Resultats de la cerca

El personatge central, Otello, assassina per motius de gelosia la seva muller Desdèmona, en la qual tenia dipositada una confiança absoluta que perd, bruscament, davant les pèrfides insinuacions de Iago Hom assisteix, doncs, al canvi que una ànima noble i un esperit valerós, quasi llegendari, experimenta pel fet de creure fatalment el calumniador, i també al final inevitable —el suïcidi estoic, amb clares influències senequistes— que l’error d’aquesta creença cega comporta Obra molt celebrada, ha inspirat altres drames teatrals els de Jean-François Ducis, del 1792, i d’Alfred de Vigny, Le…

Estudià cant i el 1896 debutà a Brno com a Lohengrin Més tard 1899 triomfà a Breslau, on conegué qui havia de ser la seva esposa, Elsa Wertheim L’any següent cantà al Covent Garden A Viena desenvolupà una prolongada carrera d’èxits Adquirí fama internacional després d’ampliar els seus estudis amb Jean De Reszke el 1907 Posteriorment tornà al Covent Garden, on interpretà els papers d’Otello i Radamés, i es presentà al Metropolitan Opera House també com a Otello Gràcies a aquest nou èxit hi cantà quatre temporades seguides i interpretà Tannhäuser, Walther, Lohengrin, Radamès, Manrico o Hermann…

Estudià cant amb L Mosley, mentre treballava com a empleat de banca El 1952 entrà al cor del Sadler’s Wells Theatre, teatre del qual es convertí en primer baríton un any després Després d’haver guanyat el primer premi en el Concurs Internacional de Cant de Sofia 1961, debutà al Covent Garden de Londres, on centrà gran part de la seva carrera, compaginada amb actuacions arreu del món Es destacà principalment en els grans papers de baríton de l’òpera italiana G Verdi, G Puccini, R Leoncavallo Actuà en diverses produccions cinematogràfiques d’òpera, i es destacà especialment com a Iago en la…

Debutà a Viena 1896 amb Otello Aviat assolí fama mundial i actuà a Europa i Amèrica D’un repertori amplíssim, fou considerat rival de Caruso Enregistrà molts discs i intervingué en films Es retirà el 1934

Estudià a París, on debutà, el 1868, amb Les huguenots , de Meyerbeer El 1870 es presentà a la Scala i assolí aviat fama mundial Fou el primer Iago de l' Otello de Verdi 1887 i el primer Falstaff 1893 Escriví Dix ans de carrière 1897 El 1881 s’havia presentat al Liceu de Barcelona, on cantà sovint

Veu de tenor robusta, de timbre brillant i de resistència poc habitual, particularment adequada per als papers heroics wagnerians Fou una manifestació extrema de la nova veu de tenor dramàtic que aparegué en la grand opéra francesa a mitjan segle XIX, en òperes com Robert le Diable , de G Meyerbeer, i Benvenuto Cellini , d’H Berlioz, tot i que aquest tipus de tenor robust ja començà a ser requerit des del final del segle XVIII en òperes com Fidelio , de Beethoven Lauritz Melchior, el heldentenor més important del segle XX, Wolfgang Windgassen, Jon Vickers i Peter Hofmann han estat alguns dels…

Entre les seves interpretacions cal fer notar Molodaja Gvardija ‘La jove guàrdia’, 1948, Taras Ševčenko 1951, Otello 1956 i Era notte a Roma 1961 Com a realitzador començà amb el notable Sud’ba čeloveka ‘Destí d’un home’, 1959, i es consagrà amb la trilogia tolstoiana de Vojna i mir ‘Guerra i pau’ Austerlitz 1963, Nataixa 1964 i Borodino 1965 Es tracta d’una obra colossalista no mancada d’intimitat

Debutà 1911 a l’Ateneu Obrer Martinenc amb Carmen Actuà sovint al Teatre Principal de València 1913-14 i al Tívoli i al Liceu 1916-17 de Barcelona assolí un gran renom a l’Opéra de París amb Aïda 1917 i a Trieste amb Otello Actuà a l’Amèrica del Sud, al Royal de Gibraltar 1918 i difongué La fanciulla del West de Puccini pel nord d’Itàlia El seu germà Jaume Elias 1891-1968 fou també tenor

Estudià a Pesaro el 1941 debutà al teatre Puccini de Milà amb Madama Butterfly De veu potent i un poc abaritonada, féu de l' Otello de Verdi la seva màxima creació Les seves actuacions a Barcelona 1946-47 i 1953-54 foren discutides, però en 1955-56 hi obtingué un gran èxit Els anys 1956-60 cantà al Metropolitan de Nova York posteriorment espaià les seves actuacions i es retirà cap al 1970 Enregistrà en discs una gran part del repertori verista i verdià

D’ascendència romanesa, estudià direcció amb Karl Böhm El 1966 guanyà el concurs Koussevitsky de Boston Director de la Simfònica de Houston 1972-78, el 1982 fou nomenat titular de l’Orquestra de Montecarlo El 1986, amb Plácido Domingo, inaugurà la nova seu de l’òpera de Los Angeles amb Otello , de Verdi Fou director titular de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya OBC 1996-2002 En 1998-2001 fou director artístic del Festival George Enescu i el 2002 assumí el càrrec de director musical de l’Orquestra Gulbenkian de Lisboa