Resultats de la cerca

És, doncs, un fet d’harmonia, d’acord Aquestes característiques comunes poden referir-se, segons quins siguin els elements en relació, al gènere, al nombre o a la persona, i són anomenades accidents gramaticals La concordança es manifesta a través dels morfemes l’adjectiu, per exemple, ha de presentar els morfemes que facin allusió al mateix gènere i al mateix nombre del substantiu que completi homes temorosos El verb ha de portar els morfemes de nombre i de persona que exigeixi el nom que li faci de subjecte tots estudiaven Així doncs, la…

Cada verb, en ésser flexionat, s’ordena en un paradigma determinat, el qual es correspon sovint amb el d’altres verbs que presenten una coincidència en llur flexió d’ací neix un criteri que diferencia distintes conjugacions En català n’hi ha tres la primera inclou, en general, els verbs que presenten la terminació - ar a l’infinitiu estimar la segona , els que tenen la terminació - re àtona perdre , - r precedida de vocal tònica dir , - er àtona témer i - er tònica haver i la tercera , els que acaben en - ir sentir , tret de dir Aquestes són les conjugacions dites regulars , bé que…

Més estrictament, aquest terme ha estat reservat per al substantiu Hom s’ha acostumat a dividir-lo en comú , que designa tots aquells éssers als quals pot ésser aplicat de la mateixa manera, tant els éssers reals com tot allò que hom pot concebre com una entitat, encara que sigui abstracte, i propi , aplicat només a un ésser considerat en particular noms de persona, geogràfics, d’éssers personificats La definició de nom propi no apareix prou clara a molts lingüistes pel fet que sovint els noms propis tenen o poden tenir també una pluralitat de referents Alguns lingüistes atribueixen al nom…

Apareix conservat en diverses llengües indoeuropees antigues en indoirànic, tokhari, grec i, en part, en el bàltic i en l’eslau En altres llengües ha estat assimilat al subjuntiu com és el cas del llatí, on el subjuntiu té un valor desideratiu o potencial Ofereix dos morfemes característics pel tipus atemàtic i pel temàtic

El subjecte fa o suporta l’acció del verb, nucli del predicat El nucli del subjecte pot ésser un nom substantiu, un mot substantivat o un pronom, que poden dur complements o no, i concerta amb el verb mitjançant els morfemes verbals de persona i nombre El subjecte pot no ésser explícit en una oració impersonal i en aquelles oracions en què fàcilment se sobreentengui predicat En gramàtica moderna el subjecte és anomenat també sintagma nominal

En català, els possessius són afectats pels morfemes de persona i nombre respecte al subjecte posseïdor, i pels de gènere i nombre respecte a l’objecte posseït Tots ells, llevat llur , anteposats al nom que determinen, han d’anar sempre precedits de l’article Llur es refereix sempre i únicament a més d’un posseïdor Les formes febles mon, ton, son, etc sempre sense article, són usades actualment només en el llenguatge parlat i gairebé exclusivament amb alguns mots de parentiu mon oncle, son avi, sa mare, tes germanes

Els pronoms representen diverses característiques constitueixen una sèrie de sistemes morfològics tancats la majoria prenen morfemes de gènere i nombre, com els noms, i alguns són del gènere neutre en alguns usos poden neutralitzar l’oposició de gènere en singular en el discurs poden funcionar indistintament com els substantius, adjectius substantivats, adjectius o adverbis semànticament, no tenen significat ple, si no és relacionat amb el context Segons el mode de significació, els pronoms es poden agrupar en indicadors del camp referencial personal, possessiu, demostratiu,…

verb Paradigma de la conjugació regular És la categoria del fenomen, la que situa el subjecte en el temps, accident o morfema característic del verb a més, el verb també és marcat pels morfemes de persona, nombre, aspecte, mode i veu Aquests morfemes fan del verb una part variable de l’oració i constitueixen la seva conjugació, en flexionar-se el radical element que conté la significació lexical del mot o el tema verbal amb les desinències o terminacions, que donen lloc a les distintes formes de cada paradigma Els modes personals del verb són indicatiu, subjuntiu i…

El nucli del predicat és necessàriament el verb en forma personal, que pot dur o no complements, i concerta amb el subjecte mitjançant els morfemes verbals de persona i nombre En les oracions El pare dorm, el prat és verd, la nena escriu una carta a la mare , són predicats dorm, és verd, escriu una carta a la mare Quan el predicat expressa una qualitat del subjecte mitjançant un adjectiu o un substantiu adjectivat i un verb copulatiu ésser o verbs similars, el predicat és anomenat nominal o simplement atribut Si expressa una acció del subjecte, rep el nom de predicat verbal En…

La declinació flexiva presenta les diverses possibilitats de flexió d’un article, substantiu, adjectiu o pronom mitjançant les desinències corresponents En llatí i en grec la declinació flexiva defineix totes les possibles variacions de forma i funció dels noms mitjançant els morfemes indicadors del gènere, del nombre i del cas En la majoria de les llengües indoeuropees modernes la declinació flexiva es conserva només fragmentàriament per a indicar el nombre i, de vegades, el gènere o el cas, aquest últim sobretot en els pronoms És conservada en alemany i en les llengües eslaves…