Resultats de la cerca
Es mostren 41 resultats
Brooks Range
Serralada
Alineació muntanyosa del nord d’Alaska, contrafort nord-occidental de les muntanyes Rocalloses, d’uns 1 000 km de longitud i d’uns 150 a 200 km d’amplada.
Amb una altitud mitjana de 1 500 a 1 800 m, el Doonerak, a les Endicott Mountains, és el cim més alt 3 050 m La regió és drenada pels rius Ikpikpuk, Colville, Porcupine, Kayukuk, Kobuk i Noatak, entre altres El clima és subpolar, i la vegetació, de tundra, bé que a les terres baixes del vessant meridional apareix el bosc L’economia de la regió és bàsicament minera i pesquera, i la població és formada sobretot per esquimals i indis Conegudes antigament per Endicott Mountains , reberen el nom actual del geòleg americà Alfred Hulse Brooks Ann Arbor, Michigan 1871 — Alaska 1924, que les explorà…
Lluís Mascó
Historiografia catalana
Cavaller valencià.
Pertanyent a una família noble, participà en la guerra de les Germanies, al bàndol nobiliari, i apareix com a continuador d’un dietari iniciat per Guillem Mir i actualment conservat a la Biblioteca Universitària de València ms 1492 del catàleg de Gutiérrez del Caño El fragment de què s’ocupa l’autor abraça del 1492 al 1503, i en algunes obres de referència de F Almarque, com Historiografía valenciana 1919, és atribuït sense fonaments a Gaspar Mascó El dietari conté informacions interessants i presenta, de vegades, l’òptica del seu autor respecte d’alguns problemes jurídics o…
Serralada Litoral Catalana

Serralada Litoral Catalana vista des del mar
© Xevi Varela
Serralada
Una de les tres unitats geomòrfiques del Sistema Mediterrani Català: la més llevantina, breu (uns 150-160 km) i estreta (10-15 km) de les unitats, però la seva altitud mitjana (300-600 m alt.) resta sempre destacada de la Depressió Prelitoral.
Vista aèria parcial de la serra de Montmell, a la Serralada Litoral Catalana © Fototecacat S’estén entre el baix Ter i el Baix Penedès i determina la direcció del litoral, del qual només s’allunya al delta del Llobregat Estructuralment hom la considera composta d’un fragment de massís hercinià, que comprèn tot el N i el centre de la serralada, i un fragment de serralada alpina, afegit al S del Llobregat, bé que tectònicament les ereccions de la riba dreta del Llobregat encara pertanyen al massís hercinià Els granits ocupen una bona part d’aquest massís Selva-Maresme, i metamorfosaren en…
Sierra Morena
Serralada
Serralada de la península Ibèrica, de plegament hercinià, que constitueix el contrafort meridional de la Meseta, i, per tant, separa la Manxa, Extremadura i l’Alentejo de la vall del Guadalquivir, la de l’Odiel i l’Algarve.
Això explica que, vista de migjorn, només aparegui com una serralada seguida, mentre que dels 400-600 m d’altitud de la Meseta apareix com un seguit de serres discontínues de 500-700 m Els nuclis principals són els de Despeñaperros pic d’Estrella, 1 300 m, serres Madrona 1 323 m i d’Alcudia, planell de Los Pedroches, serres de Los Santos, Tudía 1 104 m i Aracena, Picos de Aroche, serra de Monchique Bé que en general separa les conques del Guadalquivir, l’Odiel i els rius de l’Algarve de la del Guadiana, l’erosió remuntant dels afluents del Guadalquivir, més potent Guadalén, Jándula i afluents…
serralada del desert de les Palmes
Serralada
Serralada de la Plana Alta, al NW de Castelló de la Plana, formada per blocs triàsics cretacis fallats i inclinats.
Culmina al puig de Bartolo 729 m alt i continua vers l’E per les agulles de Santa Àgueda arriba a la mar per la serra d’Orpesa i forma el cap d’aquest nom La vegetació natural és l’alzinar a la part superior i la bosquina de garric i margalló a la base del vessant marítim actualment hi ocupa una gran extensió la pineda amb pinastre l’alzina surera apareix sobre els gresos roigs triàsics El nom prové de la presència als seus vessants del convent carmelità dit el desert de les Palmes La proximitat de les platges de Benicàssim i Orpesa, centres d’estiueig i turisme, i de la ciutat…
Quaderns d’Història Tarraconense
Historiografia catalana
Publicació de l’Institut d’Estudis Tarraconenses Ramon Berenguer IV de la Diputació de Tarragona, Secció d’Arqueologia i Història.
De periodicitat irregular, el seu objectiu era editar articles sobre arqueologia, art i història relacionats amb les comarques tarragonines Francesc Xavier Ricomà Vendrell fou el coordinador de la publicació, tot i que no apareix el seu nom en cap volum El número I, que veié la llum l’any 1977, duia incorporada la Bibliografia Històrica Tarraconense I, que a partir del 1979 esdevingué una publicació periòdica pròpia, depenent de la Secció de Biografia i Bibliografia de l’Institut L’any 1996, la Diputació de Tarragona dissolgué l’Institut d’Estudis Tarraconenses Ramon Berenguer IV…
Josep Agramunt
Historiografia catalana
Dietarista valencià.
No se’n sap pràcticament res, tret del fet que redactà un Libro de casos sucedidos en la ciudad de Valencia, tanto antiguos como modernos, en donde se hallarán muchas cosas curiosas y noticias de muchas fundaciones antiguas, y noticias de todos los vireyes, obispos y arzobispos des de el primero hasta el día de hoy , conservat actualment a l’Arxiu del Reial Convent de Predicadors de València ms 49, núm 5 L’escrit d’Agramunt conté un pròleg, on l’autor justifica l’interès per deixar memòria escrita dels esdeveniments del seu temps, i, tot seguit, apareix una llista dels virreis…
Mateu Adrià
Historiografia catalana
Escrivà reial.
Ingressà en l’escrivania després del 1327 Ascendint pels seus diversos graus, l’any 1345 fou nomenat secretari, i el 1347 li fou confiat el segell secret L’any 1354 succeí Francesc de Prohom com a notari tinent els segells, ofici que tot seguit rebé el nom de protonotari El 1342 fou designat ambaixador per dissuadir el rei de França de prestar ajut al monarca de Mallorca, i l’any següent tornà a ser enviat a la cort francesa en missió reservada També fou tramès als reis de Navarra 1343 i Castella 1353 Portà el pes burocràtic dels afers derivats de les unions aragonesa i valenciana 1348-53, la…
Arxiu Històric de la Diputació de Barcelona
Historiografia catalana
Dipòsit de la documentació de la Diputació Provincial de Catalunya, nascuda a Vic al novembre del 1812, sota la presidència del capità general i inspirada en els principis de la Constitució de Cadis. Deu anys més tard, arran de la reorganització territorial de l’Estat en províncies, es formà la Diputació de Barcelona, una institució que ha perdurat fins els nostres dies malgrat els anys en què fou suspesa: entre el 1822 i el 1836, els anys de la Mancomunitat (1914-23), abolida entre el 1931 i el 1939, o substituïda per una comissió gestora entre el 1939 i el 1949.
Actualment, l’Arxiu Històric està installat en un edifici de la Casa de Maternitat, i garanteix tant la bona conservació com la consulta del fons en condicions excellents En comparació amb altres institucions homònimes de l’Estat, la Diputació de Barcelona fou extraordinàriament prolífica en la creació de serveis i organismes propis, justament per omplir els buits que deixava l’administració central i satisfer així les demandes econòmiques i socials locals Per aquesta raó, els fons de l’arxiu de la Diputació són rics i variats, malgrat que tenen les mateixes competències que arreu Les sèries…
Guillem Olomar
Historiografia catalana
Funcionari reial, ambaixador i conseller de l’infant Alfons (Alfons III de Catalunya).
Consta per la documentació que el 1278 era batlle de Peníscola, en 1292-94 era associat al batlle general del Principat a les terres de l’Ebre, i entre els anys 1308-09 actuava com a jutge de la cúria reial Fou ambaixador reial a Tunis el 1292 i el 1314 En la mateixa qualitat i juntament amb Pere Boïl, assistí al concili de Viena del Delfinat de 1311-12 per defensar els interessos de la corona en l’afer de l’abolició de l’orde del Temple i el traspàs dels seus béns El 1317 actuà a la cúria pontifícia d’Avinyó amb Vidal de Vilanova, per tractar de l’afer del regne de Granada…