Morfologia
El llangardaix verd (Lacerta viridis) és més petit i esvelt que el llangardaix ocel·lat (L. lepida). En els individus mascles, com el de la fotografia, hom aprecia un cap particularment alt i la part inferior del cap blava durant el període reproductor.
Javier Andrada.
El lluert o llangardaix verd és un saure mitjà, que mesura uns 13 cm de longitud màxima de cap i tronc i té la cua dues vegades més llarga.
El seu cap és curt i alt, especialment el dels mascles. Presenta un collar ben marcat, constituït per 5-14 escates. Entre l’escata mentoniana i el collar, hi ha de 15 a 29 escates gulars. Les escates dorsals són carenades al centre i llises als flancs, i disposades en 39-57 fileres enmig del tronc. Hi ha sis fileres d’escates ventrals trapezoidals. D’altra banda, hi ha de 13 a 23 porus femorals a cada cuixa.
El mascle és de color verd viu, amb un fi puntejat negre al dors, i té el cap fosc amb taques clares; en conjunt, fa una taca verd maragda patent dins de la vegetació. Les femelles són més variables i, en general, més críptiques, de color verd o castany uniforme, o amb taques, o més sovint amb dues o quatre ratlles longitudinals fines al dors, de color molt clar, i amb o sense taques o ratlles negres; el ventre és groguenc. Els mascles sexualment madurs, i també alguna femella, tenen la gola marcadament blava, de to turquesa. Els joves són de color beix, uniforme, amb taques clares o amb les mateixes dues o quatre ratlles longitudinals clares i fines al dors que presenten moltes femelles.
Biologia i ecologia
El lluert pot aparèixer a tota mena de substrats, pedregosos o sorrencs, o més o menys tous, però exigeix sempre una protecció vegetal densa, molt sovint en localitats de cobertura vegetal arbustiva, on les plantes li ofereixen refugi, però també en indrets de cacera i assolellament, prou discrets i protegits. Els joves prefereixen, més aviat, superfícies herboses obertes i indrets més assolellats i són més conspicus. Els adults, en canvi, romanen sempre més a prop de vegetació densa o immersos dins d’aquesta. Hom els troba a boscos oberts, bardisses, vorades de bosc i camps, vessants arbustius i similars, sempre ben assolellats. A les nostres terres, hom el troba a localitats humides i a altitud moderada, sempre amb cobertura arbustiva molt densa, però amb indrets apropiats per assolellar-se.
És un animal ràpid i àgil, normalment terrestre, però que neda i grimpa prou bé; pot assolellar-se al peu del talús i tenir el refugi a la part alta, a un cau excavat per ell mateix o aprofitat d’altres animals, sota pedres o a les arrels dels arbustos, entorn del qual se situa la zona de caça. A la primavera i la tardor, l’activitat presenta un pic màxim al centre del dia; en ple estiu, esdevé partida en dos màxims, a matí i tarda, però també pot ser actiu o vigilant entre la vegetació en hores molt càlides. Encara que no hi ha molta informació sobre la seva biologia a les terres catalanes, sembla que s’alimenta, en general, d’insectes, sobretot de coleòpters, però també d’altres grups, i igualment d’altres artròpodes i, fins i tot, d’oligoquets i larves d’insectes, o bé d’altres invertebrats, com gasteròpodes. Més rarament, i de manera ocasional, consumeix sargantanes, petits mamífers i ous d’ocell.
Tampoc no és gaire completa la informació sobre el cicle biològic. En el període reproductor, es produeixen combats entre els mascles, seguits de l’aparellament i la còpula, que té lloc entrada la primavera, a l’abril o al maig, amb una posta (o dues, separades unes quatre setmanes l’una de l’altra) al maig o al juny. La posta consta de 6 a 21 ous blancs, de 15 x 10 mm, dipositats a terra, a esquerdes, sota fullaraca, sota pedres o a caus. La durada de la incubació depèn de la latitud i la temperatura i pot variar des d’uns 55 dies fins a més de cent. Com sigui que les nostres terres són les més càlides de la seva àrea, probablement no supera gaire els cinquanta dies d’incubació. Les cries a penes ultrapassen els 30 mm de longitud de cap i tronc en descloure’s l’ou. Adquireixen la maduresa sexual als dos anys; les femelles més joves fan postes més petites i més tardanes que les més velles. La longevitat estimada és de sis anys o potser una mica més. En alguns casos, a finals de l’estiu, hi ha un segon període reproductor, amb posta poc abans d’entrar en la hibernació. Caldria situar la durada de la hibernació entre el novembre i el febrer o el març.
Corologia
Àrea de distribució del llangardaix verd (Lacerta viridis, en verd) i de la sargantana àgil (L. agilis, en ratllat blau) als Països Catalans.
Maber, original dels autors.
El llangardaix verd es troba a bona part d’Europa, des del N de la península Ibèrica (Astúries) fins al SW de Rússia, i Grècia, passant per Europa central, fins al N de França i Alemanya, i per tota Itàlia, fins a Sicília.
Als Països Catalans, el lluert només apareix a la banda N i té una distribució força limitada. Apareix als Prepirineus, penetra molt poc pels vessants pirinencs, a l’eix de la carena, i baixa per la Serralada Transversal fins a arribar al Montseny. Apareix a localitats humides, però prou assolellades, a una altitud moderada, fins de 1.500 m, però més sovint entre 500 i 1200 m, on troba indrets òptims. Defuig les planes i les localitats més obertes, probablement per la seva inferioritat en la competència amb el llangardaix ocel·lat, més gros i més termòfil, i també més eficaç en aquests biòtops. A les muntanyes mitjanes on conviuen, el lluert roman a les comunitats vegetals més denses, mentre que el llangardaix ocel·lat escull les més obertes i s’acosta més a l’home, als conreus de tota mena, que són més oberts i l’afavoreixen.