Resultats de la cerca

Situació Antiga fortificació, segurament defensa subsidiària del castell de Subirats ECSA - J Bolòs Aquesta torre és situada al cim d’un turó, a les muntanyes que hi ha al sud de Sant Sadurní d’Anoia, als contraforts de la serra d’Ordal És a l’oest del castell de Subirats, entre aquest i el d’Olèrdola Mapa 35-16419 Situació 31TCF997852 Situada en un pujol, al costat de la carretera que va de Sant Sadurní d’Anoia fins a l’Ordal, hom la troba poc abans d’arribar als Casots, a mà dreta JBM Història Fins ara no s’ha trobat documentació d’època medieval referent a aquesta torre La seva utilitat…

Situació Torre d’aquest antic castell, restaurada l’any 1992 ECSA - X Ribes L’antic castell de Camarles, del qual resta tan sols una torre, es troba al costat de la carretera a la sortida de la població per la banda nord Després de les obres de restauració que s’hi feren el 1992, aquesta torre és envoltada d’un jardí Mapa 32-20 522 Situació 31TCF039168 Per a arribar-hi des d’Amposta cal seguir la carretera N-340 en direcció a Barcelona, i un cop fets uns 10 km aproximadament, s’ha d’agafar un trencall a mà dreta que al cap d’1 km mena directament a Camarles MLIR-JBM Història El lloc i el…

Al puig Major hi ha un jaciment de plantes fòssils datat com a pertanyent al Burdigalià inferior, quan es produeix una emersió fugaç de les terres mallorquines, amb formació de nombroses llacunes Quant a les capes que contenen els vegetals, hom els ha pogut assignar una edat burdigaliana inferior basantse principalment en la fauna fòssil que contenen Les restes es troben a la collada d’Es Cards Colers, al vessant N del massís La sèrie paràlica que hi apareix es disposa sobre calcàries grises del Liàsic, des dels nivells inferiors als superiors estrats de pudingues amb fragments d’ostres i d’…

Plantaginacies 1 Cervina Plantago coronopus a aspecte de la inflorescència x 1,7 b detall d’una flor amb els sèpals de marge escariós i una bràctea x 5,6 c fruit de dehiscència transversal pixidi x 5,6 Fulles de diversos plantatges 2 Plantago media x 0,6 3 P major x 0,6 4 P lanceolata x 0,6 Eugeni Sierra Comprenen únicament tres gèneres, diversificats en unes 250 espècies distribuïdes gairebé per tot el món, però concentrades principalment a les zones temperades i a les altes muntanyes intertropicals Les plantaginàcies són plantes herbàcies, o més rarament llenyoses, sovint acaules i amb…

El picot garser gros Picoides major té el cos més petit que el picot verd ateny 23 cm, i és comú als nostres boscos Es distingeix del més rar picot garser petit Picoides minor , per la taca blanca del costat, la taca vermella de sota la cua i la franja negra de la cara, que és contínua, com s’observa a l’exemplar de la fotografia, feta a Aigüestortes, als Pirineus El mascle té una taca vermella darrere el cap i els joves tenen tot el capell d’aquest color Xavier Parellada Espècie característica dels boscos bòreo-alpins, el picot garser gros ocupa la Catalunya Nord és absent de la plana del…

L’òliba Tyto alba és un rapinyaire nocturn mitjà entre 32 i 34 cm d’aspecte inconfusible, a causa dels tons claríssims o daurats de tot el seu cos beix i marró clar al dors i les ales, blanc o crem al pit i l’abdomen, altrament tot clapat de motes negres o molt fosques, i també a causa de les grans ulleres que li emmarquen la cara És un devorador de petits vertebrats els ossos i pèls dels quals regurgita polidament egagròpiles, de crit llòbrec i esfereïdor, hoste habitual de torres i campanars Tony Tilford/Index L’òliba és una espècie sedentària, hivernant i nidificadora als Països Catalans…

L’aufrany Neophron percnopterus no és gaire freqüent a les muntanyes del nostre país, d’on procedeixen aquestes fotografies, concretament dels Pirineus Els adults es reconeixen fàcilment en vol pel clar dibuix blanc i negre de sota les ales a dalt El seu aspecte geperut a baix i escabellat, i el bec fi i groc el fan inconfusible Oriol Alamany Aquest petit voltor nia en algunes zones dels Països Catalans A Catalunya ho fa des dels Prepirineus interiors Pallars Jussà i Sobirà, Alt Urgell, Solsonès i Noguera fins a les terres baixes de la Depressió Central catalana Fins a la dècada dels 70…

El trencalòs Gypaetus barbatus és un voltor conegut pel seu hàbit peculiar d’alimentació, que consisteix a menjar-se el moll dels ossos, els quals trenca deixant-los caure des de grans alçàries No és, doncs, pròpiament, un ocell rapinyaire, sinó una mena de voltor que aprofita els sobrants dels altres La seva silueta, però, és més d’esparver gros que no pas de voltor, gràcies a la forma de les ales i de la cua, que mostra en vol a dalt Xavier Parellada i Oriol Alamany Nia als Pirineus centrals i, actualment, els ocells que s’observen esporàdicament cap a l’W i al S procedeixen d’aquesta…

La banda litoral del Montgrí constitueix probablement el sector més esquerp de tota la Costa Brava Anna Motis El massís del Montgrí 23, entre els principals espais naturals del litoral català i valencià Entre l’Alt i el Baix Empordà, separant la plana del Fluvià de la del Baix Ter, s’estén el Montgrí un massís modest, de només 310 m, però on es troben alguns valors biològics prou notables El relleu es caracteritza per un marcat contrast entre el vessant nord, de pendent suau, i el meridional, que cau molt més bruscament A la banda costanera el massís té espadats impressionants que arriben a…

La geografia física Morfològicament hom hi distingeix la zona herciniana del massís de Bohèmia, al sector occidental, i el solc format per les conques de Moràvia i Silèsia a ponent El massís de Bohèmia, format per antics blocs hercinians, es presenta com un altiplà vorejat per serralades disposades en forma de quadrilàter, que són al N, i en direcció SW-NE, les muntanyes Metallíferes al NE, i en direcció NW-SE, la serralada dels Krknose , on hi ha la màxima altitud 1602 m, i els Sudets al S, i en direcció NE-SW, els turons txecomoravians i a l’W la Selva de Bohèmia El riu Sazava, que forma…