Resultats de la cerca

Els vint anys transcorreguts des de la publicació del volum Fongs i líquens d’aquesta mateixa obra han estat extremament productius pel que fa als estudis dels fongs als Països Catalans A tall d’exemple, al Principat s’ha duplicat amb escreix el nombre de registres de 34615 citacions de fongs s’ha passat a 73621 i ha augmentat considerablement el de publicacions referides als fongs abans del 1990 s’havien publicat 240 treballs, mentre que d’ençà d’aquest any se n’han publicat vora 320 Aquest increment d’informació tan important ha permès que actualment es tingui coneixement de la presència al…

L’ampli cinturó de taigà que abraça les latituds més septentrionals del globus, tant a Euràsia, des d’Escandinàvia fins a Hokkaidō i Sakhalin, com a l’Amèrica del Nord, des d’Alaska fins a Terranova, abasta uns 1 470 milions d’ha, és a dir, l’11% del total de la superfície emergida del planeta La taigà roman encara un dels espais més hostils a la colonització humana i, per això mateix, en immenses extensions és un dels més ben conservats en el seu estat pristi, sense que hagi calgut aplicar-hi mesures especials de protecció Malgrat aquesta constatació, hi ha una característica distintiva del…

L’emblemàtica imatge dels encantats vista des de l’estany de Ratera, glaçat i cobert de neu Oriol Muntané El Parc Nacional d’Aigüestortes i estany de Sant Maurici 13, entre els principals espais naturals dels Pirineus i Pre-pirineus Localitzat en plena zona axial dels Pirineus centrals, el Parc Nacional d’Aigüestortes i estany de Sant Maurici, és integrat per la part alta de les valls de Sant Nicolau i d’Espot, que es troben unides en les seves capçaleres pel Portarró d’Espot, collada situada a 2428 m Hi ha un bon nombre de valls secundàries que augmenten la complexitat de l’orografia,…

L’estany petit de Juclà, a la capçalera de la vall del mateix nom, presidit pel pic d’Escobes Ernest Costa Les valls d’Andorra 15, entre els principals espais naturals dels Pirineus i Pre-pirineus El Principat d’Andorra és situat al bell mig dels Pirineus axials De 468 km 2 d’extensió, és integrat per la conca del riu Valira, encara que el sector més baix d’aquesta pertany a la comarca de l’Alt Urgell A l’alçada de les Escaldes la vall de la Gran Valira es parteix en dues, les quals són recorregudes pels rius Valira del Nord i Valira d’Orient i al seu torn subdividides en diferents valls…

Els bolets de soca de la família de les himenoquetàcies poden tenir forma de crosta o bé presentar barret Sobre fusta descorticada de roures i castanyers creix Hymenochaete rubiginosa himenoquetàcies, els cossos fructífers de la qual resten tot l’any damunt els troncs Amb una bona lupa és possible de veure les setes, brunes, emergint sobre l’himeni Les hifes de la carn són tenyides de color bru canyella August Rocabruna / SCM Constitueixen una família bastant àmplia uns 25 gèneres i 200 espècies de bolets de soca, típicament lignícoles i productors de podriment blanc El cos fructífer, anual o…

Visió de la pica de Canigó des dels gorgs de Cadí Els petits estanys glacials del massís són els més orientals de tota la serralada pirinenca Ernest Costa El massís de Canigó 110, entre els principals espais naturals dels Pirineus i Pre-pirineus El massís del Canigó és situat a l’extrem oriental de l’alta cadena axial pirinenca El seu cim, la Pica del Canigó 2785 m és només a 45 km de les platges del golf de Lleó El massís integra una veritable península muntanyenca que domina la plana rossellonesa limita al nord per la vall de la Tet i al sud per la del Tec A part el seu valor simbòlic per…

L’alineació del puig d’Escotor i el pic de la Pelada, darrere del prat de gesp del primer terme, i al fons de tot, el Montcoronat És interessant de remarcar el dèbil port i la distribució esparsa dels pins negres situats a més altitud Jaume Orta El massís de Madres 18, entre els principals espais naturals dels Pirineus i Pre-pirineus El massís de Madres cobreix prop de 30 000 ha repartides, en ordre d’importància decreixent, entre els departaments dels Pirineus Orientals, l’Aude i l’Arieja Situat a la zona axial de la serralada pirinenca i allunyat 70 km de la Mediterrània, constitueix un…

El pic d’Aneto i part de la seva glacera, mostrant diferents esquerdes Ernest Costa La vall de Benasc 11, entre els principals espais naturals dels Pirineus i Pre-pirineus La vall de Benasc coincideix amb el curs alt de l’Essera i comprèn els relleus més alts i vigorosos dels Pirineus centrals S’articula en diferents valls afluents entre les quals destaquen la d’Estós, pel marge dret, i la de Vallhiverna, per l’esquerra Al nord limita amb l’imponent alineació muntanyosa que fa la divisòria d’aigües entre els dos vessants dels Pirineus i que s’estén aproximadament des de la Forca de la…

Ranunculàcies 1 Ranunculus repens a aspecte general x 0,5 b flor un cop extretes algunes peces x 1,5 c fruit en aqueni x 3 2 Ranunculus aquatilis a brot florit i fruitat que duu dos tipus de fulles, palmatisectes i laciniades x 0,5 b fruit x 4 3 Vidiella Clematis flammula a brot en flor, amb les típiques fulles de raquis i peciols prènsils x 0,5 b fruits corresponents a una flor, cadascun dels quals és un aqueni terminat en una llarga aresta plumosa x 0,5 4 Aspecte general de la fetgera Hepatica nobilis x 0,5 5 Aspecte general del marxívol Helleborus foetidus , amb fulles típiques,…

L’eriçó comú Erinaceus europaeus es diferencia externament de l’eriçó africà E algirus ultra pel seu color, més fosc en general, perquè presenta al front una línia transversal ininterrompuda de pues, i per una taca fosca que va des de l’ull fins a la punta del musell Les mesures del cos són les següents 230-300 mm de cap i cos, 20-40 mm de cua, 45-53 mm de peu, 25-29 mm d’orella, i el pes és de 500 a 1200 g Javier Andrada L’eriçó fosc, europeu o comú és un insectívor de dimensions mitjanes, cua i extremitats curtes i peus grans i proveïts d’ungles ben desenvolupades i callositats plantars…