són comestibles, com ara el peu de rata daurat Ramaria aurea , a l’esquerra, dels boscos de caducifolis En canvi, el peu de rata bord Ramaria formosa , a la dreta, ben diferent per la coloració rosa salmó, amb les puntes de color llimona, no és recomanable, per la seva acció purgant, si bé no és perillós August Rocabruna / SCM i Manuel Tabarés / SCM Aquesta família comprèn un sol gènere, Ramaria , els peus de rata o manetes, que formen cossos fructífers carnosos, erectes, ramificats, d’estructura monomítica, a vegades…