L’aufrany (Neophron percnopterus) no és gaire freqüent a les muntanyes del nostre país, d’on procedeixen aquestes fotografies, concretament dels Pirineus. Els adults es reconeixen fàcilment en vol pel clar dibuix blanc i negre de sota les ales (a dalt). El seu aspecte geperut (a baix) i escabellat, i el bec fi i groc el fan inconfusible.
Oriol Alamany.
Aquest petit voltor nia en algunes zones dels Països Catalans. A Catalunya ho fa des dels Prepirineus interiors (Pallars Jussà i Sobirà, Alt Urgell, Solsonès i Noguera) fins a les terres baixes de la Depressió Central catalana. Fins a la dècada dels 70 criava a la província de Girona i als ports de Beseit, indrets d’on ha desaparegut en aquests darrers anys, com a conseqüència de la col·locació indiscriminada d’esquers enverinats arreu de les comarques meridionals catalanes. L’any 1982 es va censar un total de 35-40 parelles reproductores a Catalunya, aparentment estabilitzades. A la regió de Castelló encara nien unes poques parelles al límit amb Aragó.
A les illes Balears, la darrera localitat on existeix encara un nucli reproductor d’aufranys, en aquest cas sedentari, és Menorca, on foren visibles unes 13-18 parelles l’any 1978; la suposada nidificació a Mallorca no ha pogut ésser ratificada posteriorment i, en cas que fos certa, encara se’n desconeixen les causes de la desaparició. A la resta dels Països Catalans, l’aufrany és un migrador rar, ja que el nombre de parelles que nien més cap al N, a la França mediterrània, és molt reduït. Fins i tot al País Valencià i a les Illes gairebé no se’n veuen, d’aufranys, si no són les parelles reproductores a les seves àrees de cria; a Eivissa, per exemple, solament ha estat citat un cop i, pel que fa a les comarques meridionals valencianes, no hi ha fins aquest moment, cap mena d’informació.
Àrea de nidificació de l’aufrany (Neophron percnopterus, en verd), el voltor comú (Gyps fulvus, en ratllat blau) i el voltor negre (Aegypius monachus, en taronja) als Països Catalans.
Maber, original dels autors.
Aquests petits voltors blancs i negres necessiten terrenys espadats, cingles i penya-segats, no hi fa res que siguin de poca alçada sempre que tinguin alguna cova o repeu amb un racó a recer on construir el niu. Són ocells solitaris, força termòfils (a Catalunya, el seu límit septentrional és determinat per la isoterma dels 18°C del juliol), encara que a l’estiu poden ser vistos sobrevolant prats alpins. Més oportunista que altres voltors, la seva distribució no depèn exclusivament de la ramaderia, ja que s’alimenta de qualsevol despulla i visita abocadors i escombraries.
Els primers exemplars es veuen cap al final de febrer. Durant la segona quinzena de març ja tenen lloc les parades nupcials i restauren els nius; aquests són una pila de branques, entapissades amb abundosa llana, pells, draps i residus, nombrosos i variats, de la seva alimentació carronyera. Ponen dos ous cap al final de març o el començament d’abril i els joves volen cap a la primera quinzena d’agost, quan ja tenen 3 mesos. El viatge cap a les àrees d’hivernada africanes s’inicia al final d’agost i es perllonga fins al setembre, i ja és molt rar veure’n al final d’aquest mes.