L’organisme humà disposa de diversos recursos per a defensar-se dels microorganismes nocius que constantment arriben per múltiples vies fins a la seva superfície o que fins i tot penetren al seu interior amb l’aire, els aliments o les ferides que pugui tenir. Aquests mecanismes es detallen en el capítol 14, que correspon al sistema immunològic, de manera que en aquest apartat només hi farem una breu referència.
En primer lloc, cal tenir en compte que l’organisme disposa d’una immunitat inespecífica, que intenta d’impedir l’ingrés dels gèrmens, o bé intenta d’inactivar-los o destruir-los abans que generin alteracions. Les primeres barreres de defensa són constituïdes per nombrosos factors com ara la barrera protectora cutània, determinada per les secrecions procedents de les glàndules sebàcies i sudoríferes, que constitueixen una capa àcida i grassa capaç d’impedir el desenvolupament de microorganismes en la superfície de la pell; les substàncies antibacterianes contingudes en molt diverses secrecions, com la lisozima de les llàgrimes, que impossibiliten la multiplicació dels gèrmens; les mucositats que cobreixen les vies respiratòries, que contenen substàncies antimicrobianes i que, a més, atrapen els gèrmens i els expulsen amb l’acció mecànica de les cèl·lules ciliades pròpies de l’epiteli respiratori; l’acidesa del suc gàstric, que destrueix els gèrmens ingressats al tub digestiu, per exemple amb els aliments; la flora intestinal, formada per microorganismes no patògens, que impedeixen el desenvolupament d’altres més perillosos; o l’acidesa de la vagina, que constitueix un medi inapropiat per al desenvolupament microbià.
Si els microorganismes superen les barreres inicials, el sistema immunològic encara disposa d’altres mecanismes inespecífics, determinats per l’acció de cèl·lules capaces de fagocitar cossos estranys, és a dir, d’englobar-los i digerir-los —en especial els macròfags—, com també per l’acció d’una sèrie de proteïnes sèriques —components de l’anomenat sistema de complement— capaces d’activar-se pel contacte amb gèrmens i afavorir-ne la destrucció.
Si els gèrmens superen tots els impediments de la immunitat inespecífica, queden encara d’altres recursos, components de l’anomenada immunitat específica o adquirida. Així, els limfòcits T reconeixen els agents estranys i provoquen una resposta directa de les cèl·lules immunitàries contra els gèrmens, mentre que els limfòcits B sintetitzen anticossos o immunoglobulines capaces d’interactuar específicament amb els microbis o amb uns determinats components d’aquests microbis, inactivant-los o afavorint-ne la destrucció per part d’altres components del sistema defensiu.
Així, doncs, la resposta immunitària inespecífica sol impedir el desenvolupament de nombroses infeccions incipients, tot originant una reacció inflama-tòria aguda en el punt d’entrada dels gèrmens, mentre que la resposta immunitària específica és capaç de controlar la major part de les infeccions, fins i tot quan aquestes han generat alteracions, sovint sense que en quedi cap mena de seqüela.