Resultats de la cerca

Bases per a la modernització de l’escena catalana Adrià Gual 1872-1944 Cartell per a la temporada d’hivern del Teatre íntim 1899 RM Fins a la temporada 1911-12 el Teatre Romea va ésser la plataforma indiscutible i alhora imprescindible per a la normalització de l’escena en llengua catalana la que va acollir tant les manifestacions del teatre vuitcentista com, des de començament del segle XX, les realitzacions teatrals d’alguns dels joves escriptors modernistes els qui es van fer càrrec de l’ambiciosa renovació temàtica i formal del teatre català a partir dels nous referents del teatre…

Una de les carreres més llargues de pintor de la generació modernista va ser la d’Eliseu Meifrèn Roig, que tingué activitat durant uns seixanta anys, des de les primeres obres documentades, del 1878, fins a la immediata postguerra Aquesta longevitat i l’habilitat amb què el pintor va navegar en la complexa època artística que li tocà de viure fan d’ell un dels artistes catalans de la seva generació més coneguts pel públic Meifrèn havia nascut el 1857 –encara que Pantorba corregia equivocadament 1859– a Barcelona, on moriria el 1940 Inicià estudis de Medicina, que deixà molt aviat, i es formà…

Francesc Gimeno i Arasa Tortosa 1856-Barcelona 1927 ha estat un artista difícil de classificar La seva obra és un exemple immillorable de com l’art transgredeix contínuament les conceptualitzacions dels historiadors i estudiosos De fet, la pintura gimeniana no encaixa en el discurs historicoartístic de l’art català finisecular L’automarginació del tortosí convertí la seva obra en l’excepció de la pintura del seu temps Al llarg de la seva trajectòria sempre mantingué una actitud independent respecte dels corrents estètics de cada moment La seva inadaptació el va fer romandre al marge de l’art…

La majoria d’estudiosos que han tractat el període modernista han coincidit a afirmar que, en el camp de l’escultura, Josep Llimona i Bruguera Barcelona, 1864-1934 fou, sens dubte, la figura més important del moment Per bé que la singularitat de la seva obra no és comparable a la produïda per Antoni Gaudí, personatge genial i màxim representant de l’arquitectura europea coetània, dins el corrent renovador del Modernisme Llimona va ser l’únic escultor que trencà motlles, mostrà capacitat per assimilar amb personalitat les noves tendències europees i superà amb encert el realisme detallista,…

Joaquim Mir 1873-1940 Sol i ombra 1894 Oli Barcelona, Museu d’Art Modern-MNAC MNAC Durant la darrera dècada del segle XIX, un grup d’artistes catalans de la generació postmodernista que aleshores tot just encetaven la seva carrera, lligaren els seus camins en el que hom coneix com La Colla del Safrà, dita així per una particularitat estètica clau –no pas l’única– dels seus paisatges pictòrics la saturació de grocs i ocres a què sotmetien sovint les seves composicions Aquest apellatiu potser el va donar algun escèptic visitant a la Sala Setena de l’Exposició de Belles Arts i Indústries…

Arcadi Mas i Fondevila 1852-1934 Apunte del Natural , publicat a Hispania , núm 63, 30 de setembre de 1901 Isabel Artigas L’alt nivell assolit per l’escultura catalana de la segona meitat del segle XIX no es pot entendre sense parlar de la rellevància de l’Acadèmia de Belles Arts de Barcelona, on impartiren classes escultors de gran renom Entre aquests artistes destaca la tasca dels germans Agapit 1833-1905 i Venanci Vallmitjana Barbany 1828-1919, com també la de Rossend Nobas 1838-1891 o la de Joan Roig i Soler 1835-1918, entre d’altres Aquests van tenir com a deixebles els principals…

Amb criteris teòricament prou objectius, el filtre dels anys garbella els noms d’uns artistes i els situa en majúscules a les pàgines de la Història de l’Art No obstant això, d’altres noms o bé resten en l’oblit per sempre o bé acaben ocupant un lloc immerescut Així, també dins el panorama artístic català del tombant del segle XX, es compten uns quants artistes que, no per falta de mèrits però per circumstàncies diverses, no aconsegueixen brillar com ho van fer d’altres La majoria d’aquests artistes van conviure amb alguns dels que més endavant es convertirien en els grans noms de la…

A Catalunya, després que els escultors neoclàssics i romàntics visquessin desaprofitats o fins i tot absents del país per manca d’encàrrecs que els permetessin de viure dignament, la generació de l’època de la Restauració borbònica, encapçalada pels germans Venanci i Agapit Vallmitjana, va tenir l’oportunitat de treballar en projectes escultòrics importants, ja que les reformes urbanístiques que van tenir lloc a les grans ciutats durant el darrer quart del segle XIX van propiciar un remarcable increment d’escultura pública monumental Contràriament a la pintura, l’escultura interessava més a…

Pau Gargallo 1881-1934 Autoretrat abans del 1907 Localització desconeguda Reproduït al catàleg de la Exposición de Auto-retratos de Artistas Españoles, del Círculo Artístico de Barcelona FF El pas entre una tipologia escultòrica dominant a Catalunya entre la fi del segle XIX i l’inici del XX que coneixem com a modernista, ben definida en paraules d’Eugeni d’Ors com a més pròxima a l’anècdota que a la categoria i mes aparent que essencial, cap a una nova formulació, és un moment únic, intens i precís, de dubtes però de circumstància vàlida i necessària, clarament intermediari i relacional amb…

Una figura prou significativa de l’etapa que ens ocupa és la del pintor i empresari Lluís Graner i Arrufí Nascut a Barcelona l’any 1863, va destacar notablement en la seva faceta de pintor Però, més enllà del vessant plàstic, cal considerar la seva aportació al món de la creació artística des d’una perspectiva molt més àmplia i descobrir una personalitat que, per la seva singularitat, es manifestà absolutament moderna L’espectacle pictòric La vocació artística de Lluís Graner fou una mica tardana Després d’una estada per terres americanes, retornà a Barcelona als vint anys i inicià la seva…