Aquest rapinyaire, rèplica en petit de l’astor, es troba àmpliament distribuït arreu dels Països Catalans, a excepció de les Illes.
Ocell sedentari al nostre territori, que a la vegada acull un cert nombre d’hivernants centre i nord-europeus. És aleshores quan es pot detectar a les Illes, especialment a Mallorca, Menorca i Eivissa. La migració al litoral es dóna especialment al març-abril i al setembre-octubre.
A l’hora d’establir-se prefereix clarament els boscos de coníferes, especialment els de rojalet i pinassa; també els de caducifolis com el roure i el faig, i també nidifica en suredes, alzinars i, més escassament, en alzines i boscos de pi blanc (Pinus halepensis).
Les àrees de nidificació solen situar-se en obagues, amb arbres no necessàriament gaire vells, però sense sotabosc, o amb aquest molt esquifit, de tal manera que l’ocell pugui maniobrar amb facilitat entre els arbres. Sovint els nius solen estar situats a la vora d’algun camí o torrent, ja que sembla que els facilita l’accés.
Construeix el niu anualment, encara que a vegades en refà algun d’antic, on curiosament no aporta brancatge verd, cosa que el diferencia de l’astor. La plataforma, situada en una enforcadura del tronc o en una branca lateral, és de mida petita, per suportar 4 o 5 polls, encara que es coneix el cas d’una niada al Montseny que tingué fins a 7 polls.
Àrea de nidificació de l’esparver vulgar (Accipiter nisus) als Països Catalans.
Carto-tec, original dels autors.
La seva cria és força tardana; pon els ous al final de maig i, fins i tot, el juny, cosa que li permet efectuar la seva niada, gràcies als nombrosos ocells novells de què, preferentment, s’alimenta. Les seves àrees de cacera poden ésser molt variables, des de boscos clars, clarianes i, especialment, vores de conreus i careners. És però, moltes vegades als voltants de masos i àrees habitades, on realitza les seves activitats cinegètiques, ja que captura nombrosos pardals. És un hàbil caçador en ràtzia, cosa que comporta un domini de la capacitat de vol i un coneixement del terreny extraordinaris. Als Pirineus se l’observa fins a cotes molt elevades als prats subalpins, on s’alimenta de petits ocells.
A la Catalunya Nord i a la resta del Principat l’espècie és realment comuna, especialment als boscos de la muntanya mitjana; no és, però, rar als mediterranis de pi blanc i alzina. Es absent de la Depressió de l’Ebre i d’algunes serres meridionals cremades. Al País Valencià és més escàs, encara que no tant com l’astor, ja que pot nidificar en arbres molt més petits, i en bosquets molt laxos.