Les plantes endèmiques dels Països Catalans

Nombre de tàxons endèmics o subendèmics a cadascun dels quadrats UTM de 10 × 10 km de les Balears i dels territoris administrats per la Generalitat de Catalunya i la Generalitat Valenciana. S’identifiquen les quatre zones d’endemisme principals: les Balears, els Pirineus, les muntanyes Diàniques i el massís dels Ports, que concentren prop del 70% dels endemismes del territori cartografiat.

IDEM, a partir de dades de l’autor.

La relativitat del terme endemisme (aquell tàxon propi d’un determinat territori) pot ser corregida si s’explicita l’àrea geogràfica de l’element al qual s’aplica aquesta condició d’endèmic. Malgrat la subjectivitat relativa del terme, l’interès dels científics pels tàxons endèmics és notable i es pot atribuir a causes diverses, com ara que les plantes endèmiques representen el potencial evolutiu de la flora d’un territori, que les zones amb abundància d’endemismes poden ser centres d’especiació, que algunes espècies endèmiques són singulars tant des del punt de vista biològic com funcional, que són bons models per a estudiar processos de formació de noves espècies i de diferenciació poblacional, i que sovint els endemismes són espècies en perill d’extinció. L’establiment del catàleg de plantes endèmiques d’un territori requereix una feina contínua de revisió i actualització. Destaquen les dificultats de tipus taxonòmic, ja que l’estatus d’alguns tàxons endèmics és dubtós. Així, doncs, gèneres com ara Alchemilla, Hieracium, Rubus i Taraxacum han estat objecte de tractaments taxonòmics discordants i sovint contradictoris, fet que en dificulta una catalogació coherent.

En el context dels Països Catalans, les Balears són el territori on l’estudi de l’origen i la diversificació de les plantes endèmiques ha assolit un desenvolupament més important. Destaquen els treballs citotaxonòmics iniciats per M.A. Cardona al final del segle XX i continuats a la primera dècada del segle XXI per M. Castro i J.A. Rosselló. Darrerament, les noves dades basades en tècniques moleculars (seqüenciació de DNA, citogenètica molecular, etc.) han permès que millorés el coneixement sobre els processos que determinen la gènesi i la diferenciació de plantes endèmiques. Tot i que alguns endemismes que van ser considerats a partir de criteris citobiogeogràfics com a paleoendemismes (Arum pictum, Helicodiceros muscivorus) han estat confirmats (mitjançant estu-dis filogenètics) com a tàxons relativament antics o aïllats filogenèticament, en altres casos els resultats obtinguts en estudis amb tècniques moleculars generen unes hipòtesis contradictòries amb el suposat caràcter relictual, com ha passat en el cas de la maçanella de penyal (Helichrysum crassifolium), entre d’altres.

Un aspecte relacionat amb els endemismes i que ha suscitat un notable interès en biogeografia és l’existència d’endemismes compartits per àrees geogràfiques separades, fet que pot ser interpretat com un indici de connexions florístiques entre diferents territoris. En són un exemple alguns endemismes de les Balears (Pitiüses principalment) i el territori diànic (Carduncellus dianius, Diplotaxis ibicensis, Medicago citrina, Silene cambessedesii, Silene hifacensis). En altres casos, les relacions balearicodiàniques impliquen l’existència de tàxons vicariants: Asperula paui (diferenciada en subespècies), Biscutella ebusitana-B. montana, o el grup d’Hippocrepis balearica). També és illustratiu el cas dels endemismes tirrènics, compartits entre les Balears (les Gimnèsies principalment) i Còrsega i Sardenya i, de vegades, altres illes de la Mediterrània occidental: Arenaria balearica, Helicodiceros muscivorus, Bellium bellidioides, Cymbalaria aequitriloba, etc. Així mateix, hi ha tàxons estretament relacionats diferenciats en un rang subespecífic (Arum pictum, Thymus herbabarona, Urtica atrovirens) o bé específic (Erodium reichardii-E. corsicum, Helleborus lividus-H. corsicus, etc.). A les Balears també es constata una diferenciació de l’element endèmic, especialment entre les Gimnèsies i les Pitiüses: espècies com Allium antoni-bolosii i Teucrium cossonii tenen subespècies restringides a aquests subarxipèlags, mentre que el grup de Thymus richardii, amb diverses subespècies a la regió mediterrània, s’hauria diferenciat de manera exclusiva, si més no a les Pitiüses. En altres casos la diferenciació específica (Galium crespianum-G. friedrichii) podria relacionar-se, com algunes de les anteriors, amb una possible fragmentació de l’àrea, tot i que aquest extrem no és del tot clar a hores d’ara.

Formes biològiques dels endemismes dels Països Catalans. Tant al País Valencià com a les Balears, predominen els camèfits (56,8% i 44,7%, respectivament); per contra, a Catalunya predominen els hemicriptòfits (52,3%). Destaca la baixíssima proporció de faneròfits i geòfits endèmics a Catalunya (1,5% i 2,3 %, respectivament), molt inferior que la registrada a les Balears (10,6% i 7,8%).

Dades de l’autor.

Ambients dels endemismes dels Països Catalans. El percentatge més alt es troba en ambients rocosos no litorals (fissures de roques, pedruscalls o tarteres) i la majoria corresponen a plantes rupícoles. L’arxipèlag balear és on es registra un percentatge més alt de plantes endèmiques estrictament rupícoles (prop del 40%).

Dades de l’autor.

Fora de l’àmbit baleàric, un exemple ben documentat és el de la cardamina amarga (Cardamine amporitana), endèmica de dues àrees ben separades: el nord-est de Catalunya (on és considerada una subespècie endèmica: C. amara ssp. olotensis) i les muntanyes del centre d’Itàlia. Els estudis moleculars i morfològics confirmen la conespecificitat de les plantes d’aquestes dues àrees, i els baixos nivells de variabilitat genètica de les poblacions de Catalunya podrien ser resultat de la dispersió a llarga distància des de les poblacions italianes. Alternativament, la fragmentació actual de l’àrea de discontinuïtat de C. amporitana podria ser deguda a la desaparició de poblacions intermèdies entre els Pirineus i el centre d’Itàlia a conseqüència d’oscil·lacions climàtiques quaternàries. Un altre cas ben documentat d’endemisme present a dues àrees geogràfiques separades és el relatiu a una falguera endèmica dels Països Catalans: Asplenium majoricum, amb poblacions a la serra de Tramuntana (Mallorca) i al llevant ibèric (País Valencià i sud de Catalunya). Els estudis moleculars posen de manifest que aquesta espècie al·lotetraploide, originada mitjançant l’encreuament de dues espècies diploides, s’hauria originat independentment al continent i a les Balears.

Entre els gèneres que tenen un nombre més important d’espècies endèmiques als Països Catalans destaca Limonium (les ensopegueres), amb més d’una quarantena d’espècies, pròpies de zones de sòls salins del litoral o de l’interior, i de substrats guixencs. Aquest gènere és exemple de la diversitat de processos que poden determinar la formació de noves espècies: hibridació, poliploïdia, reordenacions cromosòmiques, mutacions somàtiques, etc. Moltes de les seves espècies són apomíctiques (formen llavors sense fecundació), tot i que altres es reprodueixen sexualment. Malgrat aquesta complexitat, Limonium és relativament ben conegut als Països Catalans, a diferència del que succeeix amb altres gèneres que, segons les síntesis florístiques actuals, tindrien un alt nombre d’espècies i subespècies endèmiques, com seria el cas de Hieracium. Es tracta d’un gènere propi de zones muntanyoses, on creix principalment en llocs rocosos i en ambients forestals. La hibridació, la poliploïdia i l’existència de diversos sistemes reproductius (panmíctics i apomíctics) poden incidir en la complexitat sistemàtica de Hieracium, tot i que un factor antròpic prou important que dificulta el seu estudi és degut a l’alt nombre de noms publicats, especialment des de l’inici del segle passat. Els tractaments taxonòmics no gaire coincidents comporten certa incertesa sobre el valor taxonòmic real de molts tàxons descrits, com també quant a la proporció real d’endemismes del territori de Hieracium. Altres gèneres que també presenten aquesta problemàtica taxonòmica són Alchemilla i Taraxacum.

A Catalunya, el País Valencià i les Balears hi ha un total de 368 tàxons endèmics o subendèmics, prop de dues terceres parts dels quals són endemismes en sentit estricte. Es poden reconèixer quatre zones principals que coincideixen amb alguns dels centres d’endemisme i de diversitat de la regió mediterrània i concentren prop del 70% dels endemismes de Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears. Les Balears és la zona on la flora endèmica és més diversificada. Tenen 130 endemismes exclusius, prop d’una quarta part dels quals es troben únicament en zones muntanyoses de Mallorca (serra de Tramuntana i serres de Llevant). Un segon centre d’endemismes es troba als Pirineus, serralada que constitueix un dels nuclis de diversitat vegetal i d’endemicitat més importants no solament de la península Ibèrica, sinó també de tot el continent europeu; el nombre total d’espècies pirinenques s’estima en 3.500, unes 200 de les quals serien endèmiques. Al País Valencià la major concentració d’endemismes es troba a les muntanyes Diàniques, les quals es consideren un extrem d’un centre d’endemismes que correspon a les muntanyes Bètiques, la serralada amb la major concentració de plantes endèmiques de la península Ibèrica. Finalment, els contraforts meridionals del Sistema Ibèric, i en especial el massís dels Ports, és un altre centre prou important.

Pel que fa als hàbitats, els ambients rocosos són els que presenten el percentatge més alt d’endemismes del territori, seguits de les formacions arbustives. Les pastures i els herbassars, els salobrars, els sòls guixencs, els cursos d’aigua, les roques i les dunes litorals presenten uns percentatges més baixos, i els boscos, el percentatge mínim. S’ha suggerit que aquesta baixíssima representació de plantes endèmiques en boscos es podria relacionar amb el fet que és als ambients no forestals on la duresa del clima mediterrani es manifesta amb més intensitat i, per tant, els processos de diferenciació poden haver estat més efectius.

Pel que fa a les formes biològiques dels endemismes del conjunt del territori, els camèfits i els hemicriptòfits assoleixen els percentatges més alts, mentre que nanofaneròfits, teròfits i geòfits completen el percentatge. No hi ha cap hidròfit ni cap epífit endèmic del territori. Aquesta alta representació de camèfits i hemicriptòfits en la flora endèmica és coherent amb el tipus d’hàbitat on predominen les plantes endèmiques, ja que aquestes formes vitals són predominants en els ambients rocosos i en formacions arbustives obertes. Per exemple, la gran majoria d’espècies de Limonium corresponen també a aquestes dues formes vitals predominants.

Tot i que una bona part de les plantes amenaçades dels Països Catalans (assimilables a categories de risc segons els criteris de la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura) no són endèmiques, les conseqüències de la desaparició d’un endemisme són ben diferents a les de la desaparició d’una planta de distribució més o menys àmplia. Per tant, la conservació de les plantes endèmiques i que es troben en situació de risc ha de ser objecte de màxima prioritat per als gestors de la biodiversitat del territori.

Dels 368 tàxons endèmics de Catalunya, el País Valencià i les Balears, prop d’una tercera part es trobarien amenaçats segons criteris de la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (UICN). D’acord amb les dades actuals, dos endemismes es trobarien extingits: Limonium cavanillesii (desaparegut de la zona de Peníscola) i Festuca paucispicula, endèmica de Cardó, tot i que podria existir-ne alguna població a la zona alta del massís dels Ports. Es ben conegut el cas de la lisimàquia menorquina (Lysimachia minoricensis), un endemisme menorquí extingit en estat silvestre, ben conegut pel que fa a la seva diversitat genètica i estratègia reproductiva, i que és objecte d’un programa de reintroducció. Dels 27 endemismes que es troben en la situació de màxim risc (en perill crític), 22 són exclusius de les Balears i són plantes extremament rares, sovint restringides a una única o a ben poques localitats, ja siguin en zones de muntanya (Agrostis barceloi, Arenaria bolosii, Coristospermum huteri, Euphorbia fontqueriana, etc.), en petits illots (E. margalidiana, Rubia caespitosa) o en zones litorals, on la pressió urbanística i altres amenaces antròpiques són, a diferència dels casos anteriors, prou evidents i han situat les seves poblacions al límit de l’extinció, com és el cas de diverses espècies de saladines (Limonium barceloi, L. boirae, L. ejulabilis, L. inexpectans, etc.). Els darrers anys, l’aparició de figures legals que proporcionen protecció legal a la major part de les plantes amenaçades crea un marc teòricament apte per a l’aplicació de mesures de conservació específiques (in situ i ex situ), tot i que a hores d’ara la major part de la flora amenaçada no gaudeix de mesures de conservació concretes més enllà de la teòrica protecció legal.