Resultats de la cerca

L’organisme humà elabora les pròpies proteïnes a partir de la combinació dels diferents tipus d’aminoàcids que demanda el codi genètic Aquests aminoàcids són absorbits després de la digestió de les proteïnes contingudes en els aliments Tanmateix, l’organisme no solament és capaç de sintetitzar les proteïnes pròpiament dites, sinó de transformar alguns tipus d’aminoàcids en d’altres, mitjançant un procés metabòlic anomenat transaminació, que és portat a terme a l’interior de les cèllules hepàtiques Per tal d’elaborar les seves pròpies proteïnes, l’organisme requereix la presència…

Després d’ésser absorbits en l’intestí i de passar a la circulació sanguínia, els aminoàcids procedents dels aliments ingressen a l’interior de les cèllules dels diferents teixits, on tornen a combinar-se entre ells per a formar noves proteïnes, segons les necessitats i les funcions de cada teixit La principal funció dels pròtids és de tipus plàstic, la qual cosa inclou donar suport a les cèllules i als microòrgans intracellulars i també servir d’estructura als àcids nucleics, als ferments digestius, a les hormones i a una gran quantitat d’elements que circulen pels líquids orgànics Totes les…

Segons l’estat físic en què es trobin, els lípids es classifiquen en dos tipus els olis i els seus Els olis es caracteritzen per trobar-se en estat líquid a temperatura ambient Per contra, els sèus , on s’inclouen pràcticament tots els greixos d’origen animal, es troben en estat sòlid o semisòlid a temperatura ambient D’altra banda, segons llur estructura química existeixen diversos tipus de lípids, per bé que els més importants, sempre des d’un punt de vista nutritiu, són majoritàriament els triglicèrids i, en menor proporció, els fosfolípids i el colesterol Els triglicèrids són compostos…

L’ hipoderma , anomenat també teixit cellular subcutani o subcutis , és la capa més profunda de la pell, la qual uneix als teixits subjacents Aquesta unió és laxa i permet el lliscament de la pell sobre els òrgans que recobreix L’hipoderma no es diferencia clarament del derma, i la transició és gairebé imperceptible, continuada amb feixos de fibres collàgenes i fibres elàstiques El gruix de l’hipoderma varia molt d’una persona a una altra i també depèn de les diverses zones del cos Hom considera que no n’hi ha en algunes àrees de pell, com ara les parpelles, l’escrot i el prepuci L’hipoderma…

El fetge és una víscera indispensable per a l’organisme, ja que a més d’encarregar-se de l’elaboració i la secreció de la bilis, intervé directament o indirectament en gairebé la totalitat dels processos metabòlics Esquemàticament, les funcions principals que corresponen a aquest òrgan, a part les ja esmentades elaboració i secreció de bilis, inclouen el processament i l’emmagatzemament dels hidrats de carboni, les proteïnes i els lípids absorbits al tub digestiu la metabolització de nombroses hormones la depuració de nombrosos elements que conté la sang, i l’eliminació, a través de les…

Les proteïnes són compostos químics orgànics d’alt pes molecular, formats bàsicament per la combinació d’àtoms de carboni, d’oxigen, d’hidrogen i de nitrogen i sovint d’un o més àtoms d’altres elements químics, com ara sofre, fòsfor o ferro Les proteïnes estan formades per l’associació de nombrosos pèptids i aquests, al seu torn, d’ aminoàcids , els quals, en tant que subunitats, s’enllacen entre ells formant cadenes més o menys llargues i complexes En la natura existeixen aproximadament vint aminoàcids diferents, que es diferencien entre ells per la seva estructura molecular La majoria de…

La coloració de la pell depèn de tres pigments la melanina, l’hemoglobina i el carotè L’ hemoglobina és la proteïna que transporta l’oxigen en la sang D’aquesta substància depèn el color vermellós de la sang, que varia de tonalitat segons la concentració d’oxigen La sang que circula per les artèries, rica en oxigen, és d’un color vermell viu la sang que circula per les venes, és més blavosa perquè és pobra en oxigen La coloració de la sang dels vasos del derma és visible en la superfície cutània, a la qual dóna un color rosat Igualment, els canvis en la vascularització de la pell, l’…

Les glàndules suprarenals o adrenals són dues glàndules, de forma piramidal o triangular, situades a manera de caputxó sobre el pol superior de cada un dels dos ronyons Així, doncs, es troben situades en l’espai retroperitoneal, és a dir, per darrere del peritoneu, la membrana que cobreix els òrgans abdominals, a prop de la columna vertebral, aproximadament a l’altura de la primera vèrtebra lumbar, encara que la dreta té una situació una mica més elevada i lateral que l’esquerra Cada glàndula suprarenal fa entre 2 i 3 cm d’amplada, de 4 a 6 cm de llargada i de 3 a 6 mm de gruix el seu pes…

El fetge , la víscera més grossa de l’organisme, és un òrgan compacte, que en l’adult pesa aproximadament 1500 g, i que se situa a la part superior i dreta de la cavitat abdominal El fetge és una glàndula annexa del tub digestiu que aboca la secreció que elabora —la bilis— al duodè, a través de les vies biliars Igualment, compleix d’altres funcions essencials com ara depurar la sang de diversos elements potencialment tòxics, o bé sintetitzar, metabolitzar i emmagatzemar diverses substàncies nutritives Al fetge hom pot diferenciar una cara superior , convexa, situada per sota de…

El monosacàrid més important per al metabolisme és la glucosa, ja que, d’una banda, és el que ingressa en majors proporcions a l’organisme després de la digestió dels aliments i, d’altra banda, gairebé la totalitat de fructosa i de galactosa absorbides a la circulació sanguínia és ràpidament convertida en glucosa a l’interior de les cèllules hepàtiques, abans de sofrir posteriors transformacions La glucosa absorbida després de la digestió dels aliments pot ésser aprofitada directament per les cèllules dels diferents teixits per tal d’obtenir-ne energia, o bé pot ésser utilitzada per l’…