Resultats de la cerca

Morfologia La sargantana cuallarga Psammodromus algirus és grossa i molt fàcil d’identificar pel tipus i la disposició de les escates, carenades i imbricades, i per les quatre línies longitudinals groguenques que la recorren dorsalment, ultra per la llargada notable de la seva cua Ramon Torres És una sargantana grossa, de coll gruixut i cua progressivament afilada, molt llarga i prou rígida Arriba a mesurar 8 cm de cap i tronc i la cua supera de 2,6 a 3 vegades aquesta longitud pot arribar en total i amb la cua intacta fins als 31 cm de longitud El cap és de petit a mitjà, de front pla i…

Morfologia El peu del gripau d’esperons Pelobates cultripes mostra el tubercle molt desenvolupat, corni i negre, que forma l’esperó 1 d’aquesta espècie d’hàbits excavadors Amadeu Blasco Aquesta espècie presenta una morfologia típica de gripau i fa fins 90 o 100 mm de longitud És gros, rabassut i de pell llisa Té el cap particularment gros, amb el musell molt arrodonit, i els ulls grossos i sortints, amb l’iris grisenc o argentat, la part superior del cap deprimida i sense un timpà visible Les potes són relativament curtes i el tubercle metatarsià constitueix un esperó negre molt destacat,…

Comprèn més de 1800 espècies, que habiten a gairebé tota la superfície terrestre

Les potes posteriors són fortes i dentades i els èlitres durs, negres i brillants Habiten a les zones sorrenques a la vora de la mar, on excaven galeries a la sorra L’espècie Scanter bujarius , d’uns 3 cm de llargària, és comuna al litoral català

Destaquen, entre altres, els gèneres Percus, Abax, Pterostichus, Amara i Zabrus , amb espècies comunes als Països Catalans L’espècie Zabrus tenebrioides parasita els cereals, i algunes espècies del gènere Amara parasiten cereals, crucíferes i compostes, i hi ocasionen grans estralls

L’eriçó comú Erinaceus europaeus es diferencia externament de l’eriçó africà E algirus ultra pel seu color, més fosc en general, perquè presenta al front una línia transversal ininterrompuda de pues, i per una taca fosca que va des de l’ull fins a la punta del musell Les mesures del cos són les següents 230-300 mm de cap i cos, 20-40 mm de cua, 45-53 mm de peu, 25-29 mm d’orella, i el pes és de 500 a 1200 g Javier Andrada L’eriçó fosc, europeu o comú és un insectívor de dimensions mitjanes, cua i extremitats curtes i peus grans i proveïts d’ungles ben desenvolupades i callositats plantars…

Morfologia El llangardaix verd Lacerta viridis és més petit i esvelt que el llangardaix ocellat L lepida En els individus mascles, com el de la fotografia, hom aprecia un cap particularment alt i la part inferior del cap blava durant el període reproductor Javier Andrada El lluert o llangardaix verd és un saure mitjà, que mesura uns 13 cm de longitud màxima de cap i tronc i té la cua dues vegades més llarga El seu cap és curt i alt, especialment el dels mascles Presenta un collar ben marcat, constituït per 5-14 escates Entre l’escata mentoniana i el collar, hi ha de 15 a 29 escates gulars…

A la tundra, i molt especialment a la tundra típica que es fa en els territoris compresos entre les isotermes de juliol 4-5°C i 8-11°C, hi senyoregen les molses fan una coberta contínua, una flonja catifa que només interromp el curs indecís de les aigües de fosa Més al nord, a l’anomenada tundra septentrional, també les molses fan bandes torboses que encerclen claps nus, erms que resulten d’una particular dinàmica de congelació i desglaç del sòl Hom ha descrit la tundra com una taigà sense arbres De fet, una i altra comparteixen trets climàtics i un nucli d’animals i plantes comuns Però…

L’emissió del líquid va acompanyada d’un soroll peculiar, i d’aquí ve el seu nom Són escarabats de colors lluents i vius, amb el cap i el tòrax molt prims en comparació amb l’abdomen Viuen sota les pedres, sobretot als terrenys calcaris Les espècies més comunes als Països Catalans són Brachinus crepitans i Aptinus displosor

Els cicadofitins són més complexos estructuralment que els coniferofitins les fulles tenen nervadura pinnada i, molt sovint, són profundament dividides els estams porten diversos grups de sacs pollínics i els primordis seminals s’insereixen, en nombre més o menys elevat segons les espècies, en carpels foliacis Alguns cicadofitins presenten caràcters evolutivament avançats, com ara la manca d’arquegonis en els megaprotallus Apareixen, també, flors hermafrodites, amb un periant incipient, que són pollinitzades per insectes El port és variable des de plantes amb aspecte de palmera fins a lianes…