Plantaginacies. 1 Cervina (Plantago coronopus): a aspecte de la inflorescència (x 1,7); b detall d’una flor amb els sèpals de marge escariós i una bràctea (x 5,6); c fruit de dehiscència transversal (pixidi) (x 5,6). Fulles de diversos plantatges: 2 Plantago media (x 0,6); 3 P. major (x 0,6); 4 P. lanceolata (x 0,6).
Eugeni Sierra
Comprenen únicament tres gèneres, diversificats en unes 250 espècies distribuïdes gairebé per tot el món, però concentrades principalment a les zones temperades i a les altes muntanyes intertropicals. Les plantaginàcies són plantes herbàcies, o més rarament llenyoses, sovint acaules i amb les fulles de forma diversa i disposades en roseta basal. Les flors, proterògines i secundàriament anemòfiles, s’agrupen en inflorescències espiciformes al capdamunt de peduncles poc o molt allargats i nus. El calze consta de quatre sèpals herbacis. La corol·la, també tetràmera, és petita, membranosa i té els pètals soldats per la base en un tub curt, dins del qual s’insereixen, de manera alternada amb els lòbuls corol·lins, quatre estams llargament exserts. L’ovari, súper i bicarpel·lar, origina una càpsula amb dues cavitats. El gènere Plantago, el més important de la família, té la càpsula dehiscent transversalment (pixidi).
Al nostre país en tenim un sol gènere representat (Plantago) amb una quinzena d’espècies, la majoria acaules. P. major, un dels plantatges més coneguts, estès per bona part del món, té les fulles de la roseta amples i amb un pecíol ben evident. La inflorescència, llarga i estreta, sol ocupar més de la meitat de la tija florífera. És poc o molt nitròfil i viu en indrets humits i trepitjats. P. lanceolata té les fulles llargues i estretes, tal com indica el seu epítet específic, i sèssils. S’anomena, en alguns indrets, herba de les cinc costures, pels cinc nervis prominents que solen tenir les seves fulles. La inflorescència, curta en comparació amb la resta de la tija florífera, és gairebé glabra. Es fa pràcticament a tot el país, exceptuant les parts més seques, i és especialment abundant als prats i als herbassars mesòfils. P. lagopus s’assembla força a P. lanceolata, però té la inflorescència coberta d’una pilositat blanca. Es troba només a les contrades mediterrànies seques.
La cervina (Plantago coronopus) és una planta acaule amb nombroses fulles retallades disposades en roseta basal, del mig de la qual creixen diverses tiges floríferes nues.
Ramon Folch
Als sòls salins i poc o molt argilosos del nostre litoral, s’hi fa la cervina (P.coronopus), una planta de dimensions molt variables, que té les fulles de vegades una mica carnoses, dividides en segments més o menys profunds i estrets. P. crassifolia és una espècie molt propera, de fulles carnoses i linears, exclusiva dels sòls salats litorals. Totes les espècies esmentades fins ara tenen la inflorescència més aviat densa, a l’inrevés de l’herba-fam (P. albicans) que la té força laxa. Les fulles de l’herba-fam, lanceolades o linears, i una mica canaliculades a causa dels seus marges poc o molt ondulats, són blanques i cobertes de pèls. Viu en indrets secs, sobre sòls pedregosos, a les contrades mediterrànies. P. sempervirens rep el nom de matafoc, malgrat ésser una planta molt piròfila. Es diferencia de la major part de les espècies del gènere perquè és un arbust baix, de tija foliosa; les fulles són linears i oposades, i les inflorescències, més aviat ovoides, se situen al capdamunt de curts peduncles axil·lars. Es fa en prats secs, conreus abandonats, brolles esclarissades, etc., des de vora mar fins a les faldes dels Pirineus.