Resultats de la cerca
Es mostren 27 resultats
k
Escriptura i paleografia
Fonètica i fonologia
Onzena lletra de l’alfabet català, anomenada ca [pl cas].
La k llatina deriva directament de les escriptures gregues i itàliques Gairebé no presenta evolució de les formes originals Consta d’un traç vertical descendent, d’un de diagonal ascendent o descendent, NE-SW que arriba a mig pal vertical, i d’un altre de diagonal descendent NW-SE, que parteix de mig pal vertical El segon traç és el que ofereix més mobilitat pot ésser allargat amunt en certes cursives romanes més sovint torça la cabota superior cap avall rarament amunt en alguns tipus d’escriptura arriba a tancar-se en forma oval d’origen cursiu El traç vertical pot sobresortir…
aspiració
Fonètica i fonologia
Característica fonamental d’alguns fonemes, anomenats per això aspirats, que consisteix en un buf, sord o sonor, localitzat al vel del paladar, úvula, faringe o laringe.
En les llengües germàniques, l’oposició entre p, t, k, i b, d, g no es dirimeix en l’absència o la presència de sonoritat, com en les romàniques, sinó en la presència o l’absència del buf aspiratori p h , t h , K h /b, d, g
q
Escriptura i paleografia
Fonètica i fonologia
Dissetena lletra de l’alfabet català anomenada cu [pl cus].
La Q llatina majúscula prové del fenici a través del grec occidental de Beòcia el grec clàssic no mantingué aquesta lletra, que passà a l’etrusc i altres alfabets itàlics La Q clàssica romana consta d’un cercle i d’un traç inferior oblic descendent d’esquerra a dreta, una mica corbat amunt El cercle es traçava en dos temps començant per dalt Amb la velocitat el primer traç s’uní amb la cua obliqua en un sol temps ben aviat, però, el cercle, esdevingut ovoide, fou fet tot en un sol temps i aleshores la cua obliqua arrencava de la part superior esquerra i era pràcticament recta En canviar l’…
acomodació
Fonètica i fonologia
Forma d’ assimilació
fonètica en virtut de la qual un fonema s’adapta parcialment a les característiques articulatòries i acústiques d’un altre, sense prerdre els seus trets distintius que permeten d’identificar-lo com a tal.
L’encadenament fònic de la parla normal presenta ben sovint fenòmens d’aquesta mena el fonema k del català s’acomoda a i químic , a a cap i a u cup palatalitzant-se, medialitzant-se i velaritzant-se, respectivament De manera particular és palesa l’acomodació de k davant la a palatal del mallorquí casa, capell
c
Escriptura i paleografia
Fonètica i fonologia
Tercera lletra de l’alfabet català, anomenada ce [ces].
La C llatina deriva gràficament de la C etrusca, transformació de la Γ grega, arrodonida i inclinada cap a l’esquerra Prescindint de la confusió de sons oclusius palatals sord i sonor, comesa inicialment pels etruscs i resolta després per aquests i pels llatins amb la distinció de C , K , Q , d’una banda, i de G , de l’altra, l’evolució gràfica de la C és bastant simple, comparada amb la d’altres lletres La C clàssica és un semicercle una mica tancat, obert a la dreta només presenta reforços estètics en l’escriptura capital romana d’inscripcions monumentals En l’escriptura comuna…
velar
Fonètica i fonologia
Dit de l’articulació, anomenada també gutural o posterior, en la qual intervé, com a òrgan passiu, el vel del paladar en contacte o constricció amb el postdors de la llengua.
En català són velars les vocals o’, ọ, u i les consonants k, g, w amb articulacions de l, sobretot implosives
posterior
Fonètica i fonologia
Dit de l’articulació que es caracteritza per una zona de contacte o de constricció entre la llengua i el paladar dins un àmbit que, en una divisió ideal de la cavitat supraglòtica, va del mig cap enrere.
Les articulacions posteriors són acústicament greus En català, són posteriors o greus les vocals ǫ, ọ, u i les consonants y, s, z, n, k, g, w
deslabialització
Fonètica i fonologia
Procés que determina la pèrdua del caràcter normalment labialitzat d’una articulació en unes circumstàncies determinades.
En català s’ha perdut l’element labial del grup k + w llatí en quid > que, quomodo > *quomo > com, etc, i del grup g + w germànic, com en werra > guerra
consonantisme
Fonètica i fonologia
Terme emprat en fonètica i fonologia per a expressar el sistema organitzat de consonants en una llengua donada.
Hom indica també amb la denominació de consonantisme mínim les oposicions consonàntiques primàries com ara p - k que apareixen, segons les teories de Jakobson, en les primeres manifestacions lingüístiques de tots els parlants
palatal
Fonètica i fonologia
Dit de l’articulació que es caracteritza per un contacte o una constricció entre el dors de la llengua i una zona qualsevol del paladar dur.
En català, són generalment palatal els fonemes š , ž , s , z , y , l , n, i en mallorquí també k i g Dins el vocalisme, s’aplica aquest terme a la sèrie anterior i , ẹ , ę