Les himenoquetàcies

Constitueixen una família bastant àmplia (uns 25 gèneres i 200 espècies) de bolets de soca, típicament lignícoles i productors de podriment blanc. El cos fructífer, anual o perenne, pot tenir forma de crosta, aplicada o amb el marge reflex però, més sovint, forma barrets sèssils o amb peu. És característica la reacció dita xantocroica (ennegriment en afegir-hi KOH). La superfície himenial pot ésser llisa, tuberculada, hidnoide, porioide i fins laminada. L’estructura és monomítica o dimítica, amb hifes generatives no fibulades. El nom de la família ens recorda la presència freqüent d’uns elements bruns, sovint aguts i de paret gruixuda, amb el contingut també més o menys brunenc, simples, ramificats o en forma d’estrella: són les sedes o setes, i poden aparèixer a l’himeni o a la trama. Les espores poden variar de color des de hialines fins a bru fosc, i tenen les parets generalment llises i no amiloides.

Asterostroma ochroleucum forma cossos resupinats membranosos d’estructura monomítica, amb hifes hialines i amb sedes en forma d’estrella (asterosetes) i gleocistidis. Apareix sobre fusta morta de coníferes. El cos fructífer, de color blanc ocraci, presenta un marge indefinit, sovint amb rizomorfes. Les asterosetes, hialines o brunes, tenen de 6 a 8 braços i les espores, arrodonides, presenten unes característiques berrugues digitiformes.

El gran gènere Hymenochaete (unes 100 espècies) forma cossos fructífers resupinats, efuso-reflexos i fins i tot dimidiats. La carn és coriàcia, monomítica, i la superfície himenial és llisa o tuberculada. Hi ha sedes brunes. L’espècie més freqüent és H. rubiginosa, que creix sobre fusta descorticada de roures (Quercus) i de castanyers (Castanea). Forma fructificacions perennes, amb barrets dimidiats, disposats en grups més o menys imbricats i soldats entre ells. La superfície del barret és sinuosa, zonada, de color bru vermellós o gairebé negre en envellir, amb el marge una mica més clar. La superfície himenial, de color bru vermellós o bru taronja, mat, presenta sedes brunes (40-60 × 5-7 μm), de paret gruixuda, emergents, sovint visibles amb lupa. H. tabacina forma carpòfors resupinats o de barret dimidiat sobre fusta morta d’avellaner (Corylus) i de salze (Salix). La superfície del barret és feltrada, de color bru taronja o bru grisenc, i l’himeni, fissurat en assecar-se i de color brunenc, presenta un aspecte vellutat a causa de les sedes emergents. Aquestes últimes, d’àpex parcialment incrustat, són més grosses (60-90 × 7-12 μm) que en l’espècie anterior.

El gènere Coltricia presenta un cos fructífer anual, amb peu lateral o central i un barret de superfície bruna, zonada, que presenta tubs brunencs, arrodonits o angulosos. La carn és bruna i monomítica i les espores, el·lipsoïdals i no amiloides. C. perennis, de boscos de coníferes i de planifolis, amb preferència pels sòls arenosos, té el barret arrodonit (1,5-5 cm), pla o en forma d’embut, molt prim (1-3 mm), amb zones concèntriques, amb el marge sovint esfilagarsat i un color general bru groguenc. L’himenòfor és format per porus (de 2 a 4 per mm) de color bru ocraci, que baixen una mica pel peu, que és central, coriaci i bru fosc. Les espores fan 6-9 × 3,5-4,5 μm. Molt fàcil de confondre amb l’espècie anterior, però amb el barret més petit i les espores més amples (6-10 × 4,5-7 μm), tenim C. cinnamomea. Finalment, amb un barret de gruix considerable (5-10 mm), podem citar C. montagnei.

Inonotus es caracteritza per la carn esponjosa (un caràcter que ajuda a diferenciar-lo de Phellinus, de carn suberosa). Presenta un cos fructífer en forma de consola, dimidiat, en algun cas resupinat o reflex, anual, amb l’himeni tubular. La carn té estructura monomítica. L’espècie més freqüent, que podem anomenar bolet de soca vellutat, és I. hispidus. És un paràsit de ferida, devorador brutal d’arbres fruiters, moreres i oms vells, si bé pot atacar també altres caducifolis. El barret (10-30 cm) és bastant gruixut, no zonat, de color des de groc vermellós fins a bru vermellós, negrós amb l’edat, notable per la superfície, coberta per un vellut aspre. Hi ha una sola capa de tubs, formats per parets primes i fràgils i amb els porus arrodonits, grocs o ataronjats, que, quan el bolet és fresc, exsuden un líquid transparent (plor). La carn primer és tova, groguenca, zonada i, en assecarse, es torna suberoso-fibrosa, dura i fràgil. Hi ha sedes més o menys abundants, ventrudes, una mica més acolorides que les hifes.

Un dels gèneres més diversificats (unes 80 espècies) i ben estudiats del grup és Phellinus, que forma cossos fructífers perennes, que poden ésser resupinats, efuso-reflexos, dimidiats o ungulats (forma de peülla), sempre sèssils.

Un dels bolets de soca porats més freqüents sobre planífolis mediterranis és Phellinus torulosus, de carn de color canyella, amb un típic torus marginal, que correspon a la zona de creixement. També és notable la freqüent presència d’algues (taca verda de la dreta) i molses (taques verdes de l’esquerra) a la superfície.

Josep Ribot.

L’himeni és estratificat, format per tubs de color de canyella, més o menys fosc. La carn, suberoso-llenyosa i dura quan s’asseca, és bruna, d’estructura dimítica, amb hifes generatives hialines, de paret prima, i esquelètiques de color bru groguenc i paret gruixuda. Moltes espècies presenten sedes a l’himeni. Produeixen un podriment blanc a la fusta atacada. Entre les espècies resupinades, la més freqüent és P. ferruginosus, pròpia de pinedes i brolles de llocs càlids, que forma revestiments porats, de color canyella, sobretot a la fusta morta de pi blanc (Pinus halepensis) i també a la part baixa dels troncs de mates velles de romaní (Rosmarinus officinalis), encara vives. Més conegudes són les espècies amb barret, i especialment P. torulosus, molt freqüent al nostre país sobre soques tallades o a la base de troncs de molts caducifolis, especialment alzines. Presenta un barret (15-30 cm) dimidiat, bastant aplanat, de superfície tuberculada, tomentosa, amb solcs concèntrics, de color bru, a vegades bru verdós per la presència d’algues; el marge és típicament inflat (toroïdal), feltrat, de color canyella. Els tubs són prims, disposats en capes, amb els porus molt estrets i arrodonits, de color bru vermellós. Hi ha sedes himenials abundants, còniques, subulades, de color bru fosc, i espores ovoides o arrodonides, hialines, de 5-6,5 × 4-5 μm. P. robustus viu paràsit, gairebé exclusivament sobre alzina, i presenta un barret (5-25 cm) sèssil, ungulat, amb solcs concèntrics, glabre, amb superfície fragmentada en envellir, de color de bru vermellós a bru grisós, sovint també amb algues verdes, amb el marge gruixut i obtús. Els tubs són pluristratificats, de color canyella clar, sense capa intercalar entre els estrats. Hi ha sedes, però poques, polimorfes i de color bru vermellós. Les espores (6-8 × 5,5-7,5 μm) són subgloboses. P. hartigii és comú en les avetoses, si bé també pot aparèixer sobre Picea. Té un creixement lent i pot arribar a viure fins a 30 anys. El barret (5-20 cm), dimidiat i amb la superfície de color bru vinós o bru groguenc fosc, té el marge poc prominent. Cada estrat de tubs és separat del següent per una capa estreta de carn. Els porus tenen un color groc grisós. La carn és zonada, de color des de groguenc fins a bru vermellós. No hi acostuma a haver sedes. Les espores (7,5-8 × 6,5-7 μm) són ovoides o globoses.

Encara dins del gènere Phellinus, sobre troncs vius de pi, especialment de pi blanc (Pinus halepensis), sovint a una certa distància de terra, és força freqüent un bolet paràsit: P. pini (=Xanthochrous pini), que pot iniciar la penetració per la cicatriu de rames caigudes, sobretot quan la producció de resina és insuficient. El barret (8-15 cm), de color bru negrós, a vegades amb algues, presenta solcs concèntrics, fissurats radialment, i un marge feltrat de color bru canyella. Els tubs no estan estratificats, i criden l’atenció pels seus porus no rodons, sinó angulosos, estirats o laberíntics, de color gris groguenc. L’esca de verger (P. tuberculosus [=P. pomaceus]), és un paràsit perillós per als arbres fruiters, sobretot els del gènere Prunus (prunera, ametller, etc.). El barret (fins a 8 cm) és ungulat o semiresupinat, amb freqüència malformat, de color bru grisós. Els tubs estan estratificats i són compactes, de color bru clar, amb porus minúsculs, coberts d’una pruïna de color gris groguenc.