El fetge, la víscera més grossa de l’organisme, és un òrgan compacte, que en l’adult pesa aproximadament 1.500 g, i que se situa a la part superior i dreta de la cavitat abdominal. El fetge és una glàndula annexa del tub digestiu que aboca la secreció que elabora —la bilis— al duodè, a través de les vies biliars. Igualment, compleix d’altres funcions essencials com ara depurar la sang de diversos elements potencialment tòxics, o bé sintetitzar, metabolitzar i emmagatzemar diverses substàncies nutritives.
Al fetge hom pot diferenciar una cara superior, convexa, situada per sota de la cúpula diafragmàtica dreta; una cara anterior, protegida per les darreres costelles dretes, per sota de les quals surt la vora; una cara posterior relacionada amb el ronyó, i una cara inferior, còncava, en relació amb diversos òrgans de la cavitat abdominal: la vesícula i les vies biliars, l’estómac, l’intestí prim i l’intestí gros. La superfície del fetge és llisa, i les vores que presenta són arrodonides. Per sobre de la seva superfície hi ha la càpsula de Glisson, una membrana prima de teixit conjuntiu que envolta i protegeix aquest òrgan.
El fetge, si bé constitueix una massa única, es considera format per dues grans masses o lòbuls hepàtics, on el dret és més gran que l’esquerre; ambdós lòbuls es troben separats per una banda de teixit connectiu anomenada lligament faficiforme. A més, vist per la cara inferior, es diferencien uns altres dos lòbuls de menor grandària: el caudat i el quadrat.
A la part central de la cara inferior hi ha l’hil hepàtic, és a dir, la porta d’entrada del fetge, en què conflueixen les artèries i les venes que entren a l’òrgan, com també els conductes biliars que en surten. Concretament, per l’hil hepàtic es localitza la vena porta, que transporta la sang procedent dels intestins i la melsa, i que després de la digestió és rica en substàncies nutritives; l’artèria hepàtica, que és una branca del tronc celíac, i el conducte hepàtic esquerre i el dret, que transporten la bilis elaborada pel fetge cap a la vesícula biliar i el duodè. A l’interior del fetge, tots aquests elements es van arboritzant de manera progressiva fins que arriben a formar petits conductes i vasos sanguinis que cobreixen tot el teixit hepàtic. D’altra banda, per la part superior del fetge surt la vena suprahepàtica, que buida la sang ja filtrada i la condueix a la vena cava inferior.
La massa del fetge es compon fonamentalment d’hepatòcits o cèl·lules hepàtiques, unes cèl·lules polièdriques molt especialitzades que són les que realitzen els complexos processos metabòlics que s’esdevenen al fetge. De fet, l’interior d’aquest òrgan és com una esponja, amb nombrosos espais canaliculars per on circula la sang envoltats de cèl·lules hepàtiques funcionals. Així, hom considera que la unitat microscòpica estructural i funcional del fetge és l’anomenat acin hepàtic. Cada acin hepàtic es compon d’un espai porta, diverses fileres o trabècules hepàtiques, els sinusoides hepàtics, els canalicles biliars i les venes centrolobel·lars. L’espai porta correspon a un canal diminut per l’interior del qual es localitzen una petita branca de la vena porta, una altra de l’artèria hepàtica i un conducte biliar petit que, posteriorment, quan conflueix amb d’altres, forma un altre conducte biliar. Cada espai porta es troba envoltat per nombrosos hepatòcits, que formen fileres o trabècules hepàtiques, que en forma radiada s’orienten cap a la perifèria de l’acin hepàtic. Les trabècules hepàtiques solen estar formades per dues fileres d’hepatòcits a través de les quals se situa un cananicle biliar que desemboca al conducte biliar de l’espai porta corresponent. Cada trabècula hepàtica es troba separada de les que té al seu costat per un sinusoide hepàtic, un petit capil·lar pel qual la sang procedent de l’artèria hepàtica i la vena porta es dirigeix cap a la perifèria de l’acin hepàtic. À la perifèria de cada acin hepàtic es troben les anomenades venes centrolobel·lars, que recullen la sang procedent dels sinusoides hepàtics i la porten a la vena suprahepàtica, on conflueixen totes aquestes venes. Gràcies a aquesta especial microstructura de l’acin hepàtic, cada hepatòcit es manté en contacte, per un cantó, o pol sinusoidal, amb la sang continguda al sinusoide hepàtic, i, per l’altre o pol biliar, amb un canalicle biliar on pot abocar la bilis que elabora. Cobrint el sinusoide hepàtic, hi ha alguns elements especialitzats com ara les cèl·lules de Kupffer, que tenen una funció de tipus immunològic, ja que fan inactius gèrmens o destrueixen partícules estranyes.
En darrer lloc, cal assenyalar que la innervació del fetge és mediatitzada pel nervi vague, el frènic i el plexe solar. El teixit hepàtic no és sensible, llevat de la càpsula de Glisson, la distensió de la qual és dolorosa.