Resultats de la cerca

Així, l’escala d’acuïtat del vocalisme català acuïtat depèn dels següents i aproximats valors freqüencials del segon formant respectiu i 2 050, ẹ 1 700, e 1 650, ẹ 1 580, a 1 100, o 900, ọ 680, u 480 Quant a l’altura musical, cadascun d’aquests fonemes, independentment del seu timbre acústic, pot ésser pronunciat en qualsevol dels tons vocals possibles

Anomenat també de vegades fonema agut i palatal i, e, ε i les consonants palatals

Aquestes, serveixen per a definir, juntament amb unes altres variables, els sistemes fonemàtics de cada llengua en ordenar convenientment aquelles variables que hi són presents amb valor pertinentLes classes de localització depenen bàsicament de la posició anteroposterior de la llengua i de la prominència rellevant dels llavis Combinant els diversos valors diferencials d’aquestes dues escales surten vuit classes de localització pel que fa a les vocals, bé que cap llengua no n'empra, en general, més de quatre anterior agut, posterior greu, labialitzat bemoll, deslabialitzat sostingut, anterior…

La fonamentació en les vibracions vocals opera sobre els harmònics i determina l' altura musical , corba melòdica o entonació per exemple, l’oposició asseverativa-interrogativa surts ara/surts ara d’una mateixa frase en depèn D’altra banda, en fonamentar-se en el volum i forma dels ressonadors bucals, sembla que opera sobre els formants acústics i determina el timbre o qualitat acústica gradualment aguda o greu dels fonemes L’escala d’acuïtat de timbre en el vocalisme català seria, en virtut d’això, i de més agut a menys i, ẹ, ę, e, a, ǫ, ọ, u

La N majúscula llatina és derivació directa de la lletra grega i etrusca corresponent d’origen fenici La N clàssica romana constava de tres pals traçats en tres temps el primer baixava vertical el segon arrencava de la part superior del primer i baixava en diagonal cap a la dreta el tercer traç, parallel al primer, finia a l’extrem inferior del segon El primer traç tenia un reforç estètic a l’extrem inferior, i el tercer el tenia a sobre Amb la velocitat, aquests traços originaris es redueixen a dos 1,2+3 i fins a un de sol ondulat en l’escriptura més cursiva dels segles I i II La duresa del…

Fou introduït a la fonologia per Roman Jakobson per tal de traslladar les oposicions privatives del lloc d’articulació en els sistemes vocàlics al dels sistemes consonàntics Així, l’oposició que hi ha entre els ordres labial, dental, palatal i velar en les interruptes o oclusives catalanes, on la negació d’un so en dóna necessàriament un altre de determinat —al revés, per exemple, de l’oposició entre sonoritat i sordesa, on la negació de l’una implica l’altra—, pot ésser reduïda, en virtut de les conclusions espectrogràfiques del mateix Jakobson, a una classificació binària si…

Segons això, tota expressió, qualssevol que siguin les seves particularitats, és una combinació de trets concatenats en el temps a base de grups simultanis o quasisimultanis, anomenats fonemes Tot i que sempre hi ha trets de molt diversa natura, com els apellatius, afectius, emfàtics i àdhuc involuntaris, la fonologia tradicional s’ocupa només d’aquells que pertanyen al sistema preestablert, distintius, culminatius i demarcatius, que són oponibles i portadors de distincions lingüístiques immanents Cada llengua es compon d’un nombre determinat de trets organitzats en combinacions…

Aquesta lletra, que tenia els seus precedents en els alfabets del Pròxim Orient, passats als itàlics, fou incorporada a l’apèndix final de l'abecedari llatí, treta directament del grec clàssic oriental La Z romana clàssica es compon de dos traços horitzontals units per un traç oblic que va de dreta a esquerra Amb la velocitat cursiva, els traços horitzontals tendeixen a corbar-se És aquesta forma darrera, que esdevé característica d’un tipus d’uncial, la que passa a les principals escriptures nacionals insulars, merovíngies, visigòtica i beneventana i que recull també la carolina…