Resultats de la cerca

El terme prové de l’expressió italiana alta musica en francès, haute musique , que designava la música feta amb instruments d’un cert volum sonor sacabutx, trompeta, timbales, etc Per oposició, la bassa musica basse musique designava el contrari interpretada per flauta de bec, viola, arpa, llaüt, etc Durant el segle XVI, l' alta desaparegué gradualment i deixà pas a formacions més grans i variades En un sentit ampli, es pot considerar que la cobla n’és un parent actual

A l’Edat Mitjana, el terme llatí cantor designava també un cantant o músic de formació dedicada a la interpretació, en oposició al musicus , teòric de la música o especialista en aquesta matèria

El terme fou introduït al principi del s XVI i designava obres que podien tenir indistintament la forma musical del lied , del motet o del cànon Servia de contrast en les obres polifòniques, les religioses i les profanes i era emprat per a fragments breus

Durant el segle XVIII, i especialment a Àustria, aquest terme designava més concretament les obres de caràcter solemne, escrites per a quatre trombons i destinades a ser interpretades durant un funeral Un dels exemples més coneguts són els tres equali per a quatre trombons de L van Beethoven

S'assembla al clavecí, però té la caixa més petita i és de forma poligonal Té un sol registre de vuit peus i el teclat és de quatre octaves i mitja d’extensió Habitualment no tenia potes i hom el collocava damunt una taula Amb el nom d’espineta hom designava, al s XVI, tota mena d’instruments de teclat i de cordes pinçades per becs de ploma de corb muntats sobre martinets, i a vegades era emprat com a sinònim de virginal

L’homofonia, que es contraposa a polifonia, es considera la textura característica dels estils clàssic i romàntic En la Grècia clàssica, però, la paraula homofonia en grec, ’mateix so' designà el cant a la 8a o la doble 8a i, més endavant, el cant actualment identificat amb la paraula monofonia a l’uníson De fet, encara al segle XVIII, l’expressió imitatio homophona designava una imitació a l’uníson Tanmateix, a partir d’aquest moment, ’homofonia’ ja s’identificà amb el sentit actualment predominant, és a dir, el de melodia acompanyada

Tot i que el terme era usat genèricament per a referir-se a qualsevol forma de lament, pròpiament designava el plany que tenia lloc durant l’amortallament del difunt Habitualment era cantat per dones, amb alternança de solista éxarkhos i cor i acompanyament instrumental d’aulos D’antuvi es compongueren laments en forma de solo per a aulos nómoi threnetikoi , preeminentment en mode lidi Dins dels diferents tipus de laments de la tradició grega se’n troba un de dedicat especialment als déus i els herois, del qual podrien ser successors alguns cants bizantins, com ara els…

El seu nom deriva del terme Landl , amb el qual es designava el nord de l’Enns, o Alta Àustria Fou també popular al sud d’Alemanya i a la Suïssa germànica Difós per diverses regions, adoptà característiques locals i diversos noms Interpretat per parelles en cercle, gaudí de fama durant els segles XVII i XVIII, essent habitual als salons de ball, on progressivament fou substituït pel vals Tot i no existir testimonis documentals anteriors al segle XVII, probablement és d’origen medieval Musicalment es caracteritza per períodes de vuit o setze compassos gairebé sempre en mode major…

Del grec rhapsodía , el terme designava a l’antiga Grècia els diversos passatges d’un poema èpic, cantats per un recitador professional rapsode Al principi del segle XIX, el compositor hongarès Václav Jan Tomášek l’emprà per primer cop com a títol d’algunes de les seves peces per a piano 15 rapsòdies La rapsòdia no presenta cap determinació estructural o compositiva Sovint, però, ha anat associada a un cert caràcter heroic o nacionalista, a un ús generalitzat -abusiu, segons alguns- de tota mena de contrastos dinàmics, tímbrics, etc o a l’ús de temes més o menys folklòrics o…

A l’origen segle XV i en l’ús del mot derivat del llatí en anglès i francès, designava l’acte de narrar o recitar, inicialment sense cap relació amb la música Aquesta vinculació es difongué sobretot des de mitjan segle XIX, quan la pràctica de les actuacions en solitari d’un virtuós, en consonància amb la figura de l’artista inspirat típica del Romanticisme, s’estengué ràpidament Sembla que les actuacions de Franz Liszt foren decisives en la difusió d’aquesta mena d’exhibició de fet, per les seves condicions orquestrals, el piano ha estat i és l’instrument més emprat en les…