Resultats de la cerca

Els accents gràfics més antics es troben en papirs del segle I per indicar les vocals llargues aviat caigueren en desús Reapareixen tímidament al segle IX s’anaren generalitzant per a indicar les vocals tòniques s XI-XII i com a signe diacrític de dues vocals iguals seguides s XII-XV Les diverses menes d’accent apareixen ja abans de la impremta, i es generalitzen amb ella, però no n'és regularitzat l’ús fins a l’època moderna

En els documents les signatures autògrafes apareixen ja al s III en els papirs d’Egipte, i continuen, també a l’Occident, fins al s VII Després, en disminuir les persones que sabien d’escriure, el noms eren escrits pels notaris l’autor i els testimonis només hi afegien una creu, un punt o un petit signe autògraf L’interès per recollir manuscrits i autògrafs de persones insignes data ja de l’època clàssica i és esmentat concretament per Plini el Jove La collecció d’autògrafs en forma d’àlbum sorgí primerament a Alemanya al s XVII entre persones universitàries, sota el nom d' Album…

El primer, anomenat  protoelamita  2900-2500 aC, deriva de l’escriptura sumèria i, com aquesta, posseeix centenars d’ideogrames o logogrames, la majoria dels quals no han estat encara desxifrats El protoelamita evolucionà en l’anomenada  escriptura lineal  2500-2230 aC, que, en la seva fase més recent, disposava d’uns setanta signes Identificada el 1901, l’any 2020 l’arqueòleg francès François Desset n’anuncià el desxiframent Cap al 2230 aC, els elamites abandonaren aquest sistema i començaren a utilitzar el sumeroaccadi, amb algunes modificacions que apareixen reflectides en…

Prescindint de les glosses cananeohebraiques en cuneïforme en les lletres de Tall al-Amārna, l’hebreu fou escrit en l’alfabet fenici de vint-i-dues consonants, algunes de les quals foren emprades de bon començament com a semivocals Només entre els segles IV i II aC hom començà d’adoptar l’escriptura anomenada quadrada, d’origen arameu Mentre a Qumran apareixen encara ambdues escriptures, la fenícia o paleohebraica ha estat conservada fins avui només entre els samaritans Per tal de preservar la lectura correcta de la Bíblia, els masoretes idearen vers els segles VI-VII dC dos…

El conjunt d’aquests signes era conegut pel nom de fut-hark quan s’iniciava amb aquestes sis primeres lletres Efectivament, segons temps i llocs, l’ordre i el nombre del conjunt poden variar I si la sèrie més corrent i originària era de 24 caràcters, hom en troba més de 30 en les runes anglofrísies, i només 16 en les noruegosueques De fet, hom en coneix tres grups bàsics el germànic , de 24 signes, gravats sobre objectes diversos en terres de Germània l' anglofrisi , difós especialment en l’Anglaterra actual, amb un notable increment del nombre de signes, possiblement motivat per la major…

En sentit lat, hom l’aplica també a l’escriptura jeroglífica meroítica, a la jeroglífica hitita, a la pseudojeroglífica de Biblos i a la maia Pel que fa a l’egípcia, estigué en ús des del ~3100 aC fins al 394 dC Durant la major part d’aquest període, fou utilitzada en diversos llocs temples, tombes, esteles, obeliscs, etc, però en època ptolemaica a partir del 332 aC, la seva àrea havia quedat restringida, bàsicament, als monuments i, sobretot, als temples d’ací el terme grec “hieroglífica” o “caràcters sagrats” en egipci, “escriptura de les paraules divines” o “escriptura de la Casa de Vida…

L’escriptura uncial és de mòdul gran i de perfils contrastats Les lletres més característiques són a d e m específiques, h q de la semiuncial o minúscula romana, i g t u amb traçat especial El qualificatiu d’uncial és d’origen romà popular, però hom no sap quina mena de lletres indicava els erudits del segle XVIII l’atribuïren a aquest tipus d’escriptura L’origen de les formes uncials sembla ésser un esforç conscient de reduir a calligrafia algunes formes cursives de la capital romana en un estadi menys evolucionat, però, que la cursivització que produí la denominada semiuncial Formes…

Enni, abans de Tiró, després Àquila, llibert de GCMecenes, i més tard Sèneca i sant Cebrià les desenvoluparen N'existeix una recopilació, que hom anomenà Commentarii , conservada només en grups de manuscrits dels segles IX i X dels tretze mil mots que contenen cal suposar que uns cinc mil pertanyen a l’època imperial Cada mot forma una nota , composta normalment d’un signe principal, corresponent a la radical, i d’un signe auxiliar que fixa la terminació també hi havia signes propis per als prefixs ad, con, dis, ex, sub, trans, etc Així, Deus Dei Deum o bonus bona bonum eren representats per…

Es distingeixen de les majúscules pel mòdul, que és més petit en general, per l’alçada variable de les lletres comparades entre elles que es poden incloure entre quatre línies paralleles i sobretot per la forma diferent d’algunes lletres la resta és pràcticament igual en ambdós sistemes Les formes minúscules de l’alfabet llatí utilitzades en el català apareixen cap al final del segle III amb el pas de l’escriptura capital clàssica a la semiuncial Les formes actuals deriven del tipus semiuncial, passat per l’escriptura carolina i finalment per la humanística, que fou imitada i fixada…

Tal com diu el nom, es tracta de l'ípsilon grega passada al llatí, de primer en la seva forma occidental, V , i després admesa en la forma oriental, Y , en el segon apèndix de l’abecedari La Y romana clàssica consta de dos traços el primer, que començava a dalt, a l’esquerra, baixava oblic, continuava vertical i acabava amb un reforç a la base el segon pujava oblic del centre del traç primer en direcció a la dreta i acabava amb una mena de reforç corbat a la dreta Amb la velocitat cursiva tots dos traços foren escrits a vegades en un sol temps, és a dir, sense alçar la ploma, amb la qual cosa…