Resultats de la cerca

La coloració de la pell depèn de tres pigments la melanina, l’hemoglobina i el carotè L’ hemoglobina és la proteïna que transporta l’oxigen en la sang D’aquesta substància depèn el color vermellós de la sang, que varia de tonalitat segons la concentració d’oxigen La sang que circula per les artèries, rica en oxigen, és d’un color vermell viu la sang que circula per les venes, és més blavosa perquè és pobra en oxigen La coloració de la sang dels vasos del derma és visible en la superfície cutània, a la qual dóna un color rosat Igualment, els canvis en la vascularització de la pell, l’…

Els pèls es desenvolupen en els follicles pilosos de manera cíclica, tot alternant fases de creixement amb fases de repòs La fase de creixement, anomenada anagen, dura uns tres anys Durant aquest temps, les cèllules de la matriu germinativa proliferen activament i donen lloc al creixement del pèl El ritme de creixement no és el mateix en totes les persones ni en totes les zones del cos Així, els cabells creixen aproximadament entre 0,2 mm i 0,5 cada dia i el pèl de la barba uns 0,35 mm diaris Després de la fase de creixement, es presenta l’anomenada catagen, en la qual s’esdevé una regressió…

La cicatrització és el procés destinat a reparar les lesions que destrueixen la continuïtat de les capes profundes de la pell Quan una lesió afecta només l’epidermis, el teixit es regenera a partir de la capa basal, i no queda cap marca visible En canvi, quan una lesió destrueix tota l’epidermis i afecta el derma, la pell es repara a través del procés de cicatrització, que deixa una marca permanent anomenada cicatriu Quan una lesió afecta els teixits dèrmics, les dues vores de la ferida se separen i es forma una clivella des de la superfície de la pell fins a l’hipoderma Des del teixit…

Les malalties de la pell generen alteracions en els teixits cutanis que es poden manifestar amb diversos símptomes o signes Els símptomes, és a dir, les molèsties subjectives que percep la persona afectada, solen ésser escassos en les malalties cutànies L’únic símptoma que es presenta sovint és la coïssor La majoria de les malalties cutànies es manifesten sobretot amb signes, és a dir, alteracions de l’aspecte de la pell que hom pot apreciar objectivament Els signes bàsics generats per les alteracions dels teixits cutanis són les anomenades lesions elementals, cadascuna de les quals presenta…

La coïssor , la cremor o la picor és una sensació desagradable que indueix la persona que n’és afectada a gratar-se És un símptoma molt habitual en les malalties cutànies, tot i que es presenta també en d’altres malalties generals El mecanisme que genera la coïssor no és conegut exactament Hom no ha trobat en la pell receptors nerviosos específics per a la coïssor, com n’hi ha per al tacte, el fred, l’escalfor o el dolor Pel que sembla, la sensació de coïssor prové dels receptors del dolor que es localitzen més superficialment Si es té en compte que la coïssor i el dolor són detectats pels…

Les lesions elementals són les modificacions de la pell degudes als trastorns dels teixits cutanis Tot i que hi ha una gran varietat de malalties cutànies, les alteracions que generen bàsicament en els teixits cutanis són gairebé una vintena Cada lesió elemental pot tenir diverses varietats i matisos, típics de cada malaltia Fins i tot una mateixa malaltia, al llarg de l’evolució, es pot manifestar amb diverses lesions Màcula La màcula és una alteració circumscrita del color de la pell Aquesta lesió es pot fer visible clarament però no s’aprecia amb el tacte, perquè no provoca elevació de la…

La suor és un líquid clar, de gust salat, secretat per les glàndules sudorípares És elaborada en les cèllules del glomèrul secretor de les glàndules sudorípares i travessa el conducte excretor fins que ateny la superfície de la pell A mesura que la secreció passa pel conducte de la glàndula, hi ha substàncies que poden ésser reabsorbides d’acord amb les necessitats de l’organisme Així, la composició de la suor es pot modificar segons les necessitats de cada circumstància La secreció drenada a l’exterior conté fonamentalment aigua, en la qual hi ha dissolts lactats, clorur sòdic i amoníac Una…

La pell actua com a barrera protectora que impedeix el pas de gèrmens i de substàncies químiques La funció de barrera és duta a terme en la capa de secrecions que cobreix la superfície cutània i en els diversos estrats de la pell La superfície de l’epidermis és coberta per l’anomenat mantell àcido-gras , constituït per les secrecions provinents de les glàndules sebàcies i sudorípares, i per les restes cellulars despreses de la capa còrnia de l'epidermis El mantell àcido-gras impedeix el pas de l'aigua, perquè aquest líquid no es dissol en els greixos i, per tant, no el pot travessar D'altra…

L’ hipoderma , anomenat també teixit cellular subcutani o subcutis , és la capa més profunda de la pell, la qual uneix als teixits subjacents Aquesta unió és laxa i permet el lliscament de la pell sobre els òrgans que recobreix L’hipoderma no es diferencia clarament del derma, i la transició és gairebé imperceptible, continuada amb feixos de fibres collàgenes i fibres elàstiques El gruix de l’hipoderma varia molt d’una persona a una altra i també depèn de les diverses zones del cos Hom considera que no n’hi ha en algunes àrees de pell, com ara les parpelles, l’escrot i el prepuci L’hipoderma…

Les glàndules sudorípares són uns annexos cutanis especialitzats en la secreció de suor , un líquid clar que es compon d’aigua, sals i diversos elements químics Les glàndules sudorípares es distribueixen per tota la pell i són especialment nombroses als palmells i les plantes dels peus Segons la zona del cos, n’hi poden haver de 120 a 620 per cm2 Hom diferencia dos tipus de glàndules sudorípares les ecrines i les apocrines Les glàndules sudorípares ecrines tenen una part secretòria, on és elaborada la suor, i un conducte que drena les secrecions a l’exterior de la pell La part secretora de la…