Resultats de la cerca

Exemplar capturat el 2009 en una petita cova del Ripollès situada a 2200 m d’altitud Té una coloració general molt clara, amb el ventre molt blanquinós i el tragus molt llarg Xavier Puig L’orellut alpí Plecotus macrobullaris fou descrit originalment, el 1965, com una subespècie de l’orellut daurat P auritus a partir d’animals del Caucas, i molt recentment, arran dels estudis basats en la seqüenciació de DNA, ha estat acceptat com a espècie La taxonomia del gènere ha estat revisada i qüestionada sovint, fet que també es reflecteix en la sinonímia de l’espècie El 2002 fou…

Per a consolidar el projecte del nou Institut i Jardí Botànic, iniciat per l’Ajuntament de Barcelona el 1989, es van necessitar catorze anys S’hi van destinar 15 ha a Montjuïc i, mitjançant un concurs públic, es va contractar l’equip d’arquitectes, dirigit per Carlos Ferrater El nou jardí va permetre definir una proposta arquitectònica que posteriorment ha inspirat nombroses intervencions paisatgístiques arreu del món i que ha rebut el reconeixement de nombrosos premis Roger Rovira Els darrers decennis l’activitat científica i cultural ha progressat en consonància amb les noves demandes…

Àrea de distribució de la sargantana italiana Podarcis sicula a les Balears Present a Menorca al principi del segle XX, recentment ha ocupat alguns illots balears, i s’ha detectat també a la Colònia de Sant Jordi de Mallorca IDEM, a partir de dades dels autors La sargantana italiana o siciliana Podarcis sicula , es distribuïa originàriament per la península Itàlica, les illes de Còrsega, Sardenya i Sicília, la costa oriental de l’Adriàtica, des d’Eslovènia fins a Montenegro, i moltes illes d’aquesta regió Tanmateix, ha estat introduïda en diverses localitats de la costa mediterrània, des…

L’estanyol del Cisó, del sistema càrstic de Banyoles, mostra la capa de bacteris fototròfics anaeròbics del sofre Chromatium spp, que pot arribar a la superfície a causa de l’excés de sulfhídric i a l’absència d’oxigen Aquest petit estanyol a penes 500 m 2 de superfície és conegut pels limnòlegs de tot el món i va ser el punt de partida per a estudiar l’enorme diversitat microbiana de les aigües dolces dels Països Catalans Ricard Guerrero En l’estudi dels bacteris i els arqueus, l’avaluació de la diversitat microorganismes presents, la distribució heterogeneïtat espacial i temporal de les…

Morfologia general interna dels platihelmints A turbellaris Procerodes littoralis , al dibuix, B trematodes digenis, C monogenis, D cestodes Echinoccocus granulosus al dibuix Hom hi ha indicat 1 gangli cerebral, 2 cordó nerviós, 3 faringe, 4 esòfag, 5 intesti, 6 cec intestinal, 7 ovari, 8 glàndules vitellines, 9 oviducte, 10 canal vitellovaginal, 11 vagina, 12 canal de Laurer, 13 úter, 14 metraterma, 15 ootip, 16 receptacle seminal, 17 testicle, 18 conducte eferent, 19 conducte deferent, 20 vesícula seminal, 21 penis, 22 atri genital, 23 bossa copuladora, 24 bossa del cirrus, 25 porus…

Esquema consensuat de les relacions externes dels artròpodes, amb especial atenció als fílums més estretament relacionats, els quals constitueixen, juntament amb els artròpodes, el gran clade protostomat dels ecdisozous Els protòstoms inclouen també els lofotrocozous anomenats per alguns autors espirals i els quetognats, un fílum de posició encara incerta Els deuteròstoms i els protòstoms constitueixen un llinatge evolutiu que hom anomena nefrozous , per la presència en aquests grups dòrgans excretors Dos petits grups, els acelomorfs, antigament inclosos en els platihelmints, i els mesozous…

Nombre de tàxons endèmics o subendèmics a cadascun dels quadrats UTM de 10 × 10 km de les Balears i dels territoris administrats per la Generalitat de Catalunya i la Generalitat Valenciana S’identifiquen les quatre zones d’endemisme principals les Balears, els Pirineus, les muntanyes Diàniques i el massís dels Ports, que concentren prop del 70% dels endemismes del territori cartografiat IDEM, a partir de dades de l’autor La relativitat del terme endemisme aquell tàxon propi d’un determinat territori pot ser corregida si s’explicita l’àrea geogràfica de l’element al qual s’aplica aquesta…

L'arbre de la vida al principi del segle XXI Arbre de la vida és el títol de la installació allegòrica del lligam entre el DNA i les relacions filogenètiques, amb què el CosmoCaixa de Barcelona rep els visitants Es tracta d’un tronc de 300 anys d’antiguitat d’un arbre amazònic Minquartia guianensis , anomenat acariquara, que és famós per les qualitats de la seva fusta CosmoCaixa Barcelona - Obra Social Fundació "La Caixa"/ Ronald Stallard Des de mitjan segle XX, amb la incorporació progressiva de les tècniques i eines de la biologia molecular a la filogènia, és a dir, amb el desenvolupament…

Les característiques generals dels arbres filogenètics Un arbre filogenètic és una estructura matemàtica que permet modelitzar les relacions de parentiu entre un grup d’organismes o entre unes determinades seqüències de DNA, RNA o proteïnes De manera genèrica, les entitats que es comparen reben el nom d’UTO, acrònim d’Operational Taxonomic Unit ‘unitat taxonòmica operativa’ Malgrat que la terminologia que es fa servir en la construcció i la interpretació dels arbres pot variar una mica entre els diferents autors, hi ha determinats conceptes bàsics que s’empren de forma general La morfologia…

La percepció del concepte de comunitat vegetal és haguda intuïtivament per la saviesa popular, sobretot quan els agrupaments vegetals són fisiognòmicament distints en aquest cas de la vall de Boí, tothom diferencia l’avetosa bosc, l’avellanosa matoll alt o el prat dallador prat J Nuet i Badia La distribució de les plantes sobre la superfície de la Terra no obeeix a un atzar capriciós Tampoc, per a una contrada determinada, llur distribució sobre un relleu concret el cim, el raiguer de la muntanya, la cinglera rocallosa, el fons suau de la vall Una rigorosa estratègia competitiva ha afaiçonat…