Resultats de la cerca

És un precursor de la renaixença literària del s XIX Fou arquebisbe maronita d’Alep 1725-32 Bon coneixedor del siríac, del llatí i de l’italià, ultra de l’àrab, escriví manuals per a l’estudi de la llengua Baḥt al-maṭālib, 1705 etc i un diccionari Iḥkām bāb al-i'rāb min luǧat al-A'rāb, 1718, on inclou lèxic usat pels cristians En el camp de la poesia assajà, amb èxit, l’aplicació de les formes clàssiques àrabs a temes específicament cristians

Assistí amb Antoni Ciuffo al Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana 1906 i hi presentà una comunicació sobre la gramàtica del dialecte alguerès modern  Publicà algunes poesies, obres de divulgació com Grammatica del dialetto algherese odierno 1906, Attraverso la letteratura catalana 1909 i Tradicions, usos i costums de l’Alguer 1911, reeditada el 1996 Participà en la fundació de l’associació La Palmavera, entitat que promovia una Renaixença de la cultura catalana a l’Alguer, i exercí com a mestre d’escola El 1999 es creà a l’Alguer el Projecte Joan Palomba, de…

Estudià a l’Institut Balear i el 1865 començà la carrera eclesiàstica al seminari de Palma —que hagué de seguir com a extern, atesa la seva condició de xueta— i als de Menorca i València, i el 1872 fou ordenat de sacerdot a Ciutadella Optà per denunciar públicament les actituds hostils i injustes de la societat envers els xuetes i promogué un gran enrenou la polèmica que sostingué amb Miquel Maura i que recollí en el llibre Algo sobre el estado religioso y social de la isla de Mallorca 1877 Per això no aconseguí d’obtenir una canongia de la seu de Mallorca i, finalment, el 1878, hagué d’…

Llicenciat en dret 1917 i en filosofia i lletres 1921 cursà estudis de filologia romànica a Montpeller i a Zuric Fou membre de l’Institut d’Estudis Catalans 1958 i de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona 1962 El seu interès per la història de la literatura i per la historiografia es feu palès ja de ben jove, amb l’article “Índex de noms propis de la Crònica d’en Muntaner”, aparegut als Estudis Universitaris Catalans 1914 Incorporat a l’Oficina de Toponímia i Onomàstica de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, exposà la seva tasca en una  Memòria  dirigida al president de…

Llicenciat en filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona, hi fou professor substitut 1869-73 després, havent fet el magisteri normal, es dedicà a l’ensenyament en centres com l’Escola Pública Municipal de Barcelona i a l’orientació pedagògica en llibres com Instrucción moral y cívica 1902 Escrivint de primer Farré el primer cognom, collaborà, entre altres revistes, a El Clamor del Magisterio , La Renaixença , Lo Gai Saber , Lo Rat-Penat Calendari Llemosí , La Bandera Catalana , Revista Catalana  de Manresa, La Illustració Catalana i Jocs Florals , amb alguns poemes i amb…

Era rector de Maella És el probable autor de la versió llatina conservada de les Cròniques dels reis d'Aragó e comtes de Barcelona , acabada vers el 1372 Cap al 1390 feu també una interessant traducció al català de les Heroides d’Ovidi una part de la qual fou publicada el 1875 a La Renaixença , obra que suscità un gran interès entre el públic cortesà, entre els quals el rei Joan i la reina Violant, i que gaudí d’una enorme difusió al s XV Bibliografia Badia, L 1993 Tradició i modernitat als segles XIV i XV Estudis de cultura literària i lectures d’Ausiàs March València /…

Quan, el 1521, Joan Bonllavi feu imprimir a València el Blanquerna , de Ramon Llull, ja feu la distinció entre “la llengua llemosina primera” de l’original i “esta llengua valenciana bastarda” a què l’acomodà, en un intent de modernització amb vista al nou públic lector D’alguna manera, prosperà la convicció que l’idioma antic era un “llemosí” comú, del qual derivaven el “català”, el “valencià” i el “mallorquí” de l’etapa de la Renaixença, amb les respectives inclinacions diferencialistes Alhora, això donà peu a pintoresques teories sobre l’origen del català, que hom considerava…

Estudià romanística, història, política i filosofia a les universitats de Göttingen, Berlín Universitat Lliure, Montpeller i Tübingen Posteriorment fou lector d’alemany a la Universitat de Bordeus III 1971-73, professor a les universitats de Münster de Westfàlia 1974-86, Hannover i Wuppertal, i professor visitant a les universitats de París, Buenos Aires, Bahía Blanca i Niça Del 1986 al 2012 fou catedràtic de romanística a la Universitat de Viena posteriorment emèrit Ha estat també professor associat a la Universitat de Leipzig 2006 A l’occità, amb la problemàtica del qual se sent…

Vida i obra Es llicencià en ciències fisicoquímiques a la Universitat de Barcelona 1901, fou professor de l’Escola d’Arts i Oficis del districte V més tard Escola Complementària d’Oficis Narcís Monturiol Mentre estudiava, formà part del grup de Josep Carner a la Congregació Mariana dels Jesuïtes de Barcelona, que es pot considerar l’origen del noucentisme Es lligà molt estretament a l’Acadèmia Catalanista on, entre el 1903 i el 1905, començà a mostrar el seu interès per la gramàtica Aquests mateixos anys collaborà a La Renaixença , Montserrat  —que arribà a codirigir el 1905—,…

Generalment és de tipus lexical Els idiomes amb els quals el castellà tingué un contacte immediat manllevaren elements castellans en totes les esferes del lèxic les altres llengües europees, a l’època de major poder polític castellà, directament o indirecta, només agafaren alguns termes cortesans grandeza, cumplimiento, crianza o d’altres facetes de la vida castellana matamoro, pícaro, hablar, alcoba, entresuelo Les lluites i els esdeveniments polítics del segle XIX n’afavoriren d’altres pronunciamiento, guerrilla, junta D’altra banda, el castellà ha estat el principal transmissor dels…