Resultats de la cerca

Tal com diu el nom, es tracta de l'ípsilon grega passada al llatí, de primer en la seva forma occidental, V , i després admesa en la forma oriental, Y , en el segon apèndix de l’abecedari La Y romana clàssica consta de dos traços el primer, que començava a dalt, a l’esquerra, baixava oblic, continuava vertical i acabava amb un reforç a la base el segon pujava oblic del centre del traç primer en direcció a la dreta i acabava amb una mena de reforç corbat a la dreta Amb la velocitat cursiva tots dos traços foren escrits a vegades en un sol temps, és a dir, sense alçar la ploma, amb…

Nasqué, com tota la cursiva, de la necessitat d’augmentar la rapidesa d’escriptura, la qual cosa implicà, en el seu cas, una esquematització dels signes jeroglífics Documentada del 2684 aC al 394 dC, canvià bastant de forma en el decurs d’aquests trenta-un segles hieràtic del Regne Antic —proper encara a l’escriptura jeroglífica— del Mitjà i del Nou Durant aquests tres períodes, fou utilitzada, quasi exclusivament, en l’administració, la correspondència i la literatura, però a partir de l’aparició del demòtic dinastia XXV veié restringit el seu ús als texts religiosos i…

Aparegué al segle VIII aC, juntament amb altres alfabets itàlics, com una derivació d’un alfabet grec occidental, i restà fixada definitivament cap als segles II-I aC alfabet Ja des del començament de l’imperi Romà es presentà en doble tradició, fruit d’una transformació anterior poc documentada l' epigràfica de les inscripcions, més monumental i estàtica, i la librària dels papirs i dels grafits, més àgil i esquemàtica L’evolució de l’escriptura va condicionada pels seus elements constitutius i pels factors transformants de les lletres lletra, ambdós estudiats per la paleografia D’una…

Interior de l’església del monestir cistercenc de Santa María de Valbuena Es tracta d’una fundació d’Estefania, filla del comte Ermengol V d’Urgell © IMAS En intentar establir les possibles connexions o afinitats entre l’arquitectura gòtica catalana i les construccions que durant aquest període es realitzaren als antics regnes de Castella, Lleó i Portugal, en lloc d’influències i intercanvis s’aprecia com a valor més destacable la disparitat, fruit de la utilització de diferents models arquitectònics Mentre que Catalunya es mantingué dins l’àrea del gòtic meridional i creà un estil amb…

La D majúscula llatina prové de l’alfabet grecooccidental, forma arrodonida de la grega clàssica, provinent, al seu torn, de l’alfabet fenici de Biblos i de l’egipci demòtic L’estructura primitiva llatina consisteix en dos traços el primer, vertical, gruixut el segon, semicircular, prim-gruixut-prim, a la dreta Com la B , també la D capital de les inscripcions llatines tenia reforços o petits elements estètics que decoraven l’atac superior i la base de la lletra La inclinació de la ploma i la velocitat del traçat contribuïren a la transformació del ductus de la D capital clàssica…

La F llatina deriva gràficament de la digamma etrusca i grega no pas de la Φ, forma passada a través dels alfabets itàlics prellatins La F clàssica romana consisteix en un primer traç vertical i en dos traços horitzontals a dalt i al mig, cap a la dreta Presenta reforços estètics als extrems dels tres traços en l’escriptura d' inscripcions monumentals romanes L’escriptura comuna clàssica només manté el reforç base interior de la F , que es desenrotlla notablement, alhora que els altres dos traços, mitjà i superior, ultrapassen també a l’esquerra el traç vertical Per evitar la confusió amb la…

Les lletres Y, V, U, W, tenen el mateix origen gràfic, és a dir, l'ípsilon grega, que conservà la forma Y en el grec clàssic, però que perdé el traç inferior en el grec occidental, i així passà la forma V a alguns alfabets itàlics, entre els quals el llatí Cap al segle I el llatí recuperà la Y grega, tot mantenint la V amb so d' u No fou sinó molt més endavant, després de l’aparició de la forma U , que la forma antiga de la V serví per a distingir en les llengües germàniques segle XI i romàniques segle XV el so de v consonant contraposat al de la u vocal També cap al segle X aparegué en els…

Retaule de Sant Vicenç d’Estamariu Alt Urgell, amb sis escenes del martiri del sant envoltant la figura del titular Dona nom al Mestre d’Estamariu, que es va formar en el context italianitzant dels Bassa però va ser deutor, encara, del gòtic lineal ©MNAC – JCalveras, MMérida i JSagristà Josep Gudiol i Ricart i Chandler R Post definiren netament la personalitat artística del Mestre d’Estamariu a partir de tres obres ben representatives de la seva manera de pintar el retaule de Santa Llúcia d’Arcavell, el de la Mare de Déu de Vilamur i el de Sant Vicenç d’Estamariu Aquest darrer MNAC/MAC, núm…

L’estructura i la iconografia A la catedral de Tortosa es conserva, al darrere de l’altar major, el retaule de fusta de la Mare de Déu, conegut com el “retaule de l’Estrella” En realitat, es tracta d’un políptic de fusta que combina l’escultura –visible quan el retaule resta obert– i la pintura, a les taules exteriors de les portes La descripció i l’anàlisi de la part pictòrica del retaule s’apleguen en el capítol “La pintura italianitzant a Tortosa” del volum Pintura I d’aquesta collecció, pàg 221-224 Les trenta escenes esculpides de les vides de Jesús i la Mare de Déu s’ordenen en vuit…

Les notícies documentals Es coneixen tan sols dues mencions documentals de Ramon Cascalls, escultor de Berga, de la mateixa procedència que el seu conegudíssim parent germà, cosí germà o oncle Jaume Cascalls En el primer document, una acta notarial del 6 de desembre de 1341, Ramon Cascalls, juntament amb l’arquitecte Bernat Roca, testimonia que l’esmentat Jaume accepta l’aprenent Antoni Roure Cal esperar fins el 23 d’agost de 1365 per tornar a trobar esmentat l’escultor, concretament en un contracte establert a Girona entre ell i Pere Comte, pel qual es comprometia a obrar, per 35 lliures, la…