El trencapinyes comú (Loxia curvirostra) és un fríngíl·lid nidificant dels nostres boscos de coníferes, característic sobretot per la forma del bec, recorbat, gros i fort, i pels colors vistents del seu plomatge, vermellós en el mascle (exemplar de baix) i gris verdós en la femella (exemplar de dalt). Com el seu nom indica, trenca les pinyes amb el bec per obtenir-ne els pinyons dels quals s’alimenta. És un ocell comú, d’uns 15 o 16 cm de llargada, que es deixa veure fàcilment quan travessa el bosc en el vol ondulant que caracteritza els ocells del seu grup, o bé quan es belluga entre les branques, de vegades penjant-s’hi del bec.
Marisa Bendala.
El trencapinyes és un nidificador comú als boscos de coníferes montanes dels Països Catalans, si bé, com també passa amb els hivernants, la seva localització i el seu nombre poden variar molt d’any a any. A les Balears només se’l troba com a reproductor a Mallorca, i hi ha també una citació a Formentera; a la resta de les illes només apareix com a hivernant ocasional.
El trencapinyes és un ocell altament especialitzat en l’aprofitament de les llavors de coníferes. Una característica molt important d’aquests arbres és que entre la maduració de la llavor i l’obertura de la pinya passa normalment un any, i les pinyes, per tant, són un magatzem molt important d’aliment. Al llarg de l’evolució, el trencapinyes ha desenvolupat un bec fort i poderós que li permet d’obrir aquestes pinyes. El problema és que, en les coníferes, el grau de fructificació i la qualitat de les llavors són molt variables segons l’espècie, els anys i l’àrea. El pi roig (Pinus sylvestris), l’avet (Abies alba) i el pi blanc (P. halepensis), per exemple, tenen si fa no fa una fructificació constant d’any en any, mentre que la pinassa (Pinus nigra) i la pícea (Picea abies) en canvi, tenen molt bones fructificacions cada 2-5 anys (segons la zona), i la resta d’anys no són tan productius. El pi blanc es caracteritza, a més a més, per deixar anar els pinyons tan aviat com maduren, no actuant, per tant, com a reserva de llavors. Tot això ha fet que el trencapinyes desenvolupés una sèrie d’estratègies de caire fortament oportunista.
Àrea de nidificació del trencapinyes (Loxia curvirostra) als Països Catalans.
Maber, original dels autors.
La reproducció, si bé és més freqüent del febrer a l’abril, pot produir-se quasi qualsevol mes de l’any. A causa d’això, i per evitar, en el cas que encara faci mal temps, que els ous es refredin, la femella comença a covar el primer ou; la muda pot tenir lloc en el període reproductor, i individus encara amb el plomatge juvenil, si el menjar és abundant, poden començar ja a reproduir-se. Tenen un caràcter fortament deambulant, però si troben menjar s’hi queden. En esgotar-se l’aliment, tornen a iniciar la deambulació i no paren fins a tornar-lo a trobar. Al centre i al N d’Europa, tota aquesta dinàmica condueix al fet que els anys de molt bona fructificació de la pícea, de la qual s’alimenten majoritàriament, hi hagi una gran supervivència i èxit reproductor. En acabar-se el menjar es produeixen les típiques irrupcions, que amb una periodicidat de 2-5 anys, poden arribar fins a casa nostra. Un cop aquí, els trencapinyes poden aparèixer on hi hagi una bona fructificació de les coníferes, i fins i tot intentar la reproducció. Les àrees de pi blanc, però, en no actuar com a magatzems de reserva de llavors, no els seran gaire adients. Els boscos de pinassa només els utilitzaran per a la reproducció quan la fructificació sigui bona, però els abandonaran la resta d’anys. Les serres de la muntanya mitjana eurosiberiana, en estar ocupades pel pi roig, de fructificació constant, són les que poden mantenir poblacions de trencapinyes estables. L’àrea pirinenca, en la qual a més a més es troben l’avet i el pi negre (Pinus uncinata), i aquelles on hi ha més boscos madurs, amb arbres grans i espaiosos i, per tant, que produeixen fructificacions de major qualitat, són les zones més adients i les que presenten una població de trencapinyes més abundant i estable. Tota aquesta variabilitat fa que la superfície real ocupada sigui variable d’un any a l’altre i, per tant, que els mapes de la distribució de trencapinyes siguin, més que res, indicatius.