Resultats de la cerca

En general, totes les llengües presenten aquest fenomen en les seqüències fonemàtiques subjectes al fonema de cadència per exemple, al final d’una proposició asseverativa, que es caracteritza per una relaxació progressiva i un augment compensatori de la durada Així, en català, els últims fonemes de “en Pere sortia de casa”, tant com “de casa sortia en Pere”, manifesten una durada molt superior als que ocupen els primers llocs de la proposició, en les mateixes condicions fonètiques En llengües com és ara el llatí, el grec i el sànscrit, on la durada té caràcter distintiu, l’…

Les cordes vocals superiors tenen esquelet membranós Les cordes vocals inferiors contenen un fascicle voluminós del múscul tiroaritenoïdal i són part essencial de la glotis com a òrgan de fonació A les cordes vocals hi ha els caps terminals del nervi recurrent regulador del moviment vibratori que caracteritza el to fonamental de la veu dels parlants i imprimeix la sonoritat bàsica al corrent aeri que procedeix dels pulmons Gairebé totes les llengües conegudes fan ús diferencial de la vibració vocàlica oposant l’absència a la presència d’aquest tret Així, en català hom distingeix…

Alguns autors parteixen de la collocació dels òrgans articulatoris en posició de repòs per tal de definir aquesta base, a vegades mal considerada com un producte de condicionaments biològics La base d’articulació forneix, fins i tot, determinades tendències d’evolució foneticofonològica al llarg del temps El sistema fonològic del català, per exemple, no es distingeix del de les altres llengües només per un conjunt propi de fonemes, sinó també per la seva realització bàsica i normal que, essent relativament relaxada, la distingeix de la del castellà, més tensa, i l’apropa, per…

Fou introduït a la fonologia per Roman Jakobson per tal de traslladar les oposicions privatives del lloc d’articulació en els sistemes vocàlics al dels sistemes consonàntics Així, l’oposició que hi ha entre els ordres labial, dental, palatal i velar en les interruptes o oclusives catalanes, on la negació d’un so en dóna necessàriament un altre de determinat —al revés, per exemple, de l’oposició entre sonoritat i sordesa, on la negació de l’una implica l’altra—, pot ésser reduïda, en virtut de les conclusions espectrogràfiques del mateix Jakobson, a una classificació binària si oposem les…

El primer, oclusiu, apareix en posició inicial absoluta gos gós, explosiva després d’oclusiva o nasal capguardar kápɣwərdá, llangardaix ləŋgərðás o implosiva davant consonant sonora suggerir sugzərí el segon, fricatiu, apareix en la resta de posicions, sobretot intervocàliques pregar prəɣá, migrat miɣrát, algú əlɣú, esgrunar əzɣruná Formant part de certs grups es gemina, no pas en tot el domini, com ara -l explosiva regle rəgglə , o s’assimila, davant nasal digne díŋnə, entre altres possibles modalitats En posició final, el grafema g alterna amb c llarg marc , tot i que la seva…

Pertany a un sistema clos, generalment no superior a 45 membres, amb el qual es configuren tots els significats d’una llengua qualsevol Així, l’oposició significativa que hi ha entre casa /káze/ i rosa /róze/ demostra que les seqüències sillàbiques /ka/ i /rǫ/ tenen caràcter funcional en català però si hom hi aplica una permuta successiva fins que arriba als elements més petits, com ara entre casa /káze/ i cosa/ kóze/, la part mínima permutable, és a dir /a/ i /ó/, correspon al fonema Aquest procediment de commutació, emprat usualment pels fonòlegs estructuralistes, permet d’…

Aquestes, serveixen per a definir, juntament amb unes altres variables, els sistemes fonemàtics de cada llengua en ordenar convenientment aquelles variables que hi són presents amb valor pertinentLes classes de localització depenen bàsicament de la posició anteroposterior de la llengua i de la prominència rellevant dels llavis Combinant els diversos valors diferencials d’aquestes dues escales surten vuit classes de localització pel que fa a les vocals, bé que cap llengua no n'empra, en general, més de quatre anterior agut, posterior greu, labialitzat bemoll, deslabialitzat sostingut, anterior…

La pronúncia del fonema |ə| admet moltes possibilitats articulatòries, i és difícil de copsar amb precisió les condicions fisiològiques que requereix L’obertura maxillar, relativament més petita que en a, l’absència, de vegades no absoluta, de labialització i la posició de la llengua, més aviat plana, determinen un formant bucal de moltes menes També el formant faringi presenta un marge d’oscillació considerable, resultat, tot, d’una forta capacitat d’adaptació al seu entorn fonètic particular La posició més genuïna dels òrgans articulatoris s’acosta molt a la que adopten en la respiració en…

La fonètica general estudia els problemes teòrics plantejats per la relació entre sons i fonemes i complementa la investigació fonològica La fonètica instrumental o experimental classifica els fonemes com a conjunts de trets constitutius mitjançant les dades fornides pels aparells de recerca Si la recerca es produeix sobre el treball fisiològic del parlant quan emet sons, la branca corresponent és anomenada fonètica articulatòria o genètica , la més antiga dintre la tradició lingüística del català D’altra banda, l’estudi dels trets físics de les emissions fòniques determina la…