Resultats de la cerca

Segons això, tota expressió, qualssevol que siguin les seves particularitats, és una combinació de trets concatenats en el temps a base de grups simultanis o quasisimultanis, anomenats fonemes Tot i que sempre hi ha trets de molt diversa natura, com els apellatius, afectius, emfàtics i àdhuc involuntaris, la fonologia tradicional s’ocupa només d’aquells que pertanyen al sistema preestablert, distintius, culminatius i demarcatius, que són oponibles i portadors de distincions lingüístiques immanents Cada llengua es compon d’un nombre determinat de trets organitzats en combinacions …

En català, i sobretot en els dialectes orientals, és una oposició poc productiva a causa de les reduccions fonemàtiques que comporta la pèrdua de la tonicitat tribu tríbu enfront de tribú tribú, però no pas cantar káņte i cantar keņtá, etc

Així, els fonemes es classifiquen en diversos graus d’obertura, d’acord amb les condicions fonemàtiques de cada llengua El sistema vocàlic del castellà, per exemple, n'ofereix tres el català i l’italià, quatre el francès, cinc l’anglès, sis etc La tendència a l’obertura és, tanmateix, un tret característic de les articulacions vocàliques, al contrari de les consonàntiques, que tendeixen al tancament, segons GStraka

La síllaba és la combinació fonemàtica més elemental Cada llengua es caracteritza, entre molts factors, per la natura i la posició estructural de les seves combinacions fonemàtiques En català, és molt freqüent la combinació de consonant + vocal, que hom anomena síllaba oberta i que es dóna en la majoria de mots casa, ferro , etc En canvi, és impossible de trobar una combinació sillàbica de tipus consonant + consonant

Quan un d’aquests trets esdevé comú a tota una sèrie de realitzacions fonemàtiques és anomenat marca de correlació Per exemple, els trets distintius de p, en català, són consonant, sord, oral, oclusiu, labial Per consonant s’oposa a les vocals, per sord, a b, per oclusiu, a f, per labial, a t i k, etc D’altra banda, el tret labial és marca de correlació per a p, b, m i f alhora

La primera és la matèria fònica que compon les realitzacions fonemàtiques de tota mena La forma de l’expressió consisteix en les unitats fonològiques en elles mateixes com a unitats de relació funcional Pel que fa a les líquides, per exemple, el català i el coreà presenten unes realitzacions r i l En aquest sentit, doncs, ambdues llengües coincideixen en llur substància de l’expressió però, en català, r i l són representacions de dos fonemes, relacionats encara amb /r/i/l/, mentre que en coreà són variants contextuals d’un sol fonema, no relacionats, tanmateix, amb cap…

En general, totes les llengües presenten aquest fenomen en les seqüències fonemàtiques subjectes al fonema de cadència per exemple, al final d’una proposició asseverativa, que es caracteritza per una relaxació progressiva i un augment compensatori de la durada Així, en català, els últims fonemes de “en Pere sortia de casa”, tant com “de casa sortia en Pere”, manifesten una durada molt superior als que ocupen els primers llocs de la proposició, en les mateixes condicions fonètiques En llengües com és ara el llatí, el grec i el sànscrit, on la durada té caràcter distintiu, l’…

En una ona simple, on no hi ha harmònics, el to equival al timbre Segons el to, les emissions fonemàtiques d’una llengua es classifiquen en greus i agudes, d’acord amb la freqüència del fonamental Tot i que és sempre un tret fonològicament pertinent, el to es presenta de distintes maneres És general, per exemple, la seva pertinència pel que fa a la seqüència fònica en forma de tonemes Algunes llengües, dites per això tonodistintives, ofereixen alhora una modalitat sillàbica de pertinència tonal, com ara el sànscrit i el grec, entre les clàssiques, i el suec, el noruec i el xinès…

Les cordes vocals superiors tenen esquelet membranós Les cordes vocals inferiors contenen un fascicle voluminós del múscul tiroaritenoïdal i són part essencial de la glotis com a òrgan de fonació A les cordes vocals hi ha els caps terminals del nervi recurrent regulador del moviment vibratori que caracteritza el to fonamental de la veu dels parlants i imprimeix la sonoritat bàsica al corrent aeri que procedeix dels pulmons Gairebé totes les llengües conegudes fan ús diferencial de la vibració vocàlica oposant l’absència a la presència d’aquest tret Així, en català hom distingeix les…

Depèn tant de la freqüència fonamental com de les harmòniques particulars que entren en la composició de tota ona composta Aquest tret serveix per a distingir, per exemple, a de e, i, etc, i es presenta conjuntament amb el to, la intensitat o amplitud i la durada Totes les llengües naturals fan un ús fonològic del timbre en alguna mesura, per a diferenciar la qualitat de llurs fonemes segons l’obertura i la localització dels formants