L’adhesivitat correspon a la capacitat dels microorganismes d’adossar-se i implantar-se en les superfícies de les cèl·lules o teixits d’altres organismes. L’adhesivitat constitueix el mecanisme més important de què disposen els gèrmens en les fases inicials de la infecció, quan s’implanten en la superfície de les mucoses o de la pell de l’organisme humà. Això no obstant, també és essencial perquè les colònies de bacteris es puguin establir, eventualment, als teixits interns.
Tots els agents infecciosos disposen de mecanismes o estructures que els permeten d’adherir-se, en general, a les superfícies inertes. Tanmateix, però, n’hi ha molts que tenen o elaboren uns elements específics gràcies als quals es poden adossar també a determinats tipus de cèl·lules o teixits. Gràcies a la presència d’aquests elements, hi ha gèrmens que poden infectar l’organisme humà i, fins i tot, n’hi ha que tenen una afinitat específica amb uns teixits determinats de l’organisme.
Precisament, es defineix com a afinitat tissular la propietat que tenen molts agents infecciosos d’implantar-se especialment o exclusivament en uns determinats teixits o òrgans de l’ésser humà. Així, per exemple, el protozou responsable del paludisme s’estableix especialment als glòbuls vermells, i el virus responsable de la immunodeficiència humana o SIDA s’estableix exclusivament en algunes cèl·lules defensives o nervioses de l’organisme humà.
Les estructures més directament responsables de l’adhesivitat i l’afinitat tissular són les proteïnes superficials, que es troben tant en la superfície de la paret cel·lular, càpsules o embolcalls externs dels microorganismes, com en la superfície externa de les cèl·lules orgàniques. L’acoblament que es produeix entre les proteïnes superficials dels microorganismes i les de les cèl·lules orgàniques depèn de l’afinitat de les seves càrregues elèctriques. Així, només es poden adossar entre elles determinades proteïnes superficials dels microorganismes amb determinades proteïnes superficials de les cèl·lules.
D’altra banda, nombroses espècies de bacteris elaboren unes proteïnes anomenades precisament adhesines, que es disposen en les seves superfícies externes, i que tenen la funció de fixar el microorganisme a la superfície d’altres cèl·lules. Les adhesines, com les proteïnes superficials, es fixen a uns receptors específics de la superfície d’altres cèl·lules; així, també es relacionen amb el fenomen d’afinitat tissular. Això no obstant, nombrosos microorganismes elaboren també unes adhesines especials que’els serveixen per a aglutinar-se entre elles i contribuir d’aquesta manera al procés de colonització o formació de colònies.
Igualment, algunes espècies de bacteris disposen de fímbries, uns filaments que s’implanten en la seva superfície externa i que pel seu extrem lliure es poden adherir a la superfície d’altres cèl·lules; o elaboren una substància gelatinosa anomenada gluco-càlix, que els serveix per a adherir-se a determinades superfícies llises i dures, com la de l’esmalt dentari.