Els conglomerats de la serra de Sant Honorat donen lloc a unes formes de relleu arrodonides, prou diferenciades de les de la serra d’Aubenç, que apareix al fons amb les cingleres calcàries del vessant sud.
Ernest Costa
Les serres d’Aubenç i Sant Honorat (2.9), entre els principals espais naturals dels Pirineus i Pre-pirineus.
La serra d’Aubenç (1610 m) s’estén a l’oest del pantà d’Oliana (Alt Urgell), i és força impressionant a causa de les imponents cingleres calcàries de llevant. Just al sud d’aquesta hi ha la serra de Sant Honorat que presenta una morfologia ben diferent, atesa la naturalesa conglomeràtica dels seus materials, que han estat modelats pels factors erosius que configuren els típics volums arrodonits. Ambdues serres —molt especialment la d’Aubenç— resulten bastant notables en la mesura que acullen alguns elements de flora i fauna extramediterranis.
Als vessants meridionals predomina la vegetació mediterrània, que inclou des de carrascars (Quercetum rotundifoliae) fins a comunitats oròfiles (Erinaceo-Anthyllidetum montanae, Ononido-Anthyllidetum montanae). Al vessant obac, de relleu més suau, hi apareixen sobretot comunitats submediterrànies i, més localment, medioeuropees. Els boscos més extensos estan constituïts per pinedes de pinassa i pi roig, encara que cal destacar l’interès fitogeogràfic de la fageda amb boix (Buxo-Fagetum), rica en espècies nemorals rares als Prepirineus centrals.
L’espai acull principalment comunitats faunístiques forestals i vinculades als rocams, i destaca per la penetració d’espècies septentrionals: gall fer, becada, diferents heteròpters, etc.
Els valors biològics i paisatgístics de les serres d’Aubenç i Sant Honorat les fan dignes d’alguna mena de protecció. Això és particularment urgent pel que fa als boscos de caràcter més humit i els culminants, aquests darrers molt afectats per explotacions absolutament abusives i la construcció de pistes forestals.