L’eriçó comú (Erinaceus europaeus) es diferencia externament de l’eriçó africà (E. algirus) ultra pel seu color, més fosc en general, perquè presenta al front una línia transversal ininterrompuda de pues, i per una taca fosca que va des de l’ull fins a la punta del musell. Les mesures del cos són les següents: 230-300 mm de cap i cos, 20-40 mm de cua, 45-53 mm de peu, 25-29 mm d’orella, i el pes és de 500 a 1200 g.
Javier Andrada.
L’eriçó fosc, europeu o comú és un insectívor de dimensions mitjanes, cua i extremitats curtes i peus grans i proveïts d’ungles ben desenvolupades i callositats plantars. Es caracteritza perquè presenta una línia transversal ininterrompuda que delimita el front de les pues del cap, i una taca fosca que va des de l’ull fins a la punta del musell. Les orelles són parcialment amagades pel pèl, petites i arrodonides, i més curtes que les pues del cap. El dors, els flancs i la part superior del cap són coberts per pues fortes i gruixudes, d’uns 2 o 3 cm de longitud, on s’alternen anells clars i foscos que donen al cos una coloració marró fosc. Una petita proporció de pues, distribuïdes uniformement pel dors, són de color blanc brut. La resta del cos és recoberta per un pelatge llarg, aspre i dens, més o menys fosc. La coloració general del cos presenta variacions en funció de la distribució geogràfica de l’espècie.
Biologia
L’eriçó, en cas de veure’s en perill, presenta la capacitat d’enrotllar-se en forma de bola gràcies a uns músculs especials.
Jordi Muntaner.
Presenta uns requeriments de tipus medioeuropeu, si bé pot habitar zones de característiques mediterrànies, encara que amb densitats poblacionals més baixes. És freqüent als boscos caducifolis, semicaducifolis o alzinars litorals i muntanyencs. Habita també llocs humanitzats, com jardins, parcs i camps de conreu. Durant el dia, acostuma a reposar a nius situats sota munts de fulles, pedres o masses de vegetació molt denses.
És actiu des del crepuscle fins a l’alba i es desplaça amb rapidesa en cerca d’aliment. És omnívor: s’alimenta, principalment, d’invertebrats, però també pot consumir granotes, serps, sargantanes, ocells i ratolins joves, aliments vegetals com glans, fruites i baies, i fins i tot carronya. Els coleòpters i els cucs de terra constitueixen la fracció més important de la seva dieta. Hiverna des de l’octubre fins al març a l’abril. Durant l’hivern, si les condicions climàtiques varien o si són molestats, poden despertar i emergir per breus períodes. Finalitzada la hibernació, els eriçons abandonen els refugis i es desplacen, generalment molt lluny, cercant un territori de caça. Durant aquest període, la taxa de mortalitat és particularment elevada, tant en els mascles com en les femelles.
L’època de reproducció s’inicia a l’abril i es perllonga fins a finals d’estiu, amb dos màxims d’activitat. Durant aquesta època, les femelles no abandonen llur territori i són visitades regularment pels mascles. Hi ha una o dues ventrades per any d’una a set cries, amb una mitjana de quatre. El període de gestació dura aproximadament cinc setmanes i la lactació 35-40 dies. Les cries neixen sense pèl, amb pues blanques i toves, i pesen al voltant de 12-25 g. Les pues definitives apareixen al cap de quatre dies i els ulls s’obren entre catorze i divuit dies després del naixement. Els joves assoleixen l’aparença d’adult a les tres setmanes i són actius a l’any de vida, moment en què ja s’ha completat el creixement. Els joves nascuts durant l’estiu abandonen el grup familiar a partir de l’agost i a la tardor busquen un indret favorable per hivernar. El mecanisme defensiu d’enrotllar-se en bola fa que l’eriçó tingui pocs enemics naturals, entre els quals destaquen les guineus i els gossos. De fet, la mortalitat més elevada es dóna durant els seus desplaçaments, en ésser atropellats pels automòbils. La seva vida mitjana a la natura oscil·la entre els quatre i els vuit anys. En captivitat, poden arribar a viure deu anys.
Corologia
Àrea de distribució probable de l’eriçó comú (Erinaceus europaeus) als Països Catalans.
Maber, original de l’autor.
L’eriçó comú habita l’Europa occidental, des de la conca mediterrània fins a la línia que va des del riu Oder fins a l’Adriàtic. També es troba a Gran Bretanya, Irlanda, al S d’Escandinàvia i a totes les grans illes de la Mediterrània, menys a les Balears. A la península Ibèrica, l’espècie es distribueix arreu.
Als Països Catalans, ocupa preferentment la zona oriental, des del Rosselló vers el S, seguint la franja litoral. Les condicions climàtiques, en particular l’aridesa, no afavoreixen la seva presència a la regió continental i l’estepa lleidatana. Malgrat que l’espècie és més abundant a les zones baixes, fins al nivell del mar, arriba també a altituds elevades: ha estat capturat fins a 1600 m, a Montlluís (Alta Cerdanya).
Registre fòssil i variabilitat
Amb el gènere Erinaceus apareixen, a mitjan Miocè, els primers eriçons amb pues. Durant el Quaternari ocupa l’Europa central i occidental. A conseqüència de les darreres glaciacions, Erinaceus es veu relegat vers el S, on ocupa dues àrees de distribució diferents: una al SE i l’altra al SW. Posteriorment, la forma de l’W colonitzà Europa occidental i septentrional.
Mitjançant estudis cariològics i morfomètrics s’ha constatat que les formes de l’E i de l’W corresponen, en realitat, a dues espècies diferents: l’eriçó fosc (Erinaceus europaeus), a l’W, i E. concolor, a l’E. Altrament, resta per determinar si la subespècie E. roumanicus transcaucasicus, que es troba a Romania i Bulgària, constitueix, de fet, una espècie bona o si pertany a l’espècie E. concolor.