Resultats de la cerca
Es mostren 35 resultats
Joachim Ringelnatz
Literatura alemanya
Pseudònim de l’escriptor alemany Hans Bötticher.
Collaborà en la revista satírica Simplizissimus i fou també pintor Tant la seva narrativa com la seva poesia palesen un agut sentit de l’humor, on és clara l’empremta de la literatura de cabaret Cal esmentar els reculls de poesia Schnupftabakdose Stumpfsinn in Versen ‘Capsa de rapè Disbarats en vers’, 1912 i Turngedichte ‘Poesies gimnàstiques’, 1920, i, en prosa, Die Woge Marine Kriegsgeschichten ‘L’onada Històries de la marina de guerra’ i Mein Leben bis zum Krieg ‘La meva vida fins a la guerra’, 1931, autobiogràfica
Erwin Rohde
Lingüística i sociolingüística
Filòleg clàssic alemany.
Fou professor en diverses universitats alemanyes Amic de Nietzsche, amb qui mantingué una interessant correspondència, defensà les seves teories sobre la tragèdia en Sendschreiben eines Philologen an Richard Wagner ‘Missatges d’un filòleg a RWagner’, 1872 Els seus estudis principals versen sobre la civilització grega, com Der griechische Roman und seine Vorläufer ‘La novella grega i els seus precursors’, 1876, Psyche, Seelenkult und Unsterblichkeitsglaube der Griechen ‘Psique la idea de l’ànima i de la immortalitat entre els grecs’, 1890-94 i Die Religion der Griechen ‘La religió…
Mario Puzo
Literatura italiana
Escriptor nord-americà d’origen italià.
Periodista de professió, les seves novelles versen sobre el món dels immigrats italians als Estats Units, molt especialment en l’aspecte de les vinculacions d’aquests a la màfia Aconseguí una notable popularitat, sobretot a partir de l’adaptació al cinema de la seva novella The Godfather 1969 per FFCoppola el 1972 Altres novelles seves són The Dark Arena 1955, The Fortunate Pilgrim 1964, Inside Las Vegas 1977 i Salvatore Giuliano 1984, sobre el bandoler sicilià d’aquest nom, The Fourth K 1991, The Last Don 1996 i, pòstumament, Omertà 2000
Giuseppe Ottavio Pitoni
Música
Compositor i teòric italià.
Estudià a Roma amb Francesco Foggia i el 1673, quan només tenia setze anys, fou nomenat mestre de capella a la població de Monterotondo, prop de la capital italiana El 1676 ocupà el mateix càrrec a la catedral de Rieti i posteriorment exercí funcions similars en diverses esglésies de Roma, com Sant Joan del Laterà o la Capella Giulia Entre el 1692 i el 1731 fou el responsable de les interpretacions musicals que promovia el cardenal Pietro Ottoboni Pitoni fou un compositor prolífic de música religiosa Escriví més de 3 000 obres sacres, entre misses, salms, himnes, càntics i motets En elles es…
Josep Artís i Balaguer
Periodisme
Teatre
Literatura catalana
Historiador del teatre i periodista.
S’inicià en el món del teatre com a dramaturg en llengua castellana publicà El Club de los Patriotas 1912, escrita en collaboració amb Juan Biscamps i Pecado de juventud 1913, drames estrenats al Teatre Apolo Collaborà a La Publicidad i El Día Gráfico , i publicà els estudis Semblança de Lleó Fontova 1936 i Tres conferències sobre teatre retrospectiu 1937, que versen sobre el teatre d’aficionats, la Passió i Josep Robrenyo Durant la postguerra continuà publicant estudis sobre arts escèniques, però ja en castellà Ricardo Moragas 1946, El Gran Teatro del Liceo 1946, El ‘Verso’ en…
,
sensació
Filosofia
Psicologia
Impressió causada en el subjecte mitjançant els sentits.
Com a moment primari del procés cognoscitiu, diferent del de la percepció, bé que sovint identificat amb ell, la sensació mai no es dóna en l’home independentment d’aquesta percepció i és alhora ordenat a la mateixa aprehensió intellectual coneixement 2 2 Objecte, en Kant, de l’anomenada estètica transcendental entès el terme estètica en el seu sentit etimològic d' aisthánomai , ‘sentir’, el fet que aquesta sigui una part de la Crítica de la raó pura i, a més, tingui en el temps com a forma pura de la intuïció un vincle inqüestionable amb l' analítica transcendental o exposició de les…
Fèlix Duran i Cañameras
Historiografia catalana
Arxiver, historiador, jurista i polític.
Des del 1913 formà part del cos d’arxivers, bibliotecaris i arqueòlegs de l’Estat Fou collaborador habitual de la premsa diària i de revistes especialitzades tant jurídiques com historiogràfiques Ocupà càrrecs diversos dins del Centre Excursionista de Catalunya CEC, l’Acadèmia de Jurisprudència i el Collegi de Doctors i Llicenciats, a Barcelona, i fou president de les dues darreres entitats Milità fugaçment a Esquerra Republicana de Catalunya durant el 1931 i, posteriorment, passà a presidir el nucli fundacional d’Unió Democràtica de Catalunya Restà a Catalunya durant la Guerra Civil…
Marçal Olivar i Daydí

Marçal Olivar en un retrat de Manolo Hugué
© Fototeca.cat
Història
Comunicació
Art
Erudit i publicista.
Vida i obra Estudià a la Universitat de Barcelona i seguí cursos de literatura catalana amb Antoni Rubió i Lluch i Jordi Rubió i Balaguer als Estudis Universitaris Catalans Amplià els estudis fets a Barcelona amb Joaquim Balcells, a la Universitat de Berlín 1927-28 Aquests anys ja es palesà la seva vocació per les qüestions d’art Entre el 1928 i el 1930 exercí el lectorat de castellà a la Universitat de Glasgow De nou a Barcelona, fou professor de llengües clàssiques a l’Escola de Bibliotecàries i a la Universitat Autònoma cessà en aquests càrrecs el 1939 Collaborà activament en la collecció…
,
Institut Valencià d’Estudis Històrics
Historiografia catalana
Un dels instituts fundacionals de la Institució Alfons el Magnànim (IAM) creat sota l’impuls de Manuel Dualde i Serrano sobre la base que oferia la delegació a València de l’Escuela de Estudios Medievales del CSIC.
Desenvolupament enciclopèdic Ben aviat s’ampliaren les perspectives i s’encabiren possibilitats relacionades amb altres èpoques i matèries històriques Inicialment s’organitzà en quatre seccions Historia de l’Església, a càrrec de José M de Garganta Llatí Medieval, sota la responsabilitat de Manuel Díaz Història de les Institucions, encapçalada per Josep M Font i Rius Estudis Medievals, dirigida primer per Dualde i Serrano, director també de l’Institut fins a la seva mort 1955, i, després, per Antonio Ubieto Amb el trasllat a la UV dels catedràtics José M Jover i Joan Reglà, foren creades les…
Josep Maria Ots i Capdequí
Historiografia catalana
Historiador del dret d’Índies.
Estudià dret a la Universitat de València i es doctorà el 1917 amb un estudi titulat Bosquejo histórico de los derechos de la mujer en la legislación de Indias 1920, dirigit per Rafael Altamira Alguns anys més tard d’aquesta publicació, obtingué la càtedra d’història del dret a la Universitat de Barcelona, que permutà, immediatament, per Oviedo Després, treballà a París i Berlín, i l’any 1924 es traslladà a Sevilla El fet d’estar a prop de l’arxiu de les Índies confirmà la seva constant dedicació a temes del dret indià Aquest mateix any collaborà en la fundació de l’ Anuario de historia del…