Resultats de la cerca

Fill de Pere II de Catalunya-Aragó i de Constança de Sicília En morir el seu pare 1285 l’hereu, Alfons II de Catalunya-Aragó, disposà que fos rei de Sicília si el seu germà Jaume hagués de regnar a la corona catalanoaragonesa Però el nou rei de Catalunya-Aragó Jaume II el considerà només com a lloctinent seu a l’illa Arran del tractat d’Anagni 1295, pel qual Jaume II lliurà Sicília al papa, els sicilians el proclamaren rei 1296, i esdevingué un dels defensors del partit gibellí contra el güelf dels Anjou, al qual s’adherí Jaume II Es feu coronar amb el nom de Frederic III Enfrontats ambdós…

Fou professor de dibuix i callígraf Sota el pseudònim de Lluís Puigdalt , pels seus coneixements de la llengua francesa i per la relació que tenia amb el grup de Frederic Soler , hi collaborà a  Les modes 1866, adaptació en vers de La famille Benoiton de Victorien Sardou, intent poc reeixit d’aproximació al drama realista francès Se li ha atribuït erròniament el pseudònim d’ Enric Carreras , de Frederic Soler

És autor de Relación trágica del Vesubio Nàpols, 1632, Amistades de Príncipes 1637 i la seva continuació Audiencia de Príncipes 1637, Guerra entre Ferdinando Segundo, Emperador Romano, y Gustavo Adolfo, Rey de Suecia 1637 i El avariento generoso Muerte del rey francés y Hazañas de Richelieu 1644

Residí a Cuba d’infant En tornar, estudià dret a Barcelona i publicà contes i articles a La Senyera , de Palamós, El Federalista , L’Avenç , etc, i fou redactor de Joventut S’identificà amb els ideals del modernisme i el federalisme El 1902 publicà Francisco Pi i Margall i la peça teatral Titelles febles En Creuant la plana morta 1903 defensà l’autonomisme El 1904 aparegueren el relat La Ella d’en Vademecum i el drama El geni , escrit amb Emili Tintorer El seu teatre s’inscriu en els corrents vitalistes i regeneracionistes del modernisme El 1905 estrenà Dintre la gàbia i entrà en contacte…

La figura encarna el prototip d’home modern contemporani en una societat burgesa Lluís Frederic Picàbia és un personatge abocat a la recerca del propi jo És presentat en clau aparentment psicològica, ja que fonamenta la seva actuació en una illusió El seu caràcter es construeix al llarg de la novella a través del joc de perdre i trobar La novella s’enceta amb la pèrdua de Sílvia, la seva companya sentimental, fet que condiciona el seu comportament futur Ell decideix canviar de vida i, a trenta-cinc anys, deixa la feina al capdavant de la fàbrica on treballa i enceta un viatge que el porta per…

Fill del donzell barceloní Miquel Despalau i d’Àngela Salgueda, contragué matrimoni amb Aldonça de Sarrià i de Meca estava emparentat amb altres llinatges de la noblesa del Principat com els Erill, els Alentorn, els Salbà o els Calders Drassaner major del General, tingué una presència continuada en les ambaixades que la Diputació feu durant les últimes dècades dels s XVI al Consell barceloní, als virreis i a altres institucions i persones principals En el moment de fer testament, al febrer del 1601, no tenia cap fill, per la qual cosa designà com a hereu Dalmau Enric Despalau, nebot seu És…

Estudià dret i dirigí algunes revistes universitàries Durant la guerra participà activament en les activitats del grup literari Oasi, especialment en recitals de poemes Els seus primers llibres són d’aquesta època — Clarors mediterrànies 1936 i Infant 1938— i denoten una certa influència de la poesia moralitzadora de Josep M López-Picó Publicà a Meridià  una desena de poemes i diverses cròniques de guerra També collaborà a Ressorgiment En la postguerra publicà un tercer llibre de versos — Poemes 1947— en una línia poètica similar i collaborà escadusserament en revistes com El Pont Els seus…

Vida i obra Estudià lleis a València, a París, on es doctorà en ambdós drets, i a Lovaina Protegit per Jordi d’Àustria , arquebisbe de València i bisbe de Lieja, l’acompanyà en aquesta ciutat 1544, on s’establí, i li dedicà unes Institutiones Rhetoricae Lovaina 1554, influïdes per les orientacions de preceptiva literària de Joan Lluís Vives , que estenien la retòrica a tots els gèneres de prosa, no només a l’oratòria i considera que la paraula és el millor mitjà per a l’acció política i el bon govern, enfront de la violència Fou un humanista compromès amb la societat del seu temps Fou autor…

Heretà del seu pare el monestir de Piedra, que reformà i restaurà Fou diputat a corts per Mataró, per Igualada i per Valls Publicà poemes Ensayos poéticos , 1848 La batalla de Bailén , 1851, obres teatrals Una lección de baile , 1852 Boadicea , 1853 Deudas pagadas , 1856 i El monasterio de Piedra Su historia, valles, cascadas y grutas 1871 i Vida y hechos de Gil Pérez de Marchamalo 1866

Format a l’Escola Massana de Barcelona, el 1937 començà estudis d’història a la Universitat Autònoma, que interrompé en incorporar-se a l’exèrcit republicà Ferit al front, en acabar la guerra fou traslladat a l’Hospital Militar de Saragossa en règim de confinament, del qual sortí per fer el servei militar Llicenciat en història el 1943, fou deixeble d’Antoni Duran i Sanpere Aquest mateix any fundà el Partit Treballista Català, integrat el 1947 al Moviment Socialista de Catalunya  MSC Arxiver a l’Institut Municipal d’Història el 1946, fou cofundador de la revista Ariel 1946-51, destacada…