Les serres de Gaià

Vista de les muntanyes de Selmella. L’abandó dels bancals afavoreix processos de regeneració de la vegetació espontània que, tot i així, es veuen sovint entorpits pel foc.

Oriol Alamany

Les serres de Gaià (2.3), entre els principals espais naturals del sistema litoral català.

Sota aquest nom s’agrupen una sèrie de muntanyes que es troben a cavall de les comarques de l’Alt Camp, el Penedès i la Segarra, i que, més o menys, envolten el curs del riu Gaià: serres de Miramar, Comaverd, Brufaganya, Queralt, Ancosa i del Montmell.

Integrades per variades roques sedimentàries (diferents tipus de calcàries, dolomies, conglomerats, etc.), aquests, massisos formen relleus diferenciats on l’element rocós (cingles, espadats, etc.) sol tenir un protagonisme bastant important en el paisatge. Les màximes altituds s’assoleixen al Montagut (962 m) i a Sant Miquel de Montclar (946 m).

La vegetació potencial, formada predominantment per alzinars litorals (Quercetum ilicis galloprovinciale), ha estat en gran part substituïda per d’altres comunitats, sobretot brolles calcícoles i garrigues. Tanmateix el recobriment arbori és molt important: hi dominen les pinedes de pi blanc, tot i que en alguns sectors, principalment obacs, poden prendre importància el pi roig i la pinassa.

L’espinós eriçó (Erinacea anthyllis) hi té unes de les localitats més orientals de la Península Ibèrica.

Entre les mostres faunístiques més interessants poden esmentar-se, d’una banda, rapinyaires com ara l’àguila cuabarrada o el duc; d’una altra destaca la supervivència, difícil, de la fauna lligada al medi fluvial, on es mantenen espècies com la merla d’aigua o el turó. Una altra espècie d’interès, en aquest cas un invertebrat, és el coleòpter endèmic Sternocoelis duforti.

Els problemes que afecten aquestes serres són força variats: incidència freqüent dels incendis forestals, aterrassaments, proliferació de pistes i de línies elèctriques, contaminació, aprofitament excessiu dels cursos d’aigua, etc.